febr. 052017
 

Casualment estava llegint un article del Coronel de l’exèrcit francès Michel Goya en que teoritza una mica sobre la presència militar des del 1986 al territori francès, fent-se ben visible i amb tot l’armament lleuger equipat, i l’enllaça amb la darrera de les actuacions en què els soldats desplegats s’han vist immersos (als voltants del museu del Louvre, prop de l’entrada principal, un assaltant armat amb ganivet ha provat de tenir el seu moment de glòria). Comenta les poques probabilitats que té tot aquest desplegament d’impedir un atac terrorista, tot hi que també reconeix que la sola presència múltiple de soldats armats al carrer pot haver desanimat més actes terroristes similars o més importants. Evidentment no passa de llarg del cost econòmic que representa aquesta presència massiva i remarca que més aviat es tracta d’una acció política que les tropes encara no s’hagin desmobilitzat.

Tot l’article trobo que és molt interessant de llegir, i és senzill de seguir-ne el fil i d’entendre els conceptes, però el que més m’ha cridat l’atenció es troba en un dels paràgrafs finals, quan esbossa la idea que els estats ja no tenen la capacitat de protegir els seus ciutadans, i per tant deixa anar la idea que potser s’atansa el moment de plantejar-se que els ciutadans (alguns elegits, no la totalitat de la població) obtinguin autorització de port d’arma. Fixeu-vos bé que no proposa la idea de manera directa ni massa planera, més aviat la deixa anar com qui no vol la cosa, i és que França no és precisament massa liberal en el tema de les armes! Fa molt anys que aquest és un tema candent als Estats Units d’Amèrica, on hi ha posicions francament enfrontades. No crec pas que arribi a les nostres contrades, però potser assistim a l’inici del debat?

 

set. 202013
 

Ja fa uns mesos que no sóc a la Junta del Club Andorrà de Tir de Precisió. I tot hi que costa deixar d’interessar-se pels mínims detalls de la gestió d’un Club, no m’ha costat gens ni mica deixar de dedicar hores personals a reunions de treball, ni oblidar-me de discussions estèrils amb socis especialment perepunyetes amb qualsevol aspecte que afecti (o no) els seus interessos ni tampoc -vés per on- tenir la intranquil·litat i el dubte si algun tema s’ha portat de la millor manera possible per al Club. No. Això ha estat sorprenentment senzill. Ara només tinc els maldecaps propis de la meva vida privada i professional, que al cap i a la fi són els que hem pertoquen.

 

Però un mail rebut aquest dimecres a la nit va tornar a focalitzar la meva atenció en el Club. I és que resulta que un tema cabdal per la seva supervivència com són les instal·lacions físiques on practicar l’esport del tir amenaça d’acabar amb l’únic Club de Tir existent al país.

Resulta que l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, propietari de les instal·lacions on està instal·lat el Club, exigeix un lloguer impossible d’assumir econòmicament. Les raons que esgrimeixen són irrefutables, i és que proposen que el Club de Tir pagui el mateix import per metre quadrat que paguen altres clubs esportius pel lloguer de les seves instal·lacions, per evitar situacions de greuge comparatiu. Existeix però una lleugera diferència, i és que mentre altres clubs utilitzen tota la superfície útil per a les seves activitats, un club de tir ha de tenir molts metres perduts per a posar distància entre el lloc del tirador i l’indret on hi ha la diana. De fet, la gran majoria de metres són espai buit.

Tampoc no sembla afectar la seva decisió que el Club NO disposa de cap subvenció estatal ni comunal per al seu funcionament, només una ajuda per a sufragar part de els despeses ocasionades en motiu de la tirada internacional que s’organitza cada any (i que rep el nom de Tirada Festa Major d’Andorra la Vella, justament per homenatjar l’ajuda rebuda).

Sembla oblidar, justament la majoria que hi ha al capdavant del Comú, de tendència política socialista, que un Club sense ànim de lucre de les dimensions del nostre no obté uns ingressos extraordinaris amb les quotes dels socis, que permetin fer-se càrrec de la il·luminació del local (tancat, per cert), la calefacció, la factura del telèfon i el sou de la única persona assalariada que ja podeu imaginar que no és ni tan sols comparable a la mitja més baixa dels assalariats del país. Tot per dir que si el Club disposa actualment d’algun diner és per a poder-lo dedicar a la promoció i a la organització d’activitats, mai remunerades per a cap dels seus participants ni organitzadors.

I tot hi els esforços per a establir ponts de diàleg, trobar solucions i aconseguir salvar el Club, des del Comú s’entesten a fer-lo desaparèixer, i això que és únic al país. Històric.

Lamentable.

I deixar sense possibilitats legals a varis centenars de socis per a practicar un esport que és necessari per al país, penso que és encara més lamentable, quan s’estan dedicant diners públics a bestieses que prefereixo no deixar escrites. Els esforços per a optimitzar els recursos sempre van dirigits als altres, mai es miren d’aplicar a un mateix.

Donat que la decisió de no renovar el contracte sembla ferma, només queda pensar si hi ha un futur, i si la resposta és afirmativa, mirar de trobar camins alternatius al que ha existit fins ara.

Una possible solució seria cedir l’ús d’algun terreny comunal per a l’activitat del tir. I si no és amb aquest Comú, s’haurà d’iniciar converses amb els altres comuns per a proposar el projecte, únic, de disposar d’un Club de Tir Nacional.

En fi, tots els socis estem convocats a assistir a la reunió extraordinària on l’actual Junta exposarà aquest tema. I segur que també hi trobarem els especialistes en criticar la feina feta sense entendre que la remuneració econòmica o en espècie que percep l’actual i les anteriors Juntes directives és igual a #0,00€# i que fan la seva feina, amb més o menys encert simplement per amor a l’Esport, al Tir i al País.

abr. 062013
 

Recupero aquest post que tenia a mig escriure des de principis del 2011! Ara fa més de 2 anys (el 31 de gener de 2011) vaig comprar aquesta pistola que estèticament és impecable i un cop la tens a la mà és una delícia absoluta, molt més agradable que no una Glock o la Beretta, posem per cas. Imagino que pel seu calibre, .22lr, el seu poc pes i la seva manejabilitat seria una arma ideal per iniciar la gent al tir, o per una dona amb les mans petites i que no frisi per tenir armes més poderoses a les mans.

Disposa de sèrie de 2 carregadors de 10 bales, un candau de seguretat per evitar una utilització fraudulenta de l’arma, un maletí de plàstic negre molt ben encoixinat, una eina que fa la funció de clau per bloquejar o desbloquejar l’arma, 2 punts de mira de diferents tamanys, 1 motlle lleugerament més dens per si no automatitza bé, la prova de tir de fàbrica, les instruccions i la garantia.

Quan la remenes una mica sembla que sigui una arma de joguina, té un aspecte robust però potser ho fa el poc pes o la facilitat amb que es mobilitzen totes les parts.

El dimecres vaig tornar a la galeria de tir i d’entre les armes que hi vaig dur hem vaig decantar per tirar gairebé tota l’estona amb la Mosquito. En total l’hi vaig dedicar 150 bales (3 caixes) de munició American Eagle i RWS. En un primer moment, i vistos els resultats, vaig pensar que la munció (sobretot la American Eagle) era o bé defectuosa o bé de molt mala qualitat. Vaig patir interrupcions gairebé continuades cada vegada que iniciava un carregador i les agrupacions anaven inexplicablement a la banda més baixa de la diana. Sobre el terreny vaig optar per apuntar a la part més alta de la diana, i bingo! Les puntuacions no van trigar a aparèixer. Però no resulta còmode apuntar tan amunt. Per això he buscat informació per internet i sembla que no és el meu l’únic cas.

Les interrupcions sembla que apareixen perquè hi tinc un motlle recuperador que no treballa prou bé amb aquesta munició High velocity. En comprar l’arma ja hem van donar un motlle alternatiu que segurament és el que hauré d’utilitzar. Tocarà canviar-lo.

El punt de mira de la pistola sembla que també necessitarà un canvi, i és que amb l’arma també entregaven 2 alces més. Espero que la que tinc posada sigui la mitjana! Demà ho comprovaré. Hi hauré de col·locar la hipotètica alça més gran, si és que hi és (la que hi ha trobo que està molt sobredimensionada, ja).

Vistos els problemes no puc pas dir que sigui la millor .22 del món! De fet revisant els papers entregats amb l’arma és cert que les proves de tir resulten efectivament al punt més baix de la diana (el responsable de qualitat ja hi va col·locar l’alça més alta). Trobo que un fabricant com Sig Sauer no es pot permetre de treure al mercat armes amb aquests problemes. De moment he hagut de fer el McGyver i d’una manera absolutament rudimentària he pujat el punt de mira el prop de 3/4 de mm que necessita. Quan torni a la galeria de tir comprovaré que l’invent aguanti i que estigui millor afinada.

Per la resta, disparar amb ella és deliciós, a més de molt precís.

 

març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

jul. 242011
 

Mentre encara van apareixent amb comptagotes les darreres notícies relacionades amb els atemptats a Noruega, on es tem que el nombre total de morts encara ha d’augmentar lleugerament, a Suïssa hi ha un debat obert en la línia que seguíem en l’anterior post. L’autodefensa.

Segons la RS 514.54 Loi fédérale sur les armes, les accessoires d’armes et les munitions, a l’article 3 es reconeix el dret a comprar, posseïr i portar armes, al més pur estil americà. Després la Llei segurament ho delimita tot una mica, però és el tercer article i ho diu ben clar. Per contra, en aquest blog es comenta el cas d’un joier suís al qual ja han robat en com a mínim una altra ocasió, ha demanat el permís especial per a portar una arma a sobre i l’hi ha estat denegat. La Llei evidentment és interpretable, però fins hi tot a Andorra tinc entès que les persones que precisen per la seva feina dur una arma poden arribar a obtenir-ne el permís. Cada vegada és més complicat però és possible en circumstàncies especials. Aquest cas sens dubte en seria una. Per tant m’és complicat d’entendre com un país -Suïssa- on la cultura de les armes està molt més extesa es prenen decisions en contra de les pròpies Lleis. Al blog que menciono  explica (evidentment n’és només una de les parts, i parteixo de la base que el que explica és cert i sense matisos) l’argumentació que reaccionar violentament a una agressió armada només pot conduïr a una escalada de la violència, el que pot resultar cert en alguns casos, però en d’altres es podria tenir en compte que és donar una oportunitat a l’assaltat de defensar-se, de salvar el patrimoni o la seva pròpia vida, segons les situacions. No sé si permetre dur al damunt una arma a aquest joier podria evitar algun mal o si al contrari causaria més perjudici, però sembla probable que és un tema que es podria tractar amb més profunditat per les autoritats pertinents. Les circumstàncies a nivell global estan canviant, no estaria de més replantejar-se alguns dogmes potser massa rovellats i oblidats.

jul. 232011
 

A mitja tarda d’ahir una explosió va causar 7 morts i dotzenes de ferits a la capital, Oslo. La policia ha confirmat que es tracta d’un atemptat terrorista. Un parell d’hores després un home disfressat de policia ha causat 80 (!) morts en un tiroteig, més aviat una caça indiscriminada de gent desarmada en una illa on se celebrava un acte de joves simpatitzants amb el partit actualment al poder. S’estaven preparant per acampar-hi.

Illa d'Utøya, vista aèria del lloc del 2n atemptat

Illa d'Utøya, perspectiva aèria del lloc del 2n atemptat i distància amb el continent

Encara em costa de creure que una sola persona hagi pogut causar aquest desastre amb armes de foc, abans no l’aturessin (ep, i l’han detingut! En una situació així m’estranya que no l’hagin mort a cops). Als mitjans comenten que l’han detingut immediatament, però no devia ser tant immediat quan ha pogut matar 80 persones! Es comenta que fins a una trentena haurien mort ofegats en provar de fugir nedant, el que reduïria la seva efectivitat fins a 50 persones, que tot hi així encara és una xifra enorme.

No puc evitar de pensar que si hi hagués hagut algú armat en aquella illa potser les víctimes haurien estat molt inferiors. És un debat que fins ara ni es plantejava, però si comencem a veure que a la vella Europa es reprodueixen els episodis de matances indiscriminades a civils, potser les coses canviaran. O cap a un costat o cap a l’altre. O es munta un cos de policia omnipresent i omnipotent que tot ho sap i tot ho pot o es munta una mena de milícia civil que en certes circumstàncies pugui dur armes com a defensa. És un tema espinós, de plena actualitat als Estats Units però molt lluny de la nostra mentalitat europea.

I és que ha de ser molt difícil de digerir veure com un assassí sonat dispara (encara no ha transcendit quina o quines armes ha utilitzat) sense aturador cap a persones aterroritzades, causant baixa rera baixa. No hi ha massa opcions d’escapar.

gen. 282010
 

Als Estats Units d’Amèrica ja fa temps que estan en peu de guerra. I no hem refereixo ni a l’Afganistan, ni a l’Irak, ni a cap conflicte militar (que també). El qui està en peu de guerra  és la societat civil. Resulta que des que ha canviat el color polític a la casa blanca hi ha una onada de “antigun ban” o propostes de lleis per a limitar l’accés a les armes (no oblidem que allà és considerat un dret inherent a les persones, protegit directament per la constitució). Califòrnia, tot hi ser governada pels republicans (el famós actor supermusclat) és ja un estat que camina en la direcció més europea que no pas americana. I segueixen una bona corrua d’estats, que aboguen per la mateixa línia. Com a resposta, fa mesos o potser anys que des de l’Associació del Rifle i altres agrupacions es recopila informació, es publica i s’ataquen directament aquestes iniciatives i els seus impulsors. Als Estats Units els funciona, amb uns lobbyes perfectament organitzats i legalment establerts. Fins al moment estan aconseguint frenar aquestes propostes de llei. Com tot, en l’equilibri i la justa mesura hi ha l’ideal.

Però ai las! Aquesta febre legisladora s’apropa al vell continent, i a França recentment s’han encès totes les alarmes degut a un discurs del primer ministre que sembla que dóna a entendre que la legislació referent a les armes s’endurirà (encara més) del que és ara. Això ha fet reaccionar els nostres veïns i de moment estan demanant signatures a tots els simpatitzants de les armes, principalment francesos – directament implicats- però sense menystenir els suports internacionals que els puguin caure.

Col·leccionistes, caçadors, tiradors esportius, propietaris d’armes per pròpia defensa i amants de les armes en general, ja sigui per hobby o per professió, podeu passar pel següent link per a demostrar el vostre suport i un rebuig frontal a tanta llei i tanta limitació en un tema que està prou legislat i limitat de fa tant de temps. Les lleis només les acaben acatant els posseïdors legals de les armes, que molt rarament protagonitzen incidents violents, justament perquè se saben responsables de les armes inscrites als seus corresponents permisos.

Actualització: Des de Còrsega també mostren signes de preocupació… la blogosfera es mou!

nov. 202009
 

Qualsevol que tingui interès en les armes sap que ha de complir una sèrie de regles d’or, unes normes que son d’OBLIGAT compliment, no només una guia del que s’hauria o no de fer amb una arma a la mà. I això serveix per tiradors esportius, caçadors, professionals i qualsevol que tingui una mínima relació amb una arma.

Com sempre, aplicant el sentit comú automàticament s’apliquen aquestes normes, però com que sovint no ens parem a pensar suficient en el que estem manejant, convé tenir-les per escrit per a no oblidar-les mai.

  1. – Sempre considerarem que una arma està carregada. Encara que no ho estigui, i sapiguem del cert i al 100% que no ho està.
  2. – No apuntarem mai cap a res ni ningú a qui no es vulgui disparar. Ni en broma, ni amb l’arma descarregada, ni amb el dit fora del gatell. Amb les armes no s’hi juga.
  3. – Abans de disparar, hem de tenir clarament identificat l’objectiu i el que es pot trobar darrera o al voltant.

No és la primera ni serà la última que veig al camp de tir com algun tirador considerat expert es passeja amb l’arma carregada – pensant-se que no ho està- i dirigeix el canó cap als altres tiradors, sense ni tan sols adonar-se’n, posant d’aquesta manera en perill la seva vida i la dels companys que en aquell moment estan practicant el seu esport preferit, aliens a tot.

També recordo un cas a Girona on en plena temporada de caça, passejant tranquilament per la muntanya de sobte hem va saltar al mig del camí un caçador perfectament camuflat amb l’escopeta encarada cap a mi i a punt de disparar…! No cal dir que l’ensurt que ens vam endur els dos va ser majúscul!

Sortosament el tir esportiu és practicat majoritàriament per persones formades i conscients del perill que comporta manejar armes i munició, i les actituds descuidades no són habituals, però existeixen, i depèn de tots que poc a poc vagin desapareixent dels camps d’entrenament.

oct. 172009
 

Aquest passat dijous 15 d’octubre saltava a la palestra una pràctica moralment reprovable però pel que sembla a bastament extesa en les pràctiques habituals dels serveis secrets, comandaments militars i governs varis.

Resulta que el diari britànic Times denunciava la possible connexió entre la mort de deu soldats francesos destacats a l’Afganistan que realitzaven una patrulla en una zona altament controlada pels insurgents (comandaments talibans i senyors de la guerra afganesos), a l’est de Kabul, amb les pagaments regulars que els serveis secrets italians realitzaven a aquests mateixos “warlords” per a mantenir la estabilitat a la regió.

Resulta que anteriorment a l’atac, l’agost d’enguany, tota aquesta zona estava sota control italià i aquests, per a evitar tempestes polítiques a casa feia temps que subornaven els caps locals. Així, tothom hi guanyava: Els talibans i senyors de la guerra aconseguien divises per a comprar més material militar i mantenir els seus exèrcits en bones condicions, i els italians evitaven contactes violents que posessin en perill la seva soldadesca. Això repercutia directament i si no positivament, si més no tampoc negativa en la posició del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ja en té prou de maldecaps amb els seus tripijocs polítics i personals. Evidentment tot això ho neguen els interessats, però sembla ser que hi ha gravacions telefòniques que ho demostren sense cap mena de dubte.

Així, quan la zona en qüestió (al nord i a l’est de Kabul) va passar a dependre dels francesos, aquests no van ser informats de les pràctiques dutes a terme fins aleshores per a mantenir estable la regió, i hi anaren convençuts que heretaven una missió de fàcil acompliment, donat que anteriorment s’hi havien registrat pocs atacs, amb només un mort en el darrer any. Els francesos, caparruts com són – i al meu entendre actuant amb diligència, segons les informacions que han arribat als mitjans- van començar a aplicar una política restrictiva amb els insurgents: Van iniciar patrulles allà on fins aleshores era terreny vedat, i van dur a terme la missió encomanada: Controlar i pacificar la zona.  Fins que se suposa que els dirigents locals, veient que els suborns acostumats no arribarien més, van decidir emprendre accions. I ni més ni menys que uns cent setanta homes ben armats van emboscar per sorpresa un contingent de 60 soldats francesos materialment poc preparats i ben aliens al que els queia a sobre: No disposaven d’armament pesat, ni suport aeri, ni artilleria, ni ràdios! Sembla ser que no hi van passar tots per la casualitat que un grup de forces especials nord-americanes es trobava a la zona i van demanar ajut aeri, que va trigar en arribar una hora i mitja. Suficient per deixar el saldo dels deu soldats francesos morts, a qui van prendre les armes i tot el que van poder. Setmanes després periodistes francesos fotografiaven insurgents amb els uniformes, cascs, armes i en un cas fins un rellotge dels soldats caiguts en combat:

Sembla ser que aquesta mena de pagaments fa anys que es duen a terme, i això complica molt les coses per aconseguir una Europa unida, una OTAN eficient i creïble i un veritable agermanament entre les potències occidentals.

ag. 302009
 

En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.

Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.

Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.

No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.

La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!

La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.

I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!

És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?