març 052017
 

Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!

La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.

Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:

1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!

2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)

3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.

4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…

5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.

6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!

 

La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.

La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:

 

10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!

7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.

10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.

10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.

10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.

9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.

10 – 10 – 9 – 8 – 7.  Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.

8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!

9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!

9 – 9 – 7 – 7 – 4.  Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!

Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.

 

 

abr. 042013
 

Fa uns dies he descobert la existència d’un projecte engegat per Glock USA, anomenat Glock ID.

Es tracta d’una mena de xarxa social enfocada al món de les armes en general i de les Glock en particular. Té alguns detalls vistosos, com mostrar una caixa forta amb combinació digital de 4 xifres per accedir al teu “armer virtual”, on pots entrar les dades genèriques de les teves armes -foto inclosa-, i des d’allà portar un control primari però interessant de per exemple quanta munició has gastat en la teva darrera visita a l’stand de tir, quina és la darrera vegada que has netejat l’arma o integrar els resultats de les dianes per fer-ne el seguiment! Això permet aconseguir, per mitjà d’un sistema de punts algunes fites com galons militars o insígnies. Al més pur estil Call of Dutty. També es poden aconseguir punts responent qüestionaris sobre seguretat i maneig de les armes glock, història de la companyia, èxits comercials… Hi ha la possibilitat de formular preguntes i obtenir respostes de qualsevol integrant de la comunitat o fins hi tot de membres de Glock USA, el que pot desembocar en informació precisa sobre el tema que haguem demanat. I evidentment aquí també integren el sistema de punts per a guanyar les medalletes.

Per un usuari mitjà de les nostres contrades no li serà de gran utilitat, donat que el coneixement de l’anglès no acostuma a ser massa elevat i no hi ha un ús intensiu de les armes (ni tan sols moltes vegades regular).

Però per a dur una mena d’inventari del nostre arsenal, controlar quina arma utilitzem més, quantes bales hem gastat en cada sessió d’entrenament i si ja li convé passar-li el drap, pot arribar a ser interessant, sobretot per als qui com jo compartim l’interès per les armes i la tecnologia. I fixa’t tu que amb el temps potser acabem més coberts d’insígnies -digitals- que alguns caps militars que només de veure’ls et fan patir per la quantitat de pes que duen a l’americana!

Vist aquí, ammoland.com

febr. 012010
 

Ja fa dies que el Shot Show d’enguany ha quedat endarrera i com no podia ésser d’una altra manera ha portat tones de novetats al món de les armes. La més cridanera des del meu punt de vista ha estat la presentació – una presentació oficial, perquè oficiosament ja feia mesos que se’n parlava, fins hi tot en aquest blog– de la nova generació de les Glock, la 4a.

No és pas perquè sigui aclaparadorament novedosa, és simplement la necessitat de renovar el mercat d’una arma que tal hi com està ja funciona. Què hi ha de nou? Doncs una nova textura a la empunyadura, la possibilitat de triar entre 3 peces al llom de la mateixa, facilitant adaptar l’arma a les nostres mans i per tant millorar la precisió i la maniobralitat, i sembla que també han modificat la peça amb molla que permet que la corredera retorni a la seva posició original després de disparar: Ara sembla molt més robusta. No són grans canvis, però alguna cosa s’havia de fer per a fer front a la competència! Val a dir que de les tres novetats, la que trobo més pràctica és la que copia literalment el sistema de la Walther P99.

Les imatges següents les he extret del fòrum M4Carbine. Uff…. per avorrir-se de la quantitat de material que hi ha!

juny 102009
 

S’acaben de fer públiques les intencions de Glock de presentar, a finals d’aquest any o a principis del vinent, segurament durant la edició del Shot Show 2010, nous models equipats amb empunyadures ajustables, segurament seguint el mateix camí que han marcat altres firmes, com per exemple Walther, que en el seu model P99 incorpora 3 parts posteriors de l’empunyadura per a facilitar l’adaptació a les mans de qualsevol tirador. Encara no es disposen d’imatges esclaridores. La que segueix és justament el detall de la P99.

