Mar 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

Set 242014
 

Al blog de The firearm Blog sempre hi trobem coses interessants per compartir i aquesta vegada hem quedo amb un vídeo que parodia els diferents tipus de tiradors que ens podem arribar a trobar en un camp de tir qualsevol… dels Estats Units. Perquè per aqui algun dels personatges trobariem, però d’altres decididament són patrimoni exclusiu dels americans. (i potser d’algunes altres nacionalitats també…). Les escenificacions més divertides per mi, la primera, del “novato”, és la millor. Després algunes altres també molt bones són la del “Wanted” (la película) i la del Nazi. Són hilarants! Però Mireu-lo tot, és bò!

 

Ago 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

Set 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

Mar 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

Mar 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!

Feb 262013
 

I és que ara que estic a punt de posar punt i final a la meva tasca com a membre de la Junta d’un Club de Tir, sembla que apareixen de nou les ganes i la il·lusió que havia anat perdent per aquest esport! I això es tradueix primerament en anar recuperant el bloc, poc a poc, per a recuperar la passió amb que el vaig començar.

I per aquells Clubs o tiradors que tot hi estar patint la crisi de valent prefereixen trobar solucions imaginatives i inteligents per a disminuïr el cost d’aquest esport, hi ha un vídeo americà que explica com amb 17$ es pot construïr una estructura per a dianes lleugera, pràctica i sobretot barata.

L’enllaço tot seguit:

Ago 302011
 

Recordeu que fa poc vaig posar-vos un vídeo on apareixia un senyor que realitzant pràctiques de tir a molt curta distància es va disparar a la cama? Ara us porto un vídeo d’uns pocs segons on es veu un pre-adolescent que sortosament sembla que no fa mal a ningú, però possiblement tingui un forat rodó d’un centímetre de diàmetre a la paret de l’habitació o a l’ordinador o potser a l’armari. I encara sort que no hi havia ningú gaudint de l’espectacle!

 

Segurament hi ha pocs casos en que es deixin les armes i la munició a l’abast de persones poc capacitades per a l’ús de les armes, però quan passa i a casa hi ha un adolescent o preadolescent amb les hormones alterades, la combinació pot resultar fatal. Ja no parlem de deixar les armes carregades!

Si no hi ha més remei, no seria més intel·ligent ensenyar-li l’ús de les armes, com carregar i descarregar-les i gravar a foc dins el seu cervell unes mínimes mesures de seguretat?

Ago 292011
 

Acabo de trobar un vídeo a través de Theatrum Belli que és molt impactant, instructiu i fins imperatiu de veure. És en francès però sembla un reportatge nord-americà. Instrueix sobre l’autodefensa i com qualsevol persona, sigui quina sigui la seva complexió i preparació, és capaç d’abortar un atac inesperat en situacions quotidianes. No tracta els casos en que l’atacant estigui armat.

Comença definint les zones del cos humà més febles i per tant susceptibles d’actuar-hi per a baixar la determinació de l’agressor: Ulls, orelles, coll, pelvis. Per a fer-ho utilitza experts però deixa ben clar que només cal tenir clar quines són les zones més vulnerables. I alerta que algunes de les maniobres poden provocar la mort de l’agressor, per tant compte!

Després fa un repàs a eines utilitzades com a defensa no-letal, com els esprais, les llanternes amb elevats lúmens i el Taser.

Interessant de debò!


Science du combat – l’Autodéfense by alxka

Ago 242011
 

Aquest vídeo de terres oceà enllà ens mostra el que sembla que és la primera experiència d’un paio amb les armes. S’inicia amb una ruger calibre .22, fins aquí tot normal, Després (i si no ho he entés malament) passen a majors amb una Smith & Wesson calibre .40.

Acte seguit li treuen una Sig Sauer tipus M4. Ja hem arribat a les armes llargues. I com a colofó final una Uzi automàtica. L’interessat sembla que en surt content (si no no haurien publicat el vídeo), però aquesta iniciació és la manera més ràpida per a fer agafar pànic a les armes a qualsevol. Als que ens agraden les armes però, ens cau la baba quan veiem aquest surtit i sobretot aquestes instal·lacions, perquè fixeu-vos-hi bé: Són enormes i impresionants! Sistemes automàtics, un munt de llocs de tir, proteccions amb vidre o plexiglàs blindat entre els llocs, bigues de ferro que fan de guia de les màquines que atansen o allunyen les dianes… Us imagineu gaudir d’unes instal·lacions similars al vostre Club de Tir? Jo firmo!