març 052017
 

Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!

La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.

Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:

1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!

2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)

3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.

4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…

5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.

6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!

 

La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.

La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:

 

10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!

7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.

10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.

10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.

10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.

9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.

10 – 10 – 9 – 8 – 7.  Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.

8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!

9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!

9 – 9 – 7 – 7 – 4.  Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!

Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.

 

 

nov. 042010
 

Grapat de 25 vaines descartades aquesta vegada

Abans de cada recàrrega, reviso les vaines una per una per a descartar aquelles que mostrin algun signe de desgast, i les provo a les galgues per a confirmar que tenen el tamany adequat.

Pel que fa al calibre .38 Special i .357 Magnum des dels inicis tinc problemes amb algunes de les vaines, i a cada revisió n’haig de descartar un bon grapat. El fet és que sovint algunes d’aquestes vaines han augmentat (imperceptiblement) de diàmetre i no aconsegueixen entrar adequadament a la galga. Això no seria major problema si havent passat pel die corresponent el recalibrat fos total, però amb els dies de RCBS que utilitzo no se’m sol·luciona el problema. La conclusió és que algunes d’aquestes vaines, tot hi estar en perfecte estat (aparent, si més no) han de ser descartades per evitar mals majors al camp de tir.

Avui he decidit que aniré fent un report de les quantitats i les marques afectades, i potser més endavant en podré extreure alguna conclusió, com per exemple quines marques és preferible evitar si volem aprofitar les vaines per a recarregar. Tot això pel que fa referència al meu revòlver Colt Python.

Detall d'algunes de les marques afectades. Hi ha relació amb el problema?

De moment, la relació observada és la següent:

– 9 vaines marca Gevelot amb la inscripció: Gevelot 38 SW SPL

– 5 vaines marca Geco amb la inscripció: Geco 38 Special

– 3 vaines G.F.L. amb la inscripció G.F.L. 357 Magnum

– 3 vaines Speer platejades amb la inscripció: Speer 38 Special

– 2 vaines M.F.S. amb la inscripció: M.F.S. 38 Special

– 2 vaines HP amb la inscripció: HP *38-SPL*

– 1 vaina R.P. amb la inscripció: R-P 38 SPL

En total 25 vaines descartades i apartades a falta de trobar una sol·lució, si hi és.

juny 252009
 

Feia temps que no anava a la galeria. El tir en el meu cas és una passió cíclica, hi ha temporades en que vaig a practicar un parell de vegades a la setmana, i potser el cap de setmana també, i en canvi d’altres en que senzillament no hem bé de gust. És el que tenen els hobbyes, suposo…

I de fet per circumstàncies força excepcionals ara estic en un d’aquests moments apàtics. Tot hi això he trobat algun moment per visitar les instal·lacions del Club i reconcil·liar-me amb la Beretta, que potser pel seu caràcter més militar i menys “lúdic” és l’arma que utilitzo i hem satisfà menys. És el model 92FS, una 9mm Parabellum excel·lent i de reconegut prestigi i capacitats. Una arma com les d’abans: pesada, gran, poderosa… senzilla.

Des que vaig adquirir la Glock aquesta pobra havia quedat relegada a un segon terme. De fet estava la darrera de la llista de prioritats a l’hora de disfrutar amb el tir. Fins hi tot m’estava plantejant de canviar-la per una CZ txeca, el model CZ75 SP01 Phantom probablement:

Però en les darreres visites a la galeria de tir les coses han canviat… És cert que amb tir de precisió amb una sola mà els resultats que aconseguia no eren prou satisfactoris. He canviat el xip i he disparat l’arma com toca: Ja que és una pistola de combat, utilitzem les tècniques de combat. Les 2 mans! Quin canvi a les dianes a 25m! Poc a poc estic aconseguint una precisió més que acceptable amb totes les meves joguines. Aquesta era la darrera que es resistia, però és clar, fent la petita trampa de les 2 mans n’estic totalment satisfet. Pràcticament ja no apareixen mosques fora de la zona central, aquelles que tants punts et fan perdre en una competició.

No seré tant massoca d’anar a una “compe” amb la Beretta, però! Segueix essent molt millor en gros calibre utilitzar la Colt Phyton amb la munició del .38 WC: Lleugera i suau, sense estridències.

Les fotos reflexen lleugerament la “Gun wave” de les darreres tirades. Moltes bales en poc temps (Molt soroll per no res?). Gaudir del tir sense preocupar-se en excés dels resultats.  Com aquell que va amb bicicleta de passeig i torna a casa al cap d’un parell de carrers. Suficient per a fer-se passar la necessitat de disparar. Sense suar. Massa.

Per cert, les fotos són les primeres proves amb la Nikon D90. Xula xula xula. Potser la fotografia mulla la pòlvora? [l’objectiu el normalet del kit, 18-105]:

En finalitzar la sessió, un centenar llarg de bales més tard, la meva percepció de la Beretta havia canviat… probablement per sempre.

Demano disculpes als pobres companys que en aquell moment estaven entrenant. Vaig celebrar el meu Sant Joan particular…!

abr. 052009
 

Fa mesos, MESOS que espero aquest carregament. Pel que han tardat podria molt ben ser que les haguessin portat amb mula cega i mig coixa des de les més remotes muntanyes del Kazakhstan, però no. Simplement havien d’arribar de França, ben a la vora nostra. Cada vegada passa menys, però encara hi ha empreses que no tenen sentit de la decència i no són capaces de servir una comanda senzilla com aquesta en un termini de temps raonable.

I és que qui espera es desespera, diuen. Però aquesta vegada valia la pena. Aquestes puntes (del tipus wadcutter, plastificades, de 148 grains i del calibre .38) són les millors amb àmplia diferència de totes les que he pogut provar fins ara. I de tant bé que van, dubto que en provi d’altres mai més. Empaquetades en capsetes de 500 unitats, plastificades en tota la seva superfície, permeten procedir a la recàrrega sense embrutar-se excessivament els dits, i a més emplomen molt menys el canó i el die que les empeny a l’interior de la vaina (el seater die, per parlar amb propietat).

Encara hem queden algunes caixes absolutament odioses de la casa Speer. Terriblement brutes, imprecises i perjudicials pel canó del Phyton així com pel die. Tant de bò no les hagués comprades mai! Ara però, les haig d’anar utilitzant per cremar munició de tant en tant. I acabar-les aviat. Sobretot no en competicions!

Ara doncs en podem trobar a l’Armeria Dolsa en quantitats suficients per a satisfer qualsevol necessitat.

març 102009
 

Enllaçant amb l’apunt anterior, vull fer un incís referent als “speedloaders”, o carregadors ràpids per a revòlver.

Antigament, els revòlvers (quan les pistoles encara no havien aparegut) s’havien de carregar bala per bala, encara que estessis enmig d’una situació “agitada”. Per això a les películes del Far West sempre veiem els pistolers amb el cinturó carregat de bales, i quan acabaven el tambor havien d’anar extraient-les del cinturó per a col·locar-les a l’arma. Això podia suposar un greu problema si el contrari encara tenia bales per disparar…

Aquesta situació que sembla molt llunyana, de fet encara es podria veure avui en dia, ja que encara és força senzill de trobar guardies de seguretat en grans magatzems amb el cinturó carregat de bales…! A Andorra sortosament fa molts anys que això no es veu.

Per a sol·lucionar aquest handicap es van inventar els carregadors ràpids, que permeten amb certa prestesa col·locar totes les bales un cop s’ha exhaurit el tambor. Això equipara, d’alguna manera, la facilitat per recarregar una pistola semiautomàtica i un revòlver. Amb pràctica es realitza en qüestió de segons… pocs segons.

Si us hi fixeu, no és difícil de reconèixer en els cinturons dels agents de l’autoritat que van equipats amb revòlver, la funda que emmagatzema un o més d’aquests carregadors. Hi ha diferents versions per a aquesta eina tant útil, depenent de les marques i de la finalitat que es pretèn aconseguir, però amb diferències més aviat sutils.

Com que una imatge val més que mil paraules, i un vídeo deu valer per un milió, aquest fa una classe magistral del tema. Fins hi tot explica el que són les recàrregues tàctiques!

El que jo utilitzo per al Colt és de la casa Safariland. Extraordinàriament senzill, també es reflecteix en el seu preu. Per a qui l’hagi de menester per motius seriosos, jo n’escolliria un altre model, i segurament una altra marca també, però per a practicar sense pressions compleix la seva feina.

gen. 122009
 

Aquest dissabte vaig tenir la oportunitat d’iniciar l’Anna al tir. Va poder triar l’arma, i va escollir – amb molt bon criteri, i sense que  jo hi intervingués- el Colt Phyton.

D’entre la colla per escollir, va triar el més elegant, el més sobri, el més potent… i segurament també el més precís.

Sense comentar-li, ja vaig pensar que era una bona manera d’iniciar-se… amb CLASSE.

És com aquell que ha d’aprendre a conduïr, i escull el Rolls. Si t’ho pots permetre, què millor?

Després d’uns breus minuts d’introducció en la seguretat bàsica i el funcionament elemental del revòlver, ens vam dirigir cap al lloc de tir amb una caixa de munició del calibre .38 Wadcutter. Crec que juntament amb el calibre .22LR és el millor per a iniciar-se, ja que deixa un bon sabor de boca i sobretot no espanta al tirador novell. Sense retrocés, sense massa espetec… ideal.

Més endavant, si el tirador així ho decideix, pot provar calibres més forts.

El més curiós del cas, i el que -francament- hem va molestar una mica és que el primer tret va ser un 9. UN 9!

Jo pensava que la primera vegada que tocava una arma… no tocaria ni la diana. Però no, el 9 estava allà, ben ufanós plantat al mig de la diana. Ep, i a 25m, poca broma! Sort que després la puntuació va anar variant, , segurament degut al pes de l’arma.

La proposta està feta: Si li agrada l’esport, puc iniciar-la. Podem utilitzar les meves armes, podem anar a entrenar junts… Fa falta concentració, voluntat i paciència però… podriem estar presenciant els inicis d’una nova Laetitia?

D’acord, falta treballar la posició, però temps al temps!

des. 182008
 

Fa dies que cueja la idea de comprar una carrabina del calibre 22LR, i tot hi que estava força decantat per un dels models de la casa CZ (preus imbatibles amb una qualitat més que acceptable i una precisió i robustesa dignes d’una arma d’un import força superior) no m’acabava de decidir.

Finalment he reactivat el tema i a la meva armeria de capçalera (Armeria Dolsa) m’han deixat un catàleg de la casa Sidam (revenedors francesos) per a que me’l miri i decideixi (per fi!) què vull.

He de reconèixer que deixar-me un catàleg d’armes i complements és equivalent a deixar una colla de nens dins una gran botiga de joguines… sense vigilància!

Encara sort que tenim una limitació al nombre d’armes que podem tenir, si no hauria de fer com els ludòpates als casinos… demanar que no hem deixin ni entrar!

Crec finalment que no és una mala opció la CZ 453 american varmint. No és, dins de la gama CZ, la que més m’agrada estèticament, però sembla la millor opció, entre altres coses pel seu canó flotant, que hauria de millorar la precisió i el “trigger” – el gatell i la resta del sistema disparador- sembla que també està millorat. Justament allò que a tot arreu els aficionats denuncien com a “millorable”. No sé encara el preu final, però segur que serà força atractiu. És clar que necessitaré una ullera, i per a la competició del Club no sé si serà massa vàlid…

Al catàleg que podem trobar a la seva pàgina web (la de Sidam, no CZ) també he vist que s’hi pot comprar la famosa Desert Eagle, entre altres molts models i marques d’armes. És una arma a la que m’agradaria tenir accés, però crec que l’haurem de deixar per més endavant… sobretot veient aquests preus prohibitius! – al catàleg, tallat en diferents pdf, hi consten els preus… al meu entendre una mica massa inflats!-.  A més s’hi ajunta la dificultat d’aconseguir els components per a muntar la munició, o encara que sigui la munició manufacturada

És temptador, però massa car.

Aprofitant que hem faran una comanda especial, aprofitaré i del mateix revenedor penso que hem faré portar un Remington 1858 en acer del calibre .44, amb la seva capseta i els seus accessoris de pòlvora negra. És la excusa perfecta per a provar això de la pòlvora negra! Al mateix temps hem quedaré unes quantes bales del mateix calibre i el que faci falta per a disparar-hi si més no en les competicions del club, a veure quina modalitat m’agrada més!

I evidentment les puntes HN gold del calibre 38/357 pel Python… en quantitats industrials! Fa massa mesos que estic faltat de puntes per a les competicions de gros calibre!

… crec que també demanaré el preu final de la Desert Eagle… Passaran els reis abans d’hora, aquest any?

set. 162008
 

Fa unes setmanes vaig posar lleugerament a prova la qualitat de les recàrregues que estava fent. Els calibres examinats (el .357 Magnum i el .38 WC) en les següents configuracions:

CALIBRE .357 MAGNUM

Punta: Soft Point, semi blindada. 160 grains

Pòlvora: 12,5 grains de Vectan SP3 (sensiblement inferior a la quantitat recomanada pels manuals)

Pistó: Winchester Small Pistol Magnum

Enfonsament: Tancament fort de la boca de la vaina

CALIBRE .38 WADCUTTER

Punta: Wadcutter completament de plom, sense recobriment. 148 grains

Pòlvora: 2,3 grains de Vectan Ba10

Pistó: Small Pistol

Enfonsament: Total, sense tancament de la boca de la vaina

Vaig utilitzar un vell cronògraf que té en propietat el Club, de la casa Competition Electronics INC., model ProCrono, que va demostrar funcionar aparentment bé. Potser algú a raó de les fotos ens en pugui donar més detalls. L’arma com comento més avall va ser el meu Colt Python amb canó de 6 polzades. Aquestes proves no tenen intenció de demostrar res, només pretenc deixar constància escrita dels resultats obtinguts amb aquestes configuracions. I si més no serviran de banc de dades o de punt de referència. La pòlvora està pesada amb una balança manual de RCBS amb total precisió, pesada per pesada.

Vaig passar pel crono 5 bales de cada tipus, sense de moment comprovar la seva precisió. Els resultats hem van semblar força sorprenents, sobretot amb el .357 Magnum, per la gran varietat de velocitats aconseguides:

CALIBRE .357 MAGNUM (velocitat teòrica amb 13,9 grains de SP3 -> 1296 f/s)

1a bala -> 726 f/s

2a bala -> 884 f/s

3a bala -> 869 f/s

4a bala -> 747 f/s

5a bala -> 745 f/s

Una dispersió entre els resultats de 726 a 884 (158 f/s) penso que és massa important, però cal tenir en compte que segurament hi ha diferències en el tancament de la boca de la vaina, el que resulta en una major o menor presió dels gasos que expulsen el projectil, i conseqüentment en la velocitat obtinguda a la boca del canó. Val a dir que aquest calibre, degut a la forta explosió té tendència a moure les bales de l’interior de la vaina, si no estan ben enfonsades. Podria ser que aquest hagués estat el meu error.

CALIBRE .38 WADCUTTER (velocitat teòrica amb 2,3 grains de BA10 -> 698 f/s)

1a bala -> 669 f/s

2a bala -> 674 f/s

3a bala -> 687 f/s

4a bala -> 602 f/s

5a bala -> 704 f/s

En aquest cas també es dóna una dispersió important, de 602 a 704 (102 f/s), tot hi que curiosament són les darreres bales del tambor del revòlver Colt Python de 6″ les que ofereixen aquestes dispersions més importants, i penso que podria haver-se donat per moviments dins de la vaina del projectil. Encara que el .38WC no sigui un calibre susceptible de promoure aquests moviments interns, el fet de no tancar en absolut la vaina podria explicar-ho.

Per comprar-ne un de ben similar, evidentment en mesures americanes (bé, no tan evident, però aquest en concret que he trobat per internet, si) a un preu trobo que molt bò, podeu visitar aquesta pàgina de Midway USA on per 99$ és vostre. Una altra cosa seran les despeses d’enviament i tota la pesca, però amb aquest preu, i tal hi com està el dòlar…!

set. 132008
 

Aquest dimecres va ser especialment excitant: Ens vam trobar germans i cosins (no tots, alguns estan a Shanghai) per a fer una mica l’indi i provar totes les armes disponibles de la família: Escopeta 22lr de competició amb mires obertes, escopeta de forrellat (el “cerrojo” suposo que es tradueix així?), Colt Phyton 6″ platejat, Colt Phyton 6″ fumat, Glock 17C, Unique DES69, Beretta 92FS.

Com que la trobada s’havia de realitzar per força al camp de tir del Club Andorrà de Tir de Precisió, no vam poder portar l’artilleria pesada. Tot hi això, vam poder degustar els sabors lleugers del calibre .22 lr, la precisió lànguida del .38 WC, la ràpida fuetada del 9mm Parabellum i la tronada espaordidora del .357 Magnum. Amb tot això, i perquè ja anàvem prou carregats, no vam poder fer proves de desenfundar l’arma i disparar amb precisió contra els nostres contrincants de cartró, ja que a la mateixa hora que nosaltres hi havia altres tiradors al camp, i no era prudent fer exercicis de tir a mitja alçada…

L’escena va començar a ser dantesca quan vam deixar de banda els calibres petits i vam disparar amb els Colt, la Glock i la Beretta… allò si que era una sinfonia d’espetecs continuats! És clar que ens va faltar alguna cosa per a assemblar-nos a aquests… Potser quilos?

El matxambrat de vídeo ha sortit com ha sortit… no tinc ni punyetera idea de com girar la imatge!

ag. 052008
 

Bé, ja s’ha acabat la competició! Ha vingut gent representant molts clubs catalans i alguns de francesos… la veritat és que ha estat una passada! Han participat prop de 100 tiradors, des de nenes que no devien tenir pas més de 11 anys, fins a un senyor de 76 anys, crec que va dir que tenia!

Tot hi la feinada organitzant, ja tinc ganes que arribi la trobada del 2009! Podeu veure les classificacions i una mica com ha anat a la web del Club, a http://andorratir.org/.

Finalment, tal hi com vaig preveure, vaig competir en gros calibre (amb la Colt Phyton, amb calibre .38 WC) i en pistola estàndard (amb la Unique DES69, amb calibre .22 LR evidentment).

La competició amb el gros calibre no hem va anar gens bé… feia massa temps que no entrenava i la primera caixa de munició que vaig utilitzar (recarregada amb unes puntes de plom que no m’han agradat mai) no hem va donar bon resultat. Quan vaig saber què fallava ja érem a misses dites, i començava la 2a meitat de la prova, el tir ràpid! Vaig canviar de bales per unes de més antigues amb punta també de plom però recobertes d’una pel·lícula plàstica que hem dóna més seguretat. I sobretot, vaig apuntar més baix! La sol·lució va ser enlloc d’apuntar segons la norma, a la base del 7… vaig apuntar a la base del 5… i BINGO! Aleshores si, la puntuació va començar a deixar-se notar.

He sel·leccionat les 4 millors dianes per a il·luminar una mica el discurs… (les millors, eh! ho sigui que no sóc de tot 10, però algun si que s’escapa)

Una diana molt bonica, encara que els 8 podrien haver estat 9 amb una mica més de sort…!

Aquesta diana, força centrada a la línia del 10 però més dispersa cap als laterals, és curiosa perquè una de les 5 bales devia arribar de costat… això m’inclina a pensar en un error de recàrrega. Mea culpa!

Aquesta també té el seu què… Encara que aquests dos 7 m’han abaixat la puntuació…

I aquesta seria genial si no fós pel 7 baix…!

En pistola estàndard (2a posició, copa al canto!), al no haver-hi gairebé gens de retrocés i sentir-me molt més còmode amb una arma de competició amb tanta solera com la DES-69, vaig tenir una trajectòria molt més estable, i hem vaig sorprendre a mi mateix per escalar tantes posicions de cop! Si aconsegueixo repetir la puntuació (que per no haver entrenat en 3 mesos i ser la 2a competició realitzada, essent la primera des de feia almenys 12 anys) dins d’aquest any natural, pujo a 2a categoria…!

Algunes dianes de la fita:

Tres 10 en una mateixa diana… no està malament! Llàstima d’aquest 6 escanyolit que la desmereix!

Aquesta ja està millor, he aconseguit canviar el 6 per un 9… li he donat la volta! 😛

Aquesta en general bé, però masses 8! El 10 centrat és xulo, eh!

I aquesta normaleta, una mica de tot: 10, 9, 8 i 7!

Per ser que hi havia tants tiradors, amb experiència i que s’entrenen habitualment, no n’estic gens descontent, dels resultats! A veure si aconsegueixo els objectius fixats:

A) Canviar de categoria en Pistola estàndard

B) Millorar sensiblement la puntuació en gros calibre

C) Entrenar amb regularitat

El que implica:

D) Recarregar la munició amb regularitat

I tot això abans de final d’any! GLUPS!