Un regal inesperat, una família mirífica i una troballa que promet valer el seu pes en or… Aquest dia està essent ben carregat!
Pel que fa a la troballa, es tracta d’una més (una més que suma, però no una com les demés) de les revistes que, d’una manera directa o tangencial, tracten el tema de les armes. A la secció especial on les hem anat recopilant al llarg dels mesos, hi tenim revistes fetes a Espanya, USA, França, Gran Bretanya, Itàlia, Argentina… i ara Catalunya! Perquè aquesta revista que avui apunto des d’aquí té aquest fet diferencial, aquest fet que la fa única i la fa sobresortir per damunt de les demés. Aquesta revista, gràcies a en Manel Güell, arxiver responsable de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona, ens aporta una informació que no trobarem fàcilment. I ho fa centrant-se o vagarejant al voltant de la història militar catalana. El projecte ha estat batejat com A carn!
No és un projecte nou, de fet ja n’han sortit publicades a la xarxa, en format PDF i descarregables lliurement ni més ni menys que 13 números. Valdrà la pena assaborir-la amb temps i atenció. Segur que hi descobrirem autèntiques meravelles amagades. I en el nostre idioma! Val a dir que també està disponible en castellà.
Ideal per a llegir en qualsevol dels novedosos llibres electrònics que proliferen arreu.
Aquest tros de bèstia del calibre .50 és el que he tingut avui a les mans, propietat d’algú molt pròxim… el que vol dir que aviat tindrem ocasió de provar aquesta formidable arma! Es tracta d’una rèplica de la casa Davide Pedersoli, d’un pes de prop de 3 kg i amb doble canó. Sembla ser que s’utilitzava cap al 1850 als territoris més inhòspits que formaven part de l’imperi britànic. Eren apreciats particularment pels oficials de l’exèrcit destacats als indrets més remots de la Índia, en acuarteraments limítrofs amb el no-res. Els eren útils per defensar-se de les feres que habitaven la selva. Tigres principalment, que tenien la mania de saltar al llom dels elefants que transportaven als oficials. Amb una descàrrega d’aquest calibre .50 n’hi havia prou i de sobres per a eliminar l’amenaça. No us recorda vagament els pedrenyals catalans?
Acabo d’adonar-me que la casa Davide Pedersoli, fabricant fins on jo conec de tota mena d’armes de pòlvora negra i accessoris diversos, publica des de fa poc temps una revista gratuïta i descarregable des d’internet en format PDF de tota mena de temes relacionats amb el seu negoci: Competicions, nous projectes d’armes, exemples pràctics de la eficàcia de les seves armes en la caça, consells per practicar en sales tancades (per obtenir millors puntuacions a l’aire lliure!)…
Ja porten 3 números que han vist la llum, i espero que no parin en molt de temps! Si els voleu descarregar, ho podeu fer des d’aquí o directament als seus enllaços:
Disponible a partir del setembre, Leatherman treu al mercat una nova navalla multiús, directament pensada per a facilitar la vida als tiradors d’arma llarga, especialment els qui utilitzen armes tan populars com les AR-15 i M16, per tant principalment enfocat al mercat americà, on aquestes armes tenen una gran acceptació (el que no vol dir que als països del nostre entorn no existeixin).
L’han anomenada MUT i conté varies eines específiques per a tasques pròpies de les armes, amb materials també específics, com el coure, per a no provocar ratllades a l’ànima del canó en cas d’haver de sol·lucionar algun malfuncionament.
I justament una eina que no havia vist mai incorporada a una navalla multiús, aquesta mena de L recargolada del mànec tan característica que sembla que permet eliminar de manera ràpida i sobretot sense haver de desmuntar cap part de l’arma en el cas – sembla ser que força habitual – que l’arma pateixi una interrupció en el seu funcionament. Aquesta interrupció en concret, anomenada “bolt override” aparentment és la que més temps demana per a ser sol·lucionada, i consisteix en el moment en que la corredera es tanca i queda atrapada o bé la nova bala que ha d’entrar a la recàmara o bé la vaina a expulsar, no m’ha quedat prou clar.
En tot cas, ja vaig comentar que jo utilitzo un parell de navalles en el dia a dia, la Leatherman Weave per al camp de tir (de la que n’estic plenament satisfet) i la Victorinox Cybertool pel dia a dia, que m’omple de satisfacció per ser una excel·lent troballa que s’adapta al 95% a les meves necessitats diàries.
De fet sembla ser que són veterinaris, i que per alguna raó no va funcionar prou ràpid el dard tranquilitzant. I talment com aquella dita que diu que “qui no té cap ha de tenir cames”, aquí es converteix en realitat, literalment.
I bones cames si volen tenir una oportunitat de sortir d’aquesta situació. Convé recordar les recomanacions habituals que es dónen en aquells països en que tenen óssos salvatges una mica per tot, i és que davant d’ún ós no serveix estrictament de res començar a còrrer. En aquest cas suposo que els va permetre guanyar aquells segons vitals per a que el narcòtic fés el seu efecte, però normalment, ni córrer ni enfilar-se a cap arbre. Els óssos són molt més ràpids i àgils. Està consensuat que la única manera d’evitar un atac d’ós és fer-li entendre que som humans, perillosos. Fer soroll, aixecar els braços per a semblar més grans del que som en realitat… coses així. Si l’ós no ens està atacant, evidentment el més prudent és retirar-se poc a poc i sense cridar-li l’atenció, ni mirar-lo als ulls ni donar-li l’esquena.
I és que veient les imatges queda clar que l’element principal és la càmera i el complement és el muntatge per a donar-li estabilitat, però… era necessari tot aquest embalum de trastes per estabilitzar l’aparell? Crec que cal ser una mica especial per a portar aquest tinglado al damunt per a fer simplement fotografies. No m’imagino que tot això aporti més estabilitat que per exemple un trípode o si és per causa de la rapidesa de la presa d’imatges potser un monopeu.
Si és que algun reporter de conflictes realment ho ha utilitzat mai, deu ser perquè la casa li ha pagat per a deixar-se fotografiar amb tota aquesta escenificació. Si no no m’ho explico!
De totes maneres, aquí expliquen perquè l’utilitzen, i sembla que n’estan contents… També en fan una ressenya molt positiva aquí. Tots coincideixen que aquest muntatge de la casa Bushhawk pren tot el seu sentit amb objectius a partir de 400mm:
A través de The Firearm Blog descobreixo la existència d’una mena de pòster visual amb les normes bàsiques que s’han de tenir en compte en el maneig de les armes. Són directrius i observacions tant senzilles i òbvies que a primera vista semblen supèrflues, però si ens entretenim a llegir-ne el contingut ràpidament ens adonem que no està de més tenir-les ben presents en tot moment, i sobretot demanar-li al novell que abans de tenir cap arma a les mans se les llegeixi bé, les entengui i les interioritzi. Només amb aquestes senzilles normes s’hauria de poder fer el següent pas.
Les observacions més òbvies mostren per on surt la bala. Les que potser evitaran més d’un disgust fora del més evident: Mantenir la mà fora de la trajectòria de la corredera, mantenir el dit fora del gatell fins l’últim moment i no agafar mai una arma que ens cau, ja que actualment totes disposen de sistemes de seguretat que eviten que es disparin soles (aquí estariem parlant de semiautomàtiques, però. En cas de revòlvers caldria estudiar-ho millor).
Des de la nostra perspectiva pot resultar fins-hi tot ridícul o pueril, però en escenaris de combat dur camuflades correctament les armes, pintant-les amb els colors adequats, pot representar un avantatge significatiu. Tant és així que recentment s’ha publicat un document intern de l’exèrcit dels EUA en que detalla pas per pas el procés. Sobta el to sovint paternalista, i és que imagino que les instruccions no van adreçades a cossos especials sinó a la infanteria “rasa”, que segurament no deuen comptar amb aquesta mena d’entrenament.
És realment un “How to” que seguint-lo al peu de la lletra no ha de presentar cap problema. Des dels materials que hem de tenir preparats abans de començar la feina, fins on s’han de llençar les restes de materials químics, passant per la efectiva protecció de les parts que no és necessari ni recomanable pintar.
Si busquem la possible utilitat d’aquest document per al sector civil, probablement ens limitariem als caçadors i als jugadors de paintball.
És correcte o és menystenir aquest complexe esportiu dedicat al tir? Parlo del MÜLLER SCHIESSCENTRUM ULM, una espècie de somni per a qualsevol que tingui res a veure amb les armes. Està situat a Alemanya, prop de la ciutat de Ulm, entre Stuttgart, Zürich i München. És al·lucinant els metres quadrats que hi dediquen, tot un edifici enorme!
El vídeo de youtube és força explicatiu. Compte que no us caigui la baba damunt del teclat!
Disposen de galeries per a tir al plat (tot tancat), galeries de tir fins a 300m, poden practicar la cacera amb figures que es desplacen o bé amb programes informàtics que simulen indrets idílics amb espècies cinegètiques, disposen de botiga ben assortida i com tota la resta enorme, cafeteria que sembla de super luxe i sales de formació on per exemple imparteixen cursos de recàrrega amb una Rock Chucker de RCBS…!
Home, no estaria malament anar-hi a passar les vacances… llàstima que no tenen platja, osti!
I una altra de les revistes que toquen temes que ens interessen, SOLDIER, tot hi que aquesta també tiri més cap al vessant militar, referent a tots els afers relatius a l’exèrcit britànic. Hi publiquen algunes fotos força impressionants, reportatges sempre referents a l’exèrcit però tractant temes ben diversos, des dels que hi podriem esperar d’operacions actuals, els caiguts en combat amb una breu ressenya… fins a l’actual Miss England que sembla que també va passar per l’exèrcit i en parla meravelles.
Si us resulta curiós, podeu descarregar cada revista en PDF o bé fullejar-la online de manera totalment gratuïta, des del número de desembre de 2007 (incloent 3 números del 1945… us sóna l’any per alguna cosa en especial?) fins al maig de 2010 actualment. Deu estar al caure el número de juny.
Per al qui ho desitgi, l’enllaç és aquí i la portada del mes de maig és aquesta:
