març 282009
 

Però segures dins aquesta caixa forta que és de tamany descomunal! Impressionant aquesta idea que han tingut amb el BedBunker, igual d’impressionant que el seu preu: de 5200$ el tamany King Size – en plan llit de matrimoni extra gran-, 4800$ el Queen Size – matrimoni normal- a 2700$ el Twin Size – 2 llits individuals units-. El preu és exhorbitant, és clar que és una senyora caixa forta!

Només recomanable per a butxaques plenes de dòlars o incondicionals de la seguretat i la originalitat alhora (amb les butxaques plenes, també). Té una capacitat digna d’emmagatzemar la col·lecció d’armes del més entusiasta!

Evidentment és una bona idea – a més d’obligat per llei- disposar d’una caixa forta per a desar les armes, sempre que en tinguis més de 3. Així ho disposa el decret d’armes encara vigent que data del 1989. Les meves preferències es decanten cap a una caixa d’aquestes característiques:

Perfecta per a emmagatzemar els maletins amb les armes en un compartiment, i separadament la munició corresponent. No serveix per a les armes llargues, però! En cas de robatori serà com obrir 2 caixes diferents. Un temps preciós que difícilment els intrusos disposaran.

Edito: Per cert que a la revista Emprendedores del febrer fan un apunt que indica que a França han augmentat les vendes de caixes fortes, a raó de la crisis bancària mundial, ho sigui que el títol del post, en un blog d’economia podria modificar-se per: “Els diners sota el matalàs…”. Tan malament està la cosa.

març 172009
 

Llegeixo a Desarrollo y defensa, un prolífic blog que sovint tracta temes armamentístics, que avui mateix el president rus Dmitri Medvédev ha anunciat que Rússia planeja rearmar a gran escala l’exèrcit i l’armada, a partir de 2011, i això tenint en compte que en els darrers anys han quadriplicat el seu pressupost en defensa! Segons afirma això es deu a la necessitat de modernitzar les seves forces armades (cosa totalment comprensible, tenint en compte que fa pocs anys que Rússia s’està recuperant de la gran depressió post comunista) per fer front a les crisis locals -suposo que es deu referir a Txexènia, entre altres- i al terrorisme internacional. Però també com a resposta als moviments que la OTAN està realitzant prop de les seves fronteres. Això recorda massa als temps de la guerra freda, on ningú es refiava de ningú i el bloc dels països de l’est estaven darrera un mur de foscor amenaçadora per a la resta d’Europa, Gran Bretanya, Estats Units…

Tant fructífera que podria ser una bona relació entre veïns, però la tossuderia i l’altivesa d’uns quants sempre acaben fent malbé les possibilitats d’una entesa pacífica.

Veurem com acaba la cosa, però a mi fa temps que no m’agrada l’actitud fatxenda de l’antiga URSS. És clar que tampoc m’entusiasma el menyspreu amb que ens miren el americans a la resta del món!

març 162009
 

I seguint la estela d’antigues publicacions en paper que han decidit combinar la seva publicació entre el món físic i el món digital, trobem American Handgunner, que decideix divulgar la seva publicació també digitalment, de manera totalment gratuïta. Siguin benvingudes totes aquestes aportacions! I ja són 3:

Armas.es

Guns Magazine

American Handgunner (aquest mateix post)

Podeu trobar totes les revistes en PDF a la seva pàgina web, a disposició de tothom que la vulgui llegir!

març 132009
 

No hem cansaré de repetir-ho, a amics i coneguts, però també a desconeguts i neòfits en la matèria. No conec cap més esport amb un índex més baix de violència que el tir. No és que tingui un índex baix. És que té un índex 0 de violència. Tant per als seus practicants com per als seus seguidors. Ni a les tirades “de costellada” ni a les competicions al més alt nivell.

Algú ha sentit mai a dir que hi ha hagut algun accident violent en una galeria de tir? Estic convençut que ningú podrà aixecar el dit. I això que en tots els altres esports (si, fins-hi tot en els escacs o la petanca, per no parlar del futbol o el hockey sobre gel o el ciclisme) es dónen continuament casos de baralles, accidents greus i sovint mortals. La passió que desperten tots aquest esports segurament és comparable, no així el nivell d’agressivitat que desfermen en els seus practicants i seguidors.

Però degut a una mala interpretació de l’ús de les armes, qualsevol incident que hi tingui a veure de seguida s’extrapola a tot el conjunt de tiradors o amants de les armes sense distincions. Segur que a tots us vénen al cap les darreres matances ocorregudes a Alabama i a la ciutat alemanya de Winnenden. Bé, per la informació que he pogut trobar, tant d’aquests 2 lamentables casos com de la resta que es dónen de tant en tant, les persones que perpetren aquests crims sempre són desequilibrades. Són gent infeliç, que ha perdut la feina, que han estat abandonats per la seva parella, que es creuen poc valorats, que no poden pagar la hipoteca o el lloguer… sempre la causa de fons és un problema personal.

Segurament seria molt millor examinar tothom que demani un permís d’arma per primera vegada i també abans de renovar-lo. A Andorra els tràmits són feixucs, però crec que força efectius. No passa com a Espanya o França, on és complicadíssim obtenir el permís, tot hi reunir les característiques exigides. Per començar, un cop feta la sol·licitud i presentats tots els papers, la Policia obre una investigació (!) sobre el postulador. Analitza el teu entorn laboral, familiar… també pregunta als veïns i a tothom que t’envolta. Preguntes com si ets una persona violenta, si has provocat escàndols per baralles, borratxeres, crits, violència domèstica… Analitzen vés a saber quants paràmetres més i finalment, al cap d’uns mesos, et comuniquen si has resultat apte per a obtenir les llicències. Òbviament i com a gairebé tot arreu, la llicència de port d’arma només la dónen en cas que realment tinguis una raó molt justificada per a demanar-la. Vigilància privada, empresaris o joiers amenaçats… gent així. No sé quanta gent hi deu haver que la tingui, a Andorra. Segurament menys de 50, si descomptem agents de l’autoritat i vigilants privats o guardaespatlles.

Pel que sé els caps de seguretat dels grans magatzems si que en porten, tot hi no haver-la de menester. De la resta no en tinc ni idea. Secretisme total i absolut, com és natural.

Però tornem al que ens ocupa. Els tiradors som víctimes constants i innocents de les barbaritats comeses per desequilibrats que mai haurien d’haver tingut una arma a les seves mans, i que confonen el fet d’obtenir una arma i saber-la manejar amb el fet de poder-la disparar contra persones, per molt mal que ens hagin fet. Si hem permeteu faré un paralelisme amb el carnet de conduïr, tant de cotxe, moto o camió. Es passen una sèrie de proves de capacitació per assegurar que no mataràs ningú al cap de mitja hora de tenir el carnet. Un cop el tens, la majoria de la gent no es dedica a fer un Carmageddon pels carrers, sinó que evita incomplir la llei i fer mal als seus semblants, però també als fanals, els altres vehicles i en general a tot allò que es trobi al seu pas. La gent no és violenta, però bé que ho pot ser. I no per això cada vegada que hi ha un atropellament mortal la societat clama contra la existència dels vehicles i proclama la necessitat d’una prohibició total i absoluta. Amb les armes passa exactament el mateix. Tenen la capacitat de matar, però els tiradors no ho fan pas!

Estem immersos en una societat hipòcrita i extremadament proteccionista que a més cada vegada tendeix més cap a la cultura de la por. En un país com el nostre podem tenir armes a casa, i de ben segur que en cas de necessitat ens serviran per protegir els nostres béns o la nostra família, però l’ús que segur tots els podrem donar és disparar contra dianes de paper col·locades a més o menys distància, i després anar a dinar amb la satisfacció d’haver aconseguit una puntuació millor que l’anterior vegada que ens vam atançar a la galeria. Els tiradors som persones normals. Afrontem els nostres reptes amb esportivitat i dediquem el temps que podem al nostre hobby. Temps que sempre és poc perquè és el que podem esgarrapar un cop ens hem ocupat de la nostra feina i família.

(Editat el 16-03-09) En aquest apunt parlen una mica d’aquest tema… pot ser interessant fer-hi un cop d’ull.

març 122009
 

Fa 5 anys, viatjant pel Canadà a l’estiu del 2004 i mentre érem al Québec vaig descobrir amb estupefacció com hi havia gent amb tant afany per la història que representava importants batalles històriques amb gran realisme que havien tingut lloc centenars d’anys endarrere, en el mateix indret on s’havien produït, vestits amb els mateixos uniformes, portant les mateixes armes, gairebé vivint durant uns dies de la mateixa manera… Va ser força xocant i engrescador alhora. Era com passejar-se per uns estudis gegants de Hollywood mentre estan rodant una pel·lícula similar a la de The last of the mohicans o The patriot. La gent estava reunida al voltant de petits focs dispersos pels 2 campaments… preparant-ho tot per a la gran batalla. La batalla de les planícies d’Abraham (The battle of the Plains of Abraham, al 1759), que va decidir finalment que serien els anglesos els qui dominarien el Canadà. De tant impressionant que era (pel que sembla hi havia al voltant de 2.000 persones representant una batalla de 10.000 soldats, entre francesos i britànics), no ens vam poder quedar a veure el desenvolupament de la batalla… encara que hi vam poder passar tot un dia! Tots els hotels eren plens, no hi havia ni un sol llit lliure. No m’estranya! Però deuria ser espectacular, sens dubte. Evidentment les armes no es carreguen amb munició real…! Un altre lloc web on en parlen, aquesta vegada en francès.

Serveixi aquest apunt per a informar igualment que sembla que aquest any, i no sé si per sempre més, aquesta recreació en concret queda anul·lada per la polèmica suscitada en els mitjans canadencs, força important, ja que els canadencs del Québec ho veuen com una ofensa. Més informació a la web de la Comissió dels camps de batalla nacionals.

Semblaria que només existeix aquest delit per les recreacions històriques al continent americà, però res més lluny de la realitat! Hi ha força apassionats del tema.

Britànics, per exemple el 35th Regiment of foot

Espanyols, com la Asociación Histórico Cultural Salamanca 1812

… i una mica pertot arreu. Que jo sàpiga a a Andorra no hi ha cap associació que promogui aquestes recreacions, però no se sap mai!

Per cert que m’ha fet gràcia retrobar aquesta imatge, justament el que jo vaig veure! Els campaments, els uniformes… però no de l’any anterior o del següent… del 2004!

Si us interessa el tema podeu visitar http://www.reenactor.net/


març 112009
 

Darrerament estan proliferant les armes per al sector femení, amb el color rosa com a màxim exponent.

No dubto de l’interès i de la modernitat que aquests canvis en les armes puguin aportar en un mercat sobresaturat com l’americà, on qualsevol modificació o novetat és un alicient per a adquirir una arma nova. En el mercat europeu en general i l’andorrà en particular, donat que representem una ínfima part de les armes que es venen al món, aquestes armes “personalitzades” arribaran, però en comptagotes. Les raons són senzilles. Les armeries no tenen tanta rotació com per a portar armes que no saben si tindran sortida (jo crec que si que en tindran). Tampoc és que hi hagi una munió de dones esperant amb ànsia comprar un arma pensada especialment per a elles… i les que hi ha, normalment no necessiten una arma de color rosa, ja que estan tant bregades en el món de les armes com qualsevol altre apassionat. Segurament el target principal és el mercat USA, on qualsevol pot comprar el que vulgui, quan vulgui, i donar-li l’ús que consideri convenient.

El sector de la venda d’armes i accessoris pateix d’un immobilisme crònic que es veu encara més agreujat per les legislacions excessivament restrictives i les campanyes de desinformació i descrèdit a que es sotmet tot el que tingui a veure amb les armes, i tot aquell que en faci esment públic. Ni és positiu un control tant exagerat com l’europeu -que busca amb delit acabar amb caçadors, tiradors esportius i amants de les armes en general-  ni és acceptable un llibertinatge tant extrem com l’americà – on en segons quins estats es permet la compra lliure d’armes automàtiques-.

Com sempre, poca cosa podem fer si no és importar a preus abusius alguna d’aquestes armes, o en qualsevol cas disfrutar, des de la cadira estant, de la evolució d’aquest sector.

Si serveix d’orientació, penso que una arma pensada per a dones que no estan acostumades a disparar ni a portar armes hauria de ser d’un calibre mitjà com el .38 special, amb poc retrocés, hauria de pesar poc i ser extremadament senzilla i manejable. Evidentment el mànec ha d’estar adaptat a les mans femenines, més petites en general que les dels homes.

El model de la imatge superior segurament seria ideal. Possiblement millor encara un model similar, tipus el Pink Lady DAO, sense martell (DAO vol dir Double Action Only, és a dir que cada vegada que es vol disparar cal apretar el gallet fins que es produeix el tret, fent tot el recorregut i sense possibilitat d’escurçar-lo).

Per internet es troben fins hi tot armes automàtiques similars al M16, el Kalashnikov… en color rosa. Tota una declaració d’intencions!

març 102009
 

Enllaçant amb l’apunt anterior, vull fer un incís referent als “speedloaders”, o carregadors ràpids per a revòlver.

Antigament, els revòlvers (quan les pistoles encara no havien aparegut) s’havien de carregar bala per bala, encara que estessis enmig d’una situació “agitada”. Per això a les películes del Far West sempre veiem els pistolers amb el cinturó carregat de bales, i quan acabaven el tambor havien d’anar extraient-les del cinturó per a col·locar-les a l’arma. Això podia suposar un greu problema si el contrari encara tenia bales per disparar…

Aquesta situació que sembla molt llunyana, de fet encara es podria veure avui en dia, ja que encara és força senzill de trobar guardies de seguretat en grans magatzems amb el cinturó carregat de bales…! A Andorra sortosament fa molts anys que això no es veu.

Per a sol·lucionar aquest handicap es van inventar els carregadors ràpids, que permeten amb certa prestesa col·locar totes les bales un cop s’ha exhaurit el tambor. Això equipara, d’alguna manera, la facilitat per recarregar una pistola semiautomàtica i un revòlver. Amb pràctica es realitza en qüestió de segons… pocs segons.

Si us hi fixeu, no és difícil de reconèixer en els cinturons dels agents de l’autoritat que van equipats amb revòlver, la funda que emmagatzema un o més d’aquests carregadors. Hi ha diferents versions per a aquesta eina tant útil, depenent de les marques i de la finalitat que es pretèn aconseguir, però amb diferències més aviat sutils.

Com que una imatge val més que mil paraules, i un vídeo deu valer per un milió, aquest fa una classe magistral del tema. Fins hi tot explica el que són les recàrregues tàctiques!

El que jo utilitzo per al Colt és de la casa Safariland. Extraordinàriament senzill, també es reflecteix en el seu preu. Per a qui l’hagi de menester per motius seriosos, jo n’escolliria un altre model, i segurament una altra marca també, però per a practicar sense pressions compleix la seva feina.

març 092009
 

Hi ha certa polèmica entorn d’aquest tema. Sobretot pel que fa a aquells que per necessitats laborals han de portar l’arma a sobre.

La pistola semiautomàtica entre altres coses (i referent al revòlver) té certs avantatges, però també inconvenients.

Aquests són els més evidents:

– Capacitat de carregador molt superior (en el cas de les Glock, tenim carregadors de 33 bales en 9mm…)

# Segurament aquesta és la raó que influeix més en la decisió a l’hora de comprar una o altra arma curta. Per un professional amb àmplia experiència, que pot col·locar cada bala just allà on vol que vagi, potser amb un “six-shooter” en té prou i de sobres. Però per a la gran majoria dels mortals que tenim armes, disposar de més bales per si de cas… és important.

– Acostumen a tenir un preu inferior

# Podem comprar una Glock nova per 650€, en canvi si volem un Colt Phyton el preu oscil·larà entre 900 i 1200€… Les dues són bones armes, i si volem anar als extrems, podriem trobar la marca Korth, caríssima encara que d’una qualitat sembla que excepcional… i de la qual tenim 2 imatges iniciant el post.

– El canvi de carregador es fa més ràpid

# I com abans, no anem als extrems… Hi ha professionals o persones extremadament entrenades que fan el canvi de carregador amb un temps rècord, tan ràpid que amb prou feines sabriem veure què o com ho ha fet. Però per a la majoria de nosaltres, és més ràpid i evident canviar un carregador d’una pistola semiautomàtica que no expulsar les bales i utilitzar un speedloader per revòlver. A més que amb una pistola és més fàcil que NO haguem de procedir a fer un canvi de carregador.

– Major cadència de tir

# Aconseguir l’anomenat double tap – 2 trets gairebé simultanis – és molt més fàcil amb una pistola que amb un revòlver. Però no cal anar a buscar un DT, simplement en un revòlver, que només un boig portaria ja preparat per disparar (amb el martell tensat), necessitem més temps i més energia per a disparar. Amb una pistola Glock, amb els seus sistemes de seguretat integrats, podem portar la bala a la recàmera i l’arma preparada per disparar immediatament.

– Pes inferior

# Amb els nous materials plàstics, les pistoles de nova generació tenen un pes insignificant. Pràcticament pesa més el carregador que l’arma en si. Els revòlvers, fins aquest passat Shot Show, amb el Ruger LCR, sempre eren d’acer. Amb aquesta novetat -que ja veurem si té èxit…- sembla que es vol aproximar el revòlver a una concepció dels materials més moderna i al mateix temps econòmicament més accessible.

– Millor ergonomia

# En cas d’haver de desenfundar amb rapidesa, crec que és molt més ràpid fer-ho amb pistola. Fins hi tot si parlem de fundes específiques per competició.

– Més interrupcions en el tir

# Per desgràcia una pistola, pel sol fet de funcionar amb un mecanisme més complicat, necessita més peces i això multiplica les possibilitats de patir interrupcions. I a la hora de la veritat, si el que volem és salvar la vida… un revòlver no ens fallarà pràcticament mai.

– Més difícil de manejar

# Conseqüència de la dificultat del seu mecanisme. I que no totes funcionen igual, no és un mecanisme estandaritzat. Un revòlver és tant senzill com apretar el gallet. Res més.

Com a conclusió d’aquest mini estudi, jo diria que s’ha de triar una arma o una altra segons les nostres necessitats. Si el que volem és una arma curta per a defensa que no s’ha de moure de casa, hem decanto sense cap dubte per un revòlver del .357 Magnum. Si necessitem una arma per dur a sobre, l’ideal seria una 9mm i si és possible un revòlver petit com a 2a arma per als professionals, i un revòlver petit per als civils que precisin protecció personal. En aquests casos de revòlvers petits, no crec que sigui massa bona idea utilitzar un calibre com el .357. Amb un .38 crec que anirem més que sobrats.