març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

des. 142011
 

És curiós de llegir aquesta pàgina d’un coronel francès que ha decidit compartir les seves opinions en un blog, com podem fer molts, però en aquest cas amb l’afegit dels coneixements que una persona del seu rang pot aportar. El que més crida l’atenció d’aquest mini estudi és la conclusió: La major part dels soldats francesos que van participar en la confrontació van estar molt lluny d’establir contacte proper amb els enemics (<50m), i només un de cada 25 van ferir o matar un enemic. Total, que només una petita part dels soldats implicats van fer el 80% de la feina,conclou.

L’enllaç, aquí

oct. 202010
 

Un regal. El mateix model replicat del que portava el germà gran d’en Jesse James, en Frank James. Que tot hi sobreviure a l’assassinat del seu germà (que va interpretar al cinema en Brad Pitt) i aconseguir escapolir-se de tots els judicis als que es va haver d’enfrontar per haver dut la vida de bandit sense escrúpols i lladre de bancs – i també d’heroi a la guerra de secessió sota les ordres del Major General confederat Sterling Price quan tenia tot just 18 anys, el 1861- va morir sense pena ni glòria a la granja de la seva família el 1915. La història coincideix a considerar-lo temiblement ràpid – el més ràpid de la seva banda-, gràcies a una particular manera de portar el revòlver… amb el martell muntat i preparat per a disparar, i això ho aconseguí perquè va practicar un tall en forma de rectangle que li permetia dur l’arma ben enfundada però al mateix temps amb el martell muntat. Perillós, però amb la vida que duia no és estrany.

El model 1875 Army Outlaw, el “fora de la llei”. Es tracta d’un revòlver d’avantàrrega, amb pòlvora negra, al meu entendre més ben equilibrat que el Remington 1858 New Army. Es nota en el mateix instant que l’agafes. S’encara molt fàcilment i està ben compensat. Segurament hi té a veure que l’any de fabricació (del model original, no de la còpia realitzada per Uberti) de l’Outlaw dista més de 15 anys respecte al model de Remington de l’exèrcit. I això es nota. També hi deu influïr que el canó és substancialment més curt…

Pel que fa a la precisió ja en parlarem, perquè de moment el model 1858 New Army s’està comportant de manera exemplar. L’outlaw necessita d’una petita llimada del punt de mira per a fer baixar els forats a les dianes.

La còpia que ha realitzat Uberti tot hi ser idèntica a l’original externament, ha patit alguna modificació per a permetre que entrés dins la categoria d’arma d’avantcàrrega, ja que l’arma original es carregava amb vaines metàl·liques (es va pensar i construïr directament per a competir amb el Colt Pacemaker, que ja utilitzava la munició metàl·lica, i Remington no es volia pas quedar endarrera!). La còpia que avui ens ocupa manté un element ben curiós que en l’original servia per a expulsar manualment les vaines ja disparades. Es tracta d’una vareta metàl·lica d’uns 10cm de llarg situada just sota el canó que justament tenia aquesta funció: Retirar del tambor les vaines utilitzades. A la còpia resultant d’Uberti s’ha mantingut la vareta però ja no compleix cap funció (el tambor està tancat per la seva part posterior per a permetre l’existència de les xemeneies que gràcies a l’acció del pistó trametran la explosió i iniciaran la pólvora continguda directament dins el tambor, que al seu temps impulsaran el projectil al llarg del canó), pel que difícilment expulsariem cap mena de vaina!). Bé si, una funció merament decorativa.

jul. 212010
 

Un regal inesperat, una família mirífica i una troballa que promet valer el seu pes en or… Aquest dia està essent ben carregat!

Pel que fa a la troballa, es tracta d’una més (una més que suma, però no una com les demés) de les revistes que, d’una manera directa o tangencial, tracten el tema de les armes. A la secció especial on les hem anat recopilant al llarg dels mesos, hi tenim revistes fetes a Espanya, USA, França, Gran Bretanya, Itàlia, Argentina… i ara Catalunya! Perquè aquesta revista que avui apunto des d’aquí té aquest fet diferencial, aquest fet que la fa única i la fa sobresortir per damunt de les demés. Aquesta revista, gràcies a en Manel Güell, arxiver responsable de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona, ens aporta una informació que no trobarem fàcilment. I ho fa centrant-se o vagarejant al voltant de la història militar catalana. El projecte ha estat batejat com A carn!

No és un projecte nou, de fet ja n’han sortit publicades a la xarxa, en format PDF i descarregables lliurement ni més ni menys que 13 números. Valdrà la pena assaborir-la amb temps i atenció. Segur que hi descobrirem autèntiques meravelles amagades. I en el nostre idioma! Val a dir que també està disponible en castellà.

Ideal per a llegir en qualsevol dels novedosos llibres electrònics que proliferen arreu.

maig 042010
 

Aquest és el títol d’un documental que per circumstàncies gens habituals vaig tenir la oportunitat de gaudir al Canal 33, -excel·lentíssim mitjà de comunicació on n’hi hagi- emmarcat dins el programa Cronos, que per desgràcia meva no coneixia, i és que a casa la televisió és de “cal si en sobra”. I ahir me’n va sobrar, cosa extranya.

El documental, narrat d’una manera sublim i tant amè que passava per una bona pel·lícula, narrava en quines circumstàncies va nèixer la resistència durant la segona guerra mundial. Comenta que el terme “resistència” va venir després, amb el temps. En aquell moment la gent eren opositors, primer amb accions individuals de sabotatge, després formant cadenes d’evasió cada vegada més importants i efectives, rotatius i pamflets contra el règim i finalment amb el Maquis a França, un grup armat guerriller organitzat i que rebia ajuts – en forma de diners i armes – dels països aliats. Certament el reportatge parla molt en clau francesa, però també extrapola que el que va ocòrrer es repetí pràcticament a tota Europa, amb les diferències necessàries en funció de la duresa de l’opresió.

A la captura, un dels moments més emotius del reportatge, justament una reproducció històrica molt ben ambientada

Combina imatges històriques amb entrevistes a personatges implicats directament, historiadors o experts en el tema, així com reproduccions històriques dels fets molt ben ambientades.

Es deixa veure amb gran facilitat i pel que sembla és el primer d’una sèrie de reportatges que tractaran el tema de la resistència. Serà interessant seguir-ne la evolució, si el temps ho permet. Per no haver d’estar pendents del televisor, proposen la subscripció mitjançant RSS aquí, i d’aquesta manera cada vegada que surti publicat un nou reportatge d’aquest programa rebrem puntualment l’avis al nostre lector de notícies habitual.

Però compte1 Perquè segons indiquen a la mateixa web, el vídeo es podrà veure només fins al 10-05-2010 a les 21:40, suposo moment en el qual penjaran el següent. Una llàstima, però suposo que qüestions tècniques així ho imposen.

gen. 132010
 

De vegades no cal anar a buscar notícies a Kosovo si les tenim tant a prop com a Darnius, a l’Alt Empordà gironí. Resulta que a finals de novembre de 2009 un veí de la zona va ensopegar un projectil d’artilleria en una zona boscosa del poble de Darnius, i va decidir avisar els Mossos d’Esquadra. Resulta que aquella troballa inusual i anecdòtica va acabar amb la recuperació de gairebé 1.000 projectils d’artilleria, antitanc i antiaeris, procedents d’un antic polvorí ubicat al celler d’una masia que un patriota català s’havia encarregat de guardar en temps de la guerra civil espanyola. Fins que l’avançada de les tropes feixistes van obligar els republicans a fer esclatar la masia i tot el que s’hi trobava amagat, per tal d’evitar que caigués en males mans.

Doncs no ha estat fins fa un parell de mesos que s’ha recuperat el que segurament són les restes d’aquell polvorí, que tota fa suposar doncs que era força important. Els projectils recuperats i ara destruïts definitivament sembla que estaven en bon estat -encara que la imatge faci suposar el contrari-, la majoria amb espoleta i càrrega.

Més informació a LaMalla

nov. 242009
 

i dagues, espases de tot tipus, cascs, cuirasses… i un munt d’altres articles, per a exposició o forjats i adornats com objectes de col·lecció reals. La veritat és que alguna vegada m’havia passat pel cap que si mai algun amant de les armes blanques volia tenir una katana (per exemple, però també pot ser un sabre, una espasa vikinga o armes de película com les que surten a El Senyor dels Anells o Conan, entre moltes altres) no tenia clar si la seva única opció havia de ser contentar-se amb una simple rèplica de nyigui-nyogui o anar-se’n al Japó a buscar una arma de veritat, pagar una pasta llarga per ella i tornar cap a casa content i satisfet, però més pelat que un gripau.

Bé, doncs resulta que existeix com a mínim una altra opció, a cavall entre una i altra. Hi ha una web que aparentment ven armes reals – no històriques-, potser recreacions, forjades si és el cas amb mètodes tradicionals, que et serveix armes o accessoris (fins hi tot pots comprar una armadura completa, tant de l’edat mitjana com samurai!!) amb una garantia de qualitat. Pels preus que hi ha segurament són bons productes… una katana ben feta uns 500€, una armadura completa prop de 1300€… en conec més de un, de dos i de tres que anireu a fer-hi una ullada… m’equivoco?

Les armes poden ser Battle Ready o d’exposició, afilades o no, i es pot escollir l’acabat i fer-hi una inscripció amb laser, per personalitzar l’adquisició.

És temptador… i a més no necessita permisos ni gasta munició!

L’enllaç (gairebé me n’oblido), aquí

oct. 252009
 

Henry Derringer (1786-1868) era un armer nord americà que va inventar la Deringer Pistol, una arma creada especialment per actuar en baralles o com a autoprotecció, excepcionalment petita i lleugera i de gran utilitat  en distàncies curtes. Es va fer famosa per ser l’arma que es va utilitzar en l’assassinat del president nord-americà Abraham Lincoln. Va tenir un gran èxit entre el públic, i era la elegida pels qui volien portar una arma discreta permanentment a sobre.