No ho considero cap revolució, però sens dubte serà un factor a tenir en compte per aquells que amb una Glock no s’hi sentien prou còmodes. Caldrà seguir les novetats, a veure si no només serà aquesta…

Per cert, vist aquí

abr. 042009
 

Ja n’han sortit de coses extranyes i acoplaments impossibles per a les nostres precioses Glock… però sembla que sempre hi ha qui vol anar més enllà, mantenint-se això si, dins els límits de la utilitat.

Ara, els alemans de H.E.R.A. (Highgrade European Research for small Arms) presenten un nou enginy, compatible amb la Glock 17, 19, 22, 23, 31 i 32. L’anomenen Glock Carbine Conversion i no es pot dir que gaudeixin d’una originalitat espatarrant triant noms pels seus productes, però si que saben fer bé la seva feina, o almenys això sembla si tenim en compte les imatges que ens presenten:

Resulta que aquest munt d’accessoris acoplats a una mena de carcassa tàctica converteixen una pistola glock en un… fusell d’assalt? És que resulta complicat definir amb paraules aquest invents mixtes que surten de tant en tant, especialment en el món del “modding” de les Glock.

A les imatges i a simple vista podem apreciar un parell de carregadors de 33 bales (el col·locat a l’arma i acoplat a aquest mitjançant una mena de brides, un altre de les mateixes característiques), 3 rails picattiny (que ja són ganes de posar acoplaments i accessoris a l’arma), una empunyadura anatòmica, un visor hologràfic de Eotech (super resistents als cops i als maltractaments en general), i el propi Glock Carbine Conversion.

Pel meu gust, un pèl recarregada l’arma…

Òbviament cadascú pot muntar la configuració que li sembli més oportuna per a cada moment… Segurament per als membres d’algun cos especial pot resultar un invent atractiu… tot hi que sospito que més aviat és una joguina dedicada als entusiastes de les armes no professionals!

des. 052008
 

A mi m’agraden les glock. No en faig una defensa aferrissada, però abans de comprar la meva Glock 17C vaig pensar quina arma m’interessava més per a passar-ho bé a la galeria de tir (no vaig entrar en consideracions ni de defensa personal ni de lluita urbana… Andorra és un país segur), i la Glock hem va convèncer.

No vaig poder triar el model, perquè les armeries aquí tenen el que tenen i no hi ha la varietat que ens agradaria, però podia triar entre una Walther P99, els models de SPS o la Glock 17C o bé la 19C. Imagino que no hauria tingut massa problemes per aconseguir una CZ o una Beretta, tot menys armes alemanes (ni Sig Sauer ni companyia, no perquè no m’agradin, sinó perquè sembla ser que en estar tan “aprop” del País Basc, consideren que les armes que venguin a Andorra podrien arribar a la banda terrorista E.T.A. Evidentment això és una bajanada com una catedral de grossa, però els alemans són així de capquadrats i de moment no sembla que hagin de baixar del burro).

Però del que tenia possibilitat d’aconseguir, la Glock era el que més m’havia entusiasmat, i això des de feia força anys. I més encara si tenim en compte que el 99% de les opinions que rebia eren positives!

Tot això bé a raó d’aquest post, on l’autor, arran d’un recent accident entre un jugador de futbol americà i una Glock, explica clarament que ell sempre ha considerat les glock com armes insegures. Segons ell, només ha sentit d’accidents amb armes amb glocks, mai amb la venerada -pels americans- Colt 1911 o la Beretta 92FS, o una Sig Sauer…

I m’ha fet reflexionar, i és que al meu entendre una glock no té res d’insegur, sinó que està dotada d’altres sistemes de seguretat, diferents dels habituals en les armes.

