ag. 312008
 

En aquest món que és el del tir, tant el de precisió com el que practiquem per a divertir-nos, hi ha una varietat important pel que fa als tipus i mides de les dianes que s’utilitzen.

Evidentment per a cada modalitat de tir n’hi ha una/es d’específiques. No té la mateixa necessitat un tirador amb pistola d’aire comprimit que un que ho faci amb carrabina, ni un tirador de precisió de foc central amb un participant en una prova de IPSC…

Hi haurà dies que arribarem a la galeria de tir i no tindrem ganes de disparar al mateix lloc de sempre. Per això hi ha gent que idea dianes diferents, divertides, que ens poden ajudar a no errar el blanc o que ens plantegen reptes emocionants.

I aquesta gent, que ja ha passat pel mateix que nosaltres abans, ha tingut la delicadesa de posar a la disposició de tots les seves invencions. I el cert és que n’hi ha forces de ben interessants!

N’hi ha de típicament representatives del tarannà del poble nord americà:

De més típiques:

De divertides:

Per caçadors:

Per perfeccionistes:

I fins de doblement divertides (o escatològiques!):

A gaudir de les visites a la galeria de tir!

Una altra opció és comprar-les, a les armeries, al Club de Tir o per Internet

ag. 312008
 

Aquest si fa no fa és el títol d’un post publicat a Front Sight, Press i m’ha semblat tan enginyós que m’agradaria comentar-lo al blog.

El mateix autor explica que de fet s’ha decidit a escriure aquest nou article a raó dels comentaris i l’interès suscitats per un altre article seu, que “explica” la millor manera d’aconseguir fer avorrir les armes a la xicota, fills o qualsevol altra persona no iniciada en aquest món.

Tot el que diu és molt intuïtiu, però sempre va bé recordar-ho o deixar-ho escrit perquè no se sap mai, pot ajudar algú! I evidentment tot està contextualitzat als USA, i per tant magnificat.

El primer consell que dóna és no forçar la situació. No pretendre que la parella assumeixi com a seva la nostra passió. De fet això no té perquè passar; aconseguint que els perdi la por (que no el respecte) ja haurem avançat un pas de gegant!

El segon consell el trobo molt encertat: No esperis que la teva parella se senti segura amb tu i les teves armes, si tens un caràcter violent, canvis d’humor sobtats o t’enfades amb facilitat. En aquest cas és evident que no voldrà veure’t mai amb una arma a la mà!

El tercer és molt americà, i predica que no s’hauria d’utilitzar el pretext de la seguretat per aconseguir que la parella aprengui a utilitzar les armes. Per contra, és necessari aprendre a conèixer-les, perquè la realitat és que vivim en un món on les armes són una realitat i convé saber en quines situacions ens podem trobar. Evidentment això a Europa sona molt llunyà, però no és difícil d’entendre l’argument, malgrat les diferències.

El quart consell és una realitat com un temple: Insistir en el fet que les armes i el tir és un element de gaudi que ens diverteix i que podem compartir, al mateix temps que ens proposa un repte diari.

El cinquè indica que es pot utilitzar el fet que la societat actual hagi condemnat a les armes al més furibund ostracisme, les hagi bandejades dels mitjans de comunicació i convertides en tabú social, per a justament aprofitar el sentit rebel de la parella i que actuï de manera oposada al que s’espera d’ella.

Finalment, la mare dels ous; Recomana convidar la parella a venir a la galeria de tir amb nosaltres, però no quan hi hagi massa gent tirant, sinó quan puguem estar sols o gairebé, sense altres tiradors disparant al nostre costat. I oferir-li una arma de calibre petit. El calibre .22lr és ideal: És un arma “real” amb munició “real”, i no té els inconvenients dels calibres més grossos (ni excessiu soroll, ni retrocés). Podrà aprendre a disparar sense ensurts. Li podrem ensenyar la posició correcta, els moviments, el maneig de l’arma, la seguretat, la tècnica… I un cop s’adoni que domina l’arma, probablement tindrà el desig de provar altres calibres. O no. Però això no és important. Ja haurem passat un magnífic dia junts!

He amenitzat el post amb imatges extretes d’aquesta web, on en podeu trobar moltes més. Són especialment ben trobades, prova del poder que tenen als USA les armes…

ag. 292008
 

Recordeu que fa temps que m’està picant la curiositat de començar a tirar amb rifle / carrabina? Ho comentava en aquest post, quan estava gestionant els permisos de port d’arma llarga, tant amb canó ratllat (rifle) com en canó llis (escopeta).

Ara ja fa temps que disposo dels permisos, però fins fa ben poc no sentia la necessitat de disposar d’alguna arma llarga.

Fa un parell de setmanes m’he començat a interessar pels models existents, les possibilitats d’entrenament, les modalitats de competició… i el fet de no ser caçador limita infinitament les possibilitats.

Legalment hem trobo que a Andorra no disposem d’instal·lacions preparades per a la pràctica d’aquesta modalitat esportiva. El Camp de Tir d’Engolasters està tancat, el Camp de Tir de La Rabassa té els dies comptats (a més que no m’atrau la idea de trencar plats ni matar coloms!) i al local del Club Andorrà de Tir de Precisió només disposem de galeries de 25m… quan el mínim adequat són 50m…!

Ajuda a l’entrenament el fet de no muntar cap òptica al fusell, i utilitzar les dianes més petites per a practicar. Però tot hi així estic segur que no és el mateix disparar a l’aire lliure a 300m!

Tenint en compte aquestes consideracions (i sempre recordant que hi ha establert entre Espanya i Andorra un conveni que permet circular lliurement amb les armes i els permisos legals d’un pais a l’altre, per a entrenaments i competicions, respectant la legislació de cada país, per tant uns i altres tiradors podem anar a tirar a qualsevol camp de tir del país veí), i considerant els preus de les armes del calibre .22lr, estic gairebé decidit a adquirir una arma d’aquest tipus, que hem permetria gaudir del tir amb arma llarga sense haver de travessar fronteres.

Ara mateix estic en plena fase de triar l’arma, i m’està agradant molt la carrabina CZ (Ceska Zbrojovka) model 452, tant estàndard com el model Lux:

En aquest article de Full Aventura fan un exàmen detallat a l’arma, des de totes les vessants possibles. Imprescindible.

La pàgina oficial del fabricant és aquí, on també es poden trobar el manual d’usuari, el desglòs de les parts i el catàleg general de la marca.

La decisió no està presa, ja que m’han parlat molt bé d’altres grans marques… però veurem si poden competir a nivell de preu!

Per cert, el preu que m’han demanat pel model (crec ) estàndard en .22lr és de 399€. Pel mateix model però recamarat en .22lr Magnum, 450€. Preus assequibles, sobretot tenint en compte que amb aquest calibre el cost econòmic de la munició serà ben escarransit!

Altres enllaços d’interès:

Armeria Dolsa, a Andorra

ag. 272008
 

Els fusells de calibres tan monstruosos com el Barrett .50BMG van començar a aparèixer com oposició a l’aparició dels primers tancs, durant la primera guerra mundial.

Els primers en aparèixer sembla ser que van ser fusells alemanys, com el Gewehr 98 equipat amb Patrone SmK Kurz 7.92 mm. Un rifle normal equipat amb munició especial pensada per a penetrar blindatges de 12-13mm als 100m.

També per la mateixa època apareixien els 13.2mm Mauser, pensats exactament per acomplir la mateixa funció.

Ja durant la segona guerra mundial, i amb característiques cada vegada més avançades (els blindatges cada vegada eren de millor qualitat, i els gruixos creixien perquè els motors també podien portar més pes, per tant les armes també s’havien d’anar equiparant per a seguir essent efectives en combat) va aparèixer un fusell impressionant, d’origen finlandès. El Lahti L-39. Sense paraules. Impresionant:

I encara us enllaço un vídeo del youtube on es veu en acció:

Podeu ampliar informació sobre aquesta poderosísima arma aquí, on podeu veure la comparativa de tamany amb una metralladora PKM, i d’altres fotografies més detallades.

Un altre dels fusells que es van utilitzar per aquests menesters, en aquest cas d’origen rus, va ser el PTRD-41, menys impactant que l’anterior però d’un tamany més que considerable:

Es pot trobar més informació i fotos ben espectaculars en acció a la wiquipèdia, aquí i aquí.

I un vídeo que demostra que no és una arma per caçar coloms:

Un altre dels seus contemporanis, el fusell britànic Boys, en les seves variants MK I i MK II:

I es pot trobar més informació com sempre a la inefable wiquipèdia, però també aquí i també aquí.

El més curiós és que al youtube hi ha un vídeo que sembla que van fer els de la Disney (!) que explica el seu funcionament, però amb dibuixets i tot! Comença molt infantil, però cap a la mitja part hi ha unes imatges de l’arma en funcionament que fan tremolar, sobretot per les espatlles del soldat encarregat de disparar!

Per finalitzar aquest breu repàs, un arma d’origen suís, el Solothurn S-18/100, també i com és de suposar de mides més que considerables (1,76m i 45 kg de pes…!). La wiquipèdia en parla, així com també aquest fòrum argentí i aquí un retall de diari fotografiat amb una mica d’explicació i les principals característiques.

Una foto de la bèstia:

I que no falti un vídeo ilustratiu de l’inefable!:

Apart del poder de detenció que aquestes armes tenen i dels estralls que de ben segur podien causar… penso que el tirador encarregat de l’arma ho devia passar ben malament, encara que fossin 2 en carretejar el pes, el que finalment disparava s’emportava la pitjor part: el brutal retrocés, la sorollada de l’explosió, i l’estrès per poder errar el blanc. Bé, el que s’emportava la pitjor part segur que era el desinatari final de la bala…

ag. 262008
 

Fa un temps parlava aquí d’un programa que m’havia fet força servei a l’hora de convertir les dades de grams a grains i viceversa.

Resulta que per a procedir a les meves recàrregues disposo d’una balança RCBS (marca americana) manual, el model 505 concretament, que només hem dóna les mesures en grains. I també resulta que el llibre de recàrrega que utilitzo és el Malfatti número 6, que com que és francès hem dóna les mesures en grams. Per a procedir a la conversió, utilitzava fins ara el programa també francès Reload!. Pel que feia però, m’utilitzava una quantitat massa important de la memòria de la PDA, així que tan bon punt l’hi he trobat un digne substitut, ha saltat de l’aparell.

Ara he instal·lat un programa que es diu MSS Converter. Es freeware i el podeu instal·lar en molts idiomes, entre ells el francès i el castellà.

Unes captures fetes avui mateix:

Aquest és un programa estable, lleuger, ràpid i molt més útil que no pas l’anterior, així que des d’aquí us recomano la seva instal·lació. Converteix monedes, longituds, pesos, volums, velocitats, temperatures, pressions… i un munt d’altres unitats més.

La PDA per a mi és una eina insubstituïble, ja que hem permet no haver de disposar de cap ordinador a la zona de recàrrega, podent consultar resultats, PDF’s, arxius de fulls de càlcul… La única pega és que no tinc connexió a internet (no tinc cap xarxa wifi) per a fer consultes, però tampoc és absolutament necessari! En les competicions, he descobert recentment que amb un senzill full de càlcul puc anar anotant les puntuacions al moment, i saber exactament quina puntuació total tinc a cada moment, sense massa sorpreses.

Si, una eina molt útil per als tiradors. És clar que el mateix es pot fer amb una llibreta i un llapis… com tot a la vida. Però a alguns ens agraden les maquinetes!

ag. 232008
 

Seguint la estela encetada de nou per ForoMil sobre els mercenaris en general, i sobre crear un exèrcit en particular per uns 16 milions d’euros durant un mes de conflicte… he anat a parar a un altre post (internet és gran!) de Le Monde Diplomatique (ep, en català!) extremadament interessant que narra amb noms i cognoms la història del que ells anomenen gossos de la guerra (els soldats de fortuna o mercenaris), la aparició d’empreses com la ja desapareguda Executive Outcomes o les que han aparegut més tard, com la tristament famosa BlackWater americana. I entremig he descobert un blog impresionant, plè fins dalt de tot d’informació, anomenat Guerras Posmodernas i un post de l’any 2006 que parla sobre Executive Outcomes. Si teniu ganes d’aprofundir en el tema, podeu començar per aquí. N’hi ha per estona!

ag. 232008
 

Per mitjà de ForoMil, m’assabento que el The Boston University Photonics Center, juntament amb algunes altres empreses d’investigació, ha fabricat una espècie de robot E.T. que ja ha demostrat en zones de combat reals com Irak i Afghanistan la seva eficàcia detectant franctiradors i designant la seva posició amb un làser invisible a l’ull humà, però que es pot captar amb visors infraroigs.

És una eina força interessant per a qualsevol exèrcit que vulgui mantenir els seus soldats amb les màximes condicions de seguretat: Representa una seguretat de vida per als soldats perquè és un robot i no una persona la que s’encarrega de moure’s pel terreny inexplorat buscant i detectant tiradors amagats a distàncies considerables. També està equipat amb càmeres termals, zoom de 300x, posicionador GPS, i tota mena d’altres sensors i càmeres que pel mòdic preu de 150.000$ declinaran la balança cap a un o altre bàndol, perquè ja se sap que un franctirador ben entrenat pot desestabilitzar una força militar molt superior en nombre.

Sembla que també pot detectar i seguir el moviment de vehicles enemics amb els seus sensors, però el que no acabo de veure clar és que només pugui detectar un tirador un cop ha realitzat el tret…

De moment se n’han venut més de 1500 arreu del món.

ag. 052008
 

Bé, ja s’ha acabat la competició! Ha vingut gent representant molts clubs catalans i alguns de francesos… la veritat és que ha estat una passada! Han participat prop de 100 tiradors, des de nenes que no devien tenir pas més de 11 anys, fins a un senyor de 76 anys, crec que va dir que tenia!

Tot hi la feinada organitzant, ja tinc ganes que arribi la trobada del 2009! Podeu veure les classificacions i una mica com ha anat a la web del Club, a http://andorratir.org/.

Finalment, tal hi com vaig preveure, vaig competir en gros calibre (amb la Colt Phyton, amb calibre .38 WC) i en pistola estàndard (amb la Unique DES69, amb calibre .22 LR evidentment).

La competició amb el gros calibre no hem va anar gens bé… feia massa temps que no entrenava i la primera caixa de munició que vaig utilitzar (recarregada amb unes puntes de plom que no m’han agradat mai) no hem va donar bon resultat. Quan vaig saber què fallava ja érem a misses dites, i començava la 2a meitat de la prova, el tir ràpid! Vaig canviar de bales per unes de més antigues amb punta també de plom però recobertes d’una pel·lícula plàstica que hem dóna més seguretat. I sobretot, vaig apuntar més baix! La sol·lució va ser enlloc d’apuntar segons la norma, a la base del 7… vaig apuntar a la base del 5… i BINGO! Aleshores si, la puntuació va començar a deixar-se notar.

He sel·leccionat les 4 millors dianes per a il·luminar una mica el discurs… (les millors, eh! ho sigui que no sóc de tot 10, però algun si que s’escapa)

Una diana molt bonica, encara que els 8 podrien haver estat 9 amb una mica més de sort…!

Aquesta diana, força centrada a la línia del 10 però més dispersa cap als laterals, és curiosa perquè una de les 5 bales devia arribar de costat… això m’inclina a pensar en un error de recàrrega. Mea culpa!

Aquesta també té el seu què… Encara que aquests dos 7 m’han abaixat la puntuació…

I aquesta seria genial si no fós pel 7 baix…!

En pistola estàndard (2a posició, copa al canto!), al no haver-hi gairebé gens de retrocés i sentir-me molt més còmode amb una arma de competició amb tanta solera com la DES-69, vaig tenir una trajectòria molt més estable, i hem vaig sorprendre a mi mateix per escalar tantes posicions de cop! Si aconsegueixo repetir la puntuació (que per no haver entrenat en 3 mesos i ser la 2a competició realitzada, essent la primera des de feia almenys 12 anys) dins d’aquest any natural, pujo a 2a categoria…!

Algunes dianes de la fita:

Tres 10 en una mateixa diana… no està malament! Llàstima d’aquest 6 escanyolit que la desmereix!

Aquesta ja està millor, he aconseguit canviar el 6 per un 9… li he donat la volta! 😛

Aquesta en general bé, però masses 8! El 10 centrat és xulo, eh!

I aquesta normaleta, una mica de tot: 10, 9, 8 i 7!

Per ser que hi havia tants tiradors, amb experiència i que s’entrenen habitualment, no n’estic gens descontent, dels resultats! A veure si aconsegueixo els objectius fixats:

A) Canviar de categoria en Pistola estàndard

B) Millorar sensiblement la puntuació en gros calibre

C) Entrenar amb regularitat

El que implica:

D) Recarregar la munició amb regularitat

I tot això abans de final d’any! GLUPS!

ag. 012008
 

Als inicis del tir, les armes eren d’avantcàrrega i es carregaven per la boca del canó. Les bales eren completament rodones i s’untaven de greix per a evitar que un cop dins el canó, i quan aquest s’inclinava, rellisquessin amb massa facilitat cap a l’exterior. S’utilitzaven bales de calibres molt poderosos, però les velocitats aconseguides pel projectil no eren gaire impressionants (per la època si que ho devien ser!): Al ser esfèriques abans d’abandonar el canó ja havien perdut gran part de la força, degut a que molts dels gasos produïts durant la explosió es dipersaven i no arribaven a afectar el projectil. Això feia que les armes no poguessin projectar la bala a gaire distància, i per tant només eren letals en distàncies relativament curtes.

Més tard es van adonar que si es modificava la forma del projectil, aquest aconseguia oferir menys resistència a l’aire, i per tant guanyava en velocitat i distància. Però seguia tenint una trajectòria força erràtica, i de fet era molt difícil fer un blanc a distàncies superiors a 50m, al mateix temps que cada pocs trets s’havia de netejar el canó dels residus deixats per la combustió.

Per a modificar aquest fet, es van inventar els canons estriats, on pretenien que les restes de pòlvora s’anessin dipositant i sembla que els va donar força resultat, ja que van aconseguir espaiar cada vegada més les aturades per a netejar l’ànima del canó. Posteriorment i per aconseguir allargar les estries, se’ls va ocòrrer d’enlloc de ratllar longitudinalment el canó, podien fer les ratlles o estries de manera helicoïdal, així aconseguien per a una mateixa longitud de canó augmentar la llargada de les estries. Com que això dificultava el carregar l’arma (recordem que estem parlant d’avantcarga), van sorgir les armes de retrocarga, tal hi com les que utilitzem ara mateix.

Aquest fet va ser crucial, encara que va costar d’entendre. El fet d’incorporar les estries helicoïdals va aconseguir augmentar la potència i la precisió de les armes d’una manera inimaginable… En aquell temps no va ser massa comprès, però havien aconseguit que el centre de gravetat de la bala no variés per culpa del vent, branques, roba o qualsevol altre petit  obstacle que s’interposés entre la bala i el blanc.

Això és el que aconsegueixen les estries: Imprimeixen al projectil l’anomenat moviment giroscòpic, que no és res més que aconseguir que el projectil quan surt del canó estigui donant voltes sobre el seu propi eix, per a donar-li estabilitat i precisió.

Així, les estries (rifling groove en anglès) d’avui en dia les podem definir com els canals que recorren longitudinalment i en espiral l’ànima – canó- d’una arma de foc, iniciant-se prop de la recàmara i fins a la boca del canó, i així, quan la bala entra en contacte amb les estries rep un moviment rotatori durant tot el seu pas per l’ànima, el que li imprimeix les característiques comentades en el paràgraf immediatament anterior, i garantitza que la punta de la bala sigui el primer en impactar al blanc.

Les estries estan formades per:

Fons: El fons de la estria. En alguns casos aquesta és variable
Massís: La part de l’ànima que sobresurt, encara que en realitat la estria es forma sobre la mateixa ànima, per tant no sobresurt res, sinó que s’ha aliminat la resta.
Camp: La superfície de l’ànima que hi ha entre dues estries.
Flancs: Cada una de les parets laterals de una estria.
Flanc de càrrega o conducció: El que enfrota el projectil i li confereix la rotació.
Flanc de fuga: Flanc oposat a l’anterior, tan sols serveix de guia.

I poden variar en tot: quantitat, pas, forma del perfil, amplada i profunditat

Quantitat: Pel que fa a les armes curtes, acostumen a tenir entre 4 i 6 estries

Pas: En mm o polzades, ens indica la longitud de cada estria per a donar una volta completa al canó, i per tant a la bala.

Estriat uniforme: Quan el pas és uniforme al llarg de tota l’ànima

Estriat progressiu: Quan el pas disminueix a mesura que s’atansa a la boca del canó

Estriat mixte: Quan el pas és progressiu a l’inici i uniforme al final. El valor del pas d’estries vé determinat pel pe si la longitud del projectil. Un pas massa curt, dóna una gran estabilitat a la bala, i per tant es pot donar el cas que en impactar al blanc el travessi sense causar-li gaires danys, però per contra té un gran poder de penetració, fins-hi tot proteccions balístiques com armilles antibales, la pell molt curtida de certs animals… Per contra, si el pas és excessivament llarg, pot passar que la bala no tingui una trajectòria prou ben definida degut a la inestabilitat balística conferida, i que pel sol fet de tocar una branqueta, o fins-hi tot pel vent, es desvii del seu objectiu. El que no exclou que aquest tipus de pas sigui molt valorat en àmbits militars o de caça, ja que si arriba al blanc ocasiona uns danys difícilment reparables.

Inclinació: La inclinació de les canals: L’angle que forma la tangent d’una estria amb la generatriu del canó. (jo tampoc ho entenc)

Sentit: Cap a quin costat giren les estries, cap a la dreta o cap a l’esquerra. Habitualment és cap a la dreta.

Tipus d’estries:

Estriat concèntric (ratchet rifling): Les estries formen un arc de circumferència concèntrica amb l’ànima del canó

Estriat amb dents de serra (ratchet rifling): El massís de les estries és triangular enlloc de l’habitual rectangular. Poc utilitzat.

Estriat Enfield (Enfield rifling): Ara és de 5 estries, cap a l’esquerra i uniformes

Estriat Henry (Henry rifling)

Estriat Lancaster o elíptic

Estriat Metford

Estriat Minie

Estriat poligonal: El tipus d’estries que té el canó per exemple de les Glock. Es considera que compleix amb nota amb els requisits més valorats: Precisió, rapidesa i fiabilitat.

En un altre moment posaré fotos del canó de la meva Glock, a veure si s’aprecien les estries, perquè no n’he pogut trobar cap per internet!

Algunes de les parts més teòriques d’aquest post les he extret dels següents links:

http://www.fullaventura.com.ar/municiones/nota102119.asp

http://www.mexicoarmado.com/showthread.php?t=16554

http://www.network54.com/Forum/185910/message/1125289308/RE-+Estrias

ag. 012008
 

He descobert una web força interessant per aquells que es vulguin “entrenar” virtualment en el tir de precisió, ja sigui amb pistola, revòlver o carrabina.

Evidentment sóc de la opinió que no hi ha res millor que la galeria de tir per entrenar, però aquesta mena de jocs (semblen fets en flash) poden ajudar a l’hora d’explicar a algun neòfit o no tant neòfit la manera d’apuntar al blanc, tot hi donant opció a modificar les alces de l’arma, i tenint en compte la respiració i

potser algun altre factor més que no he copsat.

Us recomano que hi passeu, com a mínim per a saber de què va, i que existeix!

http://firearmsid.com/eurosimulator/shooting.asp?Languages=spansk