març 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

set. 242014
 

Al blog de The firearm Blog sempre hi trobem coses interessants per compartir i aquesta vegada hem quedo amb un vídeo que parodia els diferents tipus de tiradors que ens podem arribar a trobar en un camp de tir qualsevol… dels Estats Units. Perquè per aqui algun dels personatges trobariem, però d’altres decididament són patrimoni exclusiu dels americans. (i potser d’algunes altres nacionalitats també…). Les escenificacions més divertides per mi, la primera, del “novato”, és la millor. Després algunes altres també molt bones són la del “Wanted” (la película) i la del Nazi. Són hilarants! Però Mireu-lo tot, és bò!

 

ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

febr. 242014
 

Acabo de veure que American Rifleman, una revista amb força solera de la NRA, ha “alliberat” gairebé 4 anys de publicacions, des de l’agost de 2010 i fins al maig de 2013. És una bona manera d’aprofitar la feina que ja s’ha fet sense que quedi oblidada en un calaix. I a disposició de tothom!

L’enllaç que us proporciono envia directament a la revista del maig 2013 però per accedir a les altres només cal que cliqueu a la part de dalt, on hi ha la icona de carpeta (“Archive”) i a partir d’allà seleccionar l’any i el mes de la publicació que voleu consultar. És ben senzill i gratuït!

 

set. 202013
 

Ja fa uns mesos que no sóc a la Junta del Club Andorrà de Tir de Precisió. I tot hi que costa deixar d’interessar-se pels mínims detalls de la gestió d’un Club, no m’ha costat gens ni mica deixar de dedicar hores personals a reunions de treball, ni oblidar-me de discussions estèrils amb socis especialment perepunyetes amb qualsevol aspecte que afecti (o no) els seus interessos ni tampoc -vés per on- tenir la intranquil·litat i el dubte si algun tema s’ha portat de la millor manera possible per al Club. No. Això ha estat sorprenentment senzill. Ara només tinc els maldecaps propis de la meva vida privada i professional, que al cap i a la fi són els que hem pertoquen.

 

Però un mail rebut aquest dimecres a la nit va tornar a focalitzar la meva atenció en el Club. I és que resulta que un tema cabdal per la seva supervivència com són les instal·lacions físiques on practicar l’esport del tir amenaça d’acabar amb l’únic Club de Tir existent al país.

Resulta que l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, propietari de les instal·lacions on està instal·lat el Club, exigeix un lloguer impossible d’assumir econòmicament. Les raons que esgrimeixen són irrefutables, i és que proposen que el Club de Tir pagui el mateix import per metre quadrat que paguen altres clubs esportius pel lloguer de les seves instal·lacions, per evitar situacions de greuge comparatiu. Existeix però una lleugera diferència, i és que mentre altres clubs utilitzen tota la superfície útil per a les seves activitats, un club de tir ha de tenir molts metres perduts per a posar distància entre el lloc del tirador i l’indret on hi ha la diana. De fet, la gran majoria de metres són espai buit.

Tampoc no sembla afectar la seva decisió que el Club NO disposa de cap subvenció estatal ni comunal per al seu funcionament, només una ajuda per a sufragar part de els despeses ocasionades en motiu de la tirada internacional que s’organitza cada any (i que rep el nom de Tirada Festa Major d’Andorra la Vella, justament per homenatjar l’ajuda rebuda).

Sembla oblidar, justament la majoria que hi ha al capdavant del Comú, de tendència política socialista, que un Club sense ànim de lucre de les dimensions del nostre no obté uns ingressos extraordinaris amb les quotes dels socis, que permetin fer-se càrrec de la il·luminació del local (tancat, per cert), la calefacció, la factura del telèfon i el sou de la única persona assalariada que ja podeu imaginar que no és ni tan sols comparable a la mitja més baixa dels assalariats del país. Tot per dir que si el Club disposa actualment d’algun diner és per a poder-lo dedicar a la promoció i a la organització d’activitats, mai remunerades per a cap dels seus participants ni organitzadors.

I tot hi els esforços per a establir ponts de diàleg, trobar solucions i aconseguir salvar el Club, des del Comú s’entesten a fer-lo desaparèixer, i això que és únic al país. Històric.

Lamentable.

I deixar sense possibilitats legals a varis centenars de socis per a practicar un esport que és necessari per al país, penso que és encara més lamentable, quan s’estan dedicant diners públics a bestieses que prefereixo no deixar escrites. Els esforços per a optimitzar els recursos sempre van dirigits als altres, mai es miren d’aplicar a un mateix.

Donat que la decisió de no renovar el contracte sembla ferma, només queda pensar si hi ha un futur, i si la resposta és afirmativa, mirar de trobar camins alternatius al que ha existit fins ara.

Una possible solució seria cedir l’ús d’algun terreny comunal per a l’activitat del tir. I si no és amb aquest Comú, s’haurà d’iniciar converses amb els altres comuns per a proposar el projecte, únic, de disposar d’un Club de Tir Nacional.

En fi, tots els socis estem convocats a assistir a la reunió extraordinària on l’actual Junta exposarà aquest tema. I segur que també hi trobarem els especialistes en criticar la feina feta sense entendre que la remuneració econòmica o en espècie que percep l’actual i les anteriors Juntes directives és igual a #0,00€# i que fan la seva feina, amb més o menys encert simplement per amor a l’Esport, al Tir i al País.

set. 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

abr. 212013
 

Fa temps que segueixo una secció de la pàgina web Boston.com. Concretament una secció que es diu The Big Picture. En aquesta secció s’hi publica un parell o tres de cops a la setmana fornades d’imatges al voltant d’un fet d’actualitat. Qualsevol tema és susceptible de ser tractat, i el divendres de la setmana passada es va publicar un reportatge fotogràfic, coincidint amb la recent aprovació del Tractat sobre el comerç d’Armes a l’ONU, que es centrava en el debat intensíssim que hi ha als Estats Units sobre la possible restricció sobre les armes. S’hi reflecteixen les dues posicions clarament antagòniques. Una, la que defensa a ultrança la segona esmena de la constitució dels Estats Units, aquella que diu que serà inviolable el dret a posseir i dur armes a qualsevol ciutadà del país, i l’altra, la que s’oposa a que les armes segueixin campant alegrement per tot el territori, en mans de qualsevol i sense cap mena de restricció. Només són imatges, però tenen una força especial.

L’enllaç, aquí.

La següent tongada d’imatges publicada pel diari corresponen als atemptats que s’han produït a la marató de Boston.

abr. 202013
 

L’actualitat als USA, i referent a les competicions de tir en categories júniors. Ja en vaig fer un article fa un parell d’anys però ara, a més de repassar-la de nou, hi ha algunes novetats interessants. Recapitulem.

Fullejant-la una miqueta sembla la revista The Esport, (dedicada a l’actualitat de molts dels esports que es practiquen a Andorra, que jo sàpiga la única i tot hi naixent de la Federació de Taekwondo, amb voluntat de donar cabuda a la resta d’esports). Evidentment On The Mark està centrada en l’esport del tir (cal recordar la força que té el nostre esport oceà enllà?) i bàsicament a nivell amateur. Tot hi això tenen suficient material per editar una revista quatrimestral i el seu objectiu principal és formar els joves en el tir, insistint en la seguretat en el maneig de les armes i ajudant-los a millorar la seva precisió. Donen la opció de subscriure’s a la revista en paper però pengen també els documents en PDF a la seva web per a fer-los arribar a tothom que hi estigui interessat.

Allà s’hi poden trobar alguns recursos que poden ser interessants, entre ells aquesta guia per a facilitar la introducció i perdre la por a entrar en competició als joves esportistes en carrabina d’aire comprimit. En anglès, però molt útil i instructiva, està editada en PDF i hi podem trobar des de la imatge de per on es carrega el balí, fins a una descripció de les funcions del Range Officer en una competició, entre molts altres elements. Realment interessant.

De la mateixa manera, en aquest altre enllaç s’hi pot trobar una guia per aprendre a manejar rifles o carrabines de foc. En descriu també les parts, però sobretot insisteix molt en les mesures de seguretat, així com les diferents posicions de tir, l’ús de munició recarregada, etc. Instructiu.

 

Donat que es tracta d’una web molt completa, també hi podem trobar aplicacions per a descarregar que permeten portar un inventari exhaustiu de les armes de què disposem, controlar la puntuació de les tirades. etc. Aquest software (per a mòbils uns i per a pc uns altres) no és (són, ja que es tracta de diferents programes) gratuït, però per als amants de les armes pot resultar suficientment útil com per a procedir a la seva compra.

 

Una redescoberta francament interessant, si es disposa d’una mica de temps per a repassar-ne els enllaços amb profunditat!

 

Vist a http://bulletin.accurateshooter.com/2013/04/cmp-on-the-mark-magazine-provides-important-safety-tips/

 

 

abr. 062013
 

Recupero aquest post que tenia a mig escriure des de principis del 2011! Ara fa més de 2 anys (el 31 de gener de 2011) vaig comprar aquesta pistola que estèticament és impecable i un cop la tens a la mà és una delícia absoluta, molt més agradable que no una Glock o la Beretta, posem per cas. Imagino que pel seu calibre, .22lr, el seu poc pes i la seva manejabilitat seria una arma ideal per iniciar la gent al tir, o per una dona amb les mans petites i que no frisi per tenir armes més poderoses a les mans.

Disposa de sèrie de 2 carregadors de 10 bales, un candau de seguretat per evitar una utilització fraudulenta de l’arma, un maletí de plàstic negre molt ben encoixinat, una eina que fa la funció de clau per bloquejar o desbloquejar l’arma, 2 punts de mira de diferents tamanys, 1 motlle lleugerament més dens per si no automatitza bé, la prova de tir de fàbrica, les instruccions i la garantia.

Quan la remenes una mica sembla que sigui una arma de joguina, té un aspecte robust però potser ho fa el poc pes o la facilitat amb que es mobilitzen totes les parts.

El dimecres vaig tornar a la galeria de tir i d’entre les armes que hi vaig dur hem vaig decantar per tirar gairebé tota l’estona amb la Mosquito. En total l’hi vaig dedicar 150 bales (3 caixes) de munició American Eagle i RWS. En un primer moment, i vistos els resultats, vaig pensar que la munció (sobretot la American Eagle) era o bé defectuosa o bé de molt mala qualitat. Vaig patir interrupcions gairebé continuades cada vegada que iniciava un carregador i les agrupacions anaven inexplicablement a la banda més baixa de la diana. Sobre el terreny vaig optar per apuntar a la part més alta de la diana, i bingo! Les puntuacions no van trigar a aparèixer. Però no resulta còmode apuntar tan amunt. Per això he buscat informació per internet i sembla que no és el meu l’únic cas.

Les interrupcions sembla que apareixen perquè hi tinc un motlle recuperador que no treballa prou bé amb aquesta munició High velocity. En comprar l’arma ja hem van donar un motlle alternatiu que segurament és el que hauré d’utilitzar. Tocarà canviar-lo.

El punt de mira de la pistola sembla que també necessitarà un canvi, i és que amb l’arma també entregaven 2 alces més. Espero que la que tinc posada sigui la mitjana! Demà ho comprovaré. Hi hauré de col·locar la hipotètica alça més gran, si és que hi és (la que hi ha trobo que està molt sobredimensionada, ja).

Vistos els problemes no puc pas dir que sigui la millor .22 del món! De fet revisant els papers entregats amb l’arma és cert que les proves de tir resulten efectivament al punt més baix de la diana (el responsable de qualitat ja hi va col·locar l’alça més alta). Trobo que un fabricant com Sig Sauer no es pot permetre de treure al mercat armes amb aquests problemes. De moment he hagut de fer el McGyver i d’una manera absolutament rudimentària he pujat el punt de mira el prop de 3/4 de mm que necessita. Quan torni a la galeria de tir comprovaré que l’invent aguanti i que estigui millor afinada.

Per la resta, disparar amb ella és deliciós, a més de molt precís.