Per començar, cada glock disposa del sistema Safe Action, que és una espècie de semi-doble acció, on el martell està muntat a mitges de manera permanent. A més, té 3 seguretats més, una al gatell, una altra a l’agulla percutora i una tercera que evita que es dispari en cas de caiguda, i tots actuen de maner automàtica, és a dir que la pistola no té res que s’hagi d’activar manualment. Tot funciona a la perfecció i sense que l’usuari hagi de preocupar-se per res. Diuen que justament per això és la pistola més segura del món!

Uns sistemes de seguretat que permeten tenir l’arma operativa de manera permanent, sense haver de realitzar cap gest especial ni haver d’activar cap palanca. Això és molt important sobretot en situacions d’emergència, amb gran estrès i on cal actuar ràpid, i on el segon que es necessita per activar la palanca de la seguretat pot representar la diferència entre poder explicar-ho o no.

La glock gaudeix d’un gran reconeixement a nivell internacional, pel seu excel·lent funcionament, pel seu disseny modern i funcional, pel seu baix preu i pel seu rendiment en les condicions més inversemblants.

I si el problema és que la gent es dispara l’arma a la cama… potser el problema és la gent, que utilitza les armes sense la cura suficient.

És clar que no és el mateix portar l’arma al damunt durant tot el dia que portar-la durant unes hores a la setmana, però això no hem justifica que les glock siguin insegures! I el fet que hi hagi tants milers de glock al mercat, bé augmenta les possibilitats d’haver-hi accidents! Però com amb els cotxes, un volvo no és més segur que un ferrari pel sol fet de còrrer menys… tot depèn de quines mans el condueixen!

Sempre he pensat que comprar una arma com la Colt 1911 és com comprar un cotxe antic: té el seu encant, però només és ferro vell… i per a una arma, jo prefereixo la tecnologia més puntera possible! Per tant ni de conya m’hagués gastat tants diners en una arma de principis del segle passat! Per mi seria equivalent a comprar un trabuc. Mala cosa. I això que no sóc cap exhaltat! El post no sóna massa exhaltat, oi?

nov. 252008
 

Acabo de veure al fòrum de GlockTalk.com que a partir de febrer de l’any vinent LoneWolf comercialitzarà una nova carcassa pels models 17, 17L, 22, 24, 31, 34 i 35 de Glock. Ja sabem tots que si una cosa tenen les Glock és la facilitat amb que podem trobar recanvis i peces personalitzades a qualsevol armeria. Bé, és més senzill de trobar un recanvi del gatell que no pas un canó modificat, almenys en aquest costat de l’oceà!

Però a l’altra banda, a l’Amèrica d’Obama, es pot trobar qualsevol component amb facilitat (ho pots comprar per internet i t’ho envien a casa!) . I ara un distribuïdor tan important com Lonewolf sembla que incrementa aquesta oferta amb una nova carcassa modificada i sembla que agrada molt al mercat al qual va dirigit:

El curiós del cas és que a la pàgina del distribuïdor no he aconseguit trobar-hi cap referència… Haurem d’esperar a trobar més referències fiables per a donar per bona la notícia? En qualsevol cas, com que aquest component es considera part essencial de l’arma, comprar-lo sense passar per l’autorització pertinent suposaria estar cometent un delicte, almenys a Andorra!

set. 132008
 

Aquest dimecres va ser especialment excitant: Ens vam trobar germans i cosins (no tots, alguns estan a Shanghai) per a fer una mica l’indi i provar totes les armes disponibles de la família: Escopeta 22lr de competició amb mires obertes, escopeta de forrellat (el “cerrojo” suposo que es tradueix així?), Colt Phyton 6″ platejat, Colt Phyton 6″ fumat, Glock 17C, Unique DES69, Beretta 92FS.