Les coses però han anat evolucionant, i podem trobar en la fàbrica Bond Arms com han recollit el testimoni i han creat diferents versions, amb diferents calibres (i possibilitats d’intercanviar canons per a canviar de calibre) d’aquesta llegendària arma.

Una de les darreres versions aparegudes és la coneguda com a Snake Slayer (i es que els texans -de Texas- són molt donats a aquestes coses, pel que sembla). I a més de poder desintegrar qualsevol tipus de malaurada serp que es creui en el seu camí, gràcies al seu calibre especial .410/45LC, es particularment efectiva, sempre segons la seva propaganda, contra malfactors quan ja els tenim a sobre. I és que no és casual que cada cartutx del .410 ve equipat amb 5 bales de plom, amb el que cada tret escup 5 ploms de calibre respectable cap a l’objectiu… serà molt que els nervis facin errar totes les bales! I per si encara no n’ha tingut prou, encara ve equipat amb un segon canó i el 2n cartutx…!

No deixarà mai de sorprendre’m, per molt que ja n’hem vist molts més casos, com la mentalitat allà és tant diferent de la d’aquí. Ells no tenen problema en promocionar una arma directament com a autodefensa, quan aquí això és un tema tabú absolutament. Com a mostra, la imatge animada que veieu aquí a sota, i es que, pel bo i pel dolent, els nordamericans són especials!

oct. 172009
 

Aquest passat dijous 15 d’octubre saltava a la palestra una pràctica moralment reprovable però pel que sembla a bastament extesa en les pràctiques habituals dels serveis secrets, comandaments militars i governs varis.

Resulta que el diari britànic Times denunciava la possible connexió entre la mort de deu soldats francesos destacats a l’Afganistan que realitzaven una patrulla en una zona altament controlada pels insurgents (comandaments talibans i senyors de la guerra afganesos), a l’est de Kabul, amb les pagaments regulars que els serveis secrets italians realitzaven a aquests mateixos “warlords” per a mantenir la estabilitat a la regió.

Resulta que anteriorment a l’atac, l’agost d’enguany, tota aquesta zona estava sota control italià i aquests, per a evitar tempestes polítiques a casa feia temps que subornaven els caps locals. Així, tothom hi guanyava: Els talibans i senyors de la guerra aconseguien divises per a comprar més material militar i mantenir els seus exèrcits en bones condicions, i els italians evitaven contactes violents que posessin en perill la seva soldadesca. Això repercutia directament i si no positivament, si més no tampoc negativa en la posició del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ja en té prou de maldecaps amb els seus tripijocs polítics i personals. Evidentment tot això ho neguen els interessats, però sembla ser que hi ha gravacions telefòniques que ho demostren sense cap mena de dubte.

Així, quan la zona en qüestió (al nord i a l’est de Kabul) va passar a dependre dels francesos, aquests no van ser informats de les pràctiques dutes a terme fins aleshores per a mantenir estable la regió, i hi anaren convençuts que heretaven una missió de fàcil acompliment, donat que anteriorment s’hi havien registrat pocs atacs, amb només un mort en el darrer any. Els francesos, caparruts com són – i al meu entendre actuant amb diligència, segons les informacions que han arribat als mitjans- van començar a aplicar una política restrictiva amb els insurgents: Van iniciar patrulles allà on fins aleshores era terreny vedat, i van dur a terme la missió encomanada: Controlar i pacificar la zona.  Fins que se suposa que els dirigents locals, veient que els suborns acostumats no arribarien més, van decidir emprendre accions. I ni més ni menys que uns cent setanta homes ben armats van emboscar per sorpresa un contingent de 60 soldats francesos materialment poc preparats i ben aliens al que els queia a sobre: No disposaven d’armament pesat, ni suport aeri, ni artilleria, ni ràdios! Sembla ser que no hi van passar tots per la casualitat que un grup de forces especials nord-americanes es trobava a la zona i van demanar ajut aeri, que va trigar en arribar una hora i mitja. Suficient per deixar el saldo dels deu soldats francesos morts, a qui van prendre les armes i tot el que van poder. Setmanes després periodistes francesos fotografiaven insurgents amb els uniformes, cascs, armes i en un cas fins un rellotge dels soldats caiguts en combat:

Sembla ser que aquesta mena de pagaments fa anys que es duen a terme, i això complica molt les coses per aconseguir una Europa unida, una OTAN eficient i creïble i un veritable agermanament entre les potències occidentals.

oct. 132009
 

La cosa va de vídeos!

Acabo de veure al blog d’en Xavier Caballé que ha enllaçat aquest vídeo del youtube. Segons sembla l’autor ha plasmat en un mapa mundial des de l’any 1000 fins a l’actualitat les diferents batalles (que no guerres) ocorregudes arreu del globus. No sé pas si hi són totes, de fet seria força estrany que fos així, però si més no n’hi ha moltes, moltíssimes, i copsa de veure com a mesura que ens atanssem a l’actualitat augmenten en freqüència i intensitat. I si no aneu a trobar les guerres mundials… aneu!