Com que la trobada s’havia de realitzar per força al camp de tir del Club Andorrà de Tir de Precisió, no vam poder portar l’artilleria pesada. Tot hi això, vam poder degustar els sabors lleugers del calibre .22 lr, la precisió lànguida del .38 WC, la ràpida fuetada del 9mm Parabellum i la tronada espaordidora del .357 Magnum. Amb tot això, i perquè ja anàvem prou carregats, no vam poder fer proves de desenfundar l’arma i disparar amb precisió contra els nostres contrincants de cartró, ja que a la mateixa hora que nosaltres hi havia altres tiradors al camp, i no era prudent fer exercicis de tir a mitja alçada…

L’escena va començar a ser dantesca quan vam deixar de banda els calibres petits i vam disparar amb els Colt, la Glock i la Beretta… allò si que era una sinfonia d’espetecs continuats! És clar que ens va faltar alguna cosa per a assemblar-nos a aquests… Potser quilos?

El matxambrat de vídeo ha sortit com ha sortit… no tinc ni punyetera idea de com girar la imatge!

ag. 012008
 

Als inicis del tir, les armes eren d’avantcàrrega i es carregaven per la boca del canó. Les bales eren completament rodones i s’untaven de greix per a evitar que un cop dins el canó, i quan aquest s’inclinava, rellisquessin amb massa facilitat cap a l’exterior. S’utilitzaven bales de calibres molt poderosos, però les velocitats aconseguides pel projectil no eren gaire impressionants (per la època si que ho devien ser!): Al ser esfèriques abans d’abandonar el canó ja havien perdut gran part de la força, degut a que molts dels gasos produïts durant la explosió es dipersaven i no arribaven a afectar el projectil. Això feia que les armes no poguessin projectar la bala a gaire distància, i per tant només eren letals en distàncies relativament curtes.

Més tard es van adonar que si es modificava la forma del projectil, aquest aconseguia oferir menys resistència a l’aire, i per tant guanyava en velocitat i distància. Però seguia tenint una trajectòria força erràtica, i de fet era molt difícil fer un blanc a distàncies superiors a 50m, al mateix temps que cada pocs trets s’havia de netejar el canó dels residus deixats per la combustió.

Per a modificar aquest fet, es van inventar els canons estriats, on pretenien que les restes de pòlvora s’anessin dipositant i sembla que els va donar força resultat, ja que van aconseguir espaiar cada vegada més les aturades per a netejar l’ànima del canó. Posteriorment i per aconseguir allargar les estries, se’ls va ocòrrer d’enlloc de ratllar longitudinalment el canó, podien fer les ratlles o estries de manera helicoïdal, així aconseguien per a una mateixa longitud de canó augmentar la llargada de les estries. Com que això dificultava el carregar l’arma (recordem que estem parlant d’avantcarga), van sorgir les armes de retrocarga, tal hi com les que utilitzem ara mateix.

Aquest fet va ser crucial, encara que va costar d’entendre. El fet d’incorporar les estries helicoïdals va aconseguir augmentar la potència i la precisió de les armes d’una manera inimaginable… En aquell temps no va ser massa comprès, però havien aconseguit que el centre de gravetat de la bala no variés per culpa del vent, branques, roba o qualsevol altre petit  obstacle que s’interposés entre la bala i el blanc.

Això és el que aconsegueixen les estries: Imprimeixen al projectil l’anomenat moviment giroscòpic, que no és res més que aconseguir que el projectil quan surt del canó estigui donant voltes sobre el seu propi eix, per a donar-li estabilitat i precisió.

Així, les estries (rifling groove en anglès) d’avui en dia les podem definir com els canals que recorren longitudinalment i en espiral l’ànima – canó- d’una arma de foc, iniciant-se prop de la recàmara i fins a la boca del canó, i així, quan la bala entra en contacte amb les estries rep un moviment rotatori durant tot el seu pas per l’ànima, el que li imprimeix les característiques comentades en el paràgraf immediatament anterior, i garantitza que la punta de la bala sigui el primer en impactar al blanc.

Les estries estan formades per:

Fons: El fons de la estria. En alguns casos aquesta és variable
Massís: La part de l’ànima que sobresurt, encara que en realitat la estria es forma sobre la mateixa ànima, per tant no sobresurt res, sinó que s’ha aliminat la resta.
Camp: La superfície de l’ànima que hi ha entre dues estries.
Flancs: Cada una de les parets laterals de una estria.
Flanc de càrrega o conducció: El que enfrota el projectil i li confereix la rotació.
Flanc de fuga: Flanc oposat a l’anterior, tan sols serveix de guia.

I poden variar en tot: quantitat, pas, forma del perfil, amplada i profunditat

Quantitat: Pel que fa a les armes curtes, acostumen a tenir entre 4 i 6 estries

Pas: En mm o polzades, ens indica la longitud de cada estria per a donar una volta completa al canó, i per tant a la bala.

Estriat uniforme: Quan el pas és uniforme al llarg de tota l’ànima

Estriat progressiu: Quan el pas disminueix a mesura que s’atansa a la boca del canó

Estriat mixte: Quan el pas és progressiu a l’inici i uniforme al final. El valor del pas d’estries vé determinat pel pe si la longitud del projectil. Un pas massa curt, dóna una gran estabilitat a la bala, i per tant es pot donar el cas que en impactar al blanc el travessi sense causar-li gaires danys, però per contra té un gran poder de penetració, fins-hi tot proteccions balístiques com armilles antibales, la pell molt curtida de certs animals… Per contra, si el pas és excessivament llarg, pot passar que la bala no tingui una trajectòria prou ben definida degut a la inestabilitat balística conferida, i que pel sol fet de tocar una branqueta, o fins-hi tot pel vent, es desvii del seu objectiu. El que no exclou que aquest tipus de pas sigui molt valorat en àmbits militars o de caça, ja que si arriba al blanc ocasiona uns danys difícilment reparables.

Inclinació: La inclinació de les canals: L’angle que forma la tangent d’una estria amb la generatriu del canó. (jo tampoc ho entenc)

Sentit: Cap a quin costat giren les estries, cap a la dreta o cap a l’esquerra. Habitualment és cap a la dreta.

Tipus d’estries:

Estriat concèntric (ratchet rifling): Les estries formen un arc de circumferència concèntrica amb l’ànima del canó

Estriat amb dents de serra (ratchet rifling): El massís de les estries és triangular enlloc de l’habitual rectangular. Poc utilitzat.

Estriat Enfield (Enfield rifling): Ara és de 5 estries, cap a l’esquerra i uniformes

Estriat Henry (Henry rifling)

Estriat Lancaster o elíptic

Estriat Metford

Estriat Minie

Estriat poligonal: El tipus d’estries que té el canó per exemple de les Glock. Es considera que compleix amb nota amb els requisits més valorats: Precisió, rapidesa i fiabilitat.

En un altre moment posaré fotos del canó de la meva Glock, a veure si s’aprecien les estries, perquè no n’he pogut trobar cap per internet!

Algunes de les parts més teòriques d’aquest post les he extret dels següents links:

http://www.fullaventura.com.ar/municiones/nota102119.asp

http://www.mexicoarmado.com/showthread.php?t=16554

http://www.network54.com/Forum/185910/message/1125289308/RE-+Estrias

jul. 062008
 

Escassament fa un parell de dies mesos que la televisió andorrana va venir a fer un reportatge sobre el Club Andorrà de Tir de Precisió, en el qual es feia un repàs de les modalitats de tir que s’hi practicaven, i en el qual sortien 2 de les meves armes: El Colt Phyton de 6 polzades i la Glock 17C. No és res de l’altre món però serveix per a veure les instal·lacions del Club i es veuen força armes dels associats.

L’enllaç al vídeo penjat al youtube: