Oct 282010
 

Segur que a tots els qui recarreguem ens ha passat alguna vegada. Tant se val si ens dediquem a un sol calibre com a vint. Només canviarà la quantitat de material.

És imprescindible per a tot aquell que es planteja començar a recarregar pensar en el lloc ideal on col·locarà el banc de recàrrega – els anglòfons en diuen reloading bench-. És important decidir quin tipus de màquina, quins jocs de dies i quins components utilitzarà, però és bàsic saber ON recarregarà. A més de l’habitació pràcticament dedicada, hem de disposar d’alguna mena de ventilació i alguna llum que ens faciliti la feina i… una bona taula / taulell / banc de recàrrega. El principi fonamental és que sigui ben ferm i no es mogui amb les constants pressions que exercirem amb la premsa. Idealment aniria collat a la paret i al terra, però és evident que no tothom té la possibilitat de carregar-se el parquet i la paret per collar la taula. En el cas que no ens ho poguem permetre, haurem d’optar per una taula preferiblement massissa i amb les potes ben assentades. Si convé haurem de falcar-la.

Si triem una taula de treball massa àmplia tendirem a emmagatzemar-hi tot el material (diferents tipus de puntes, de vaines, eines, barrils de pòlvora, peu de rei, balança, llibres…) i no és aquesta la seva funció, ja que només hauriem de tenir a la vista els materials i les eines necessàries en cada moment.

Com que actualment estic en un procés regenerador en aquest sentit (de manera menys pedant: vull tornar a recarregar a casa, i estic valorant si simplement traslladar la taula i tots els trastos, comprar-ne una de nova més adequada o construïr-la com bonament pugui jo mateix) m’he estat documentant i com sempre deixo aquí les meves conclusions:

  • De manera ideal el material a emprar és la fusta. El ferro seria massa pesat i no és necessari (a més que una espurna provocada per alguna peça que ens caigués damunt la taula i la pòlvora i fulminants que hi poden haver per sobre seria del més inconvenient). El plàstic de taules tipus Black & Decker trobo que són força ortopèdiques i poc pràctiques.
  • La dimensions són a gust del consumidor. He vist taules per internet d’unes mides mínimes, similars al que pot ocupar un portàtil d’unes 17″, i d’altres que gairebé arriben als 2 metres. És clar que també hi corren imatges de bancals d’uns 6 metres ocupats amb mitja dotzena de màquines de recàrrega, totes col·locades en sèrie. Les meves mides ideals vindrien a ser d’1 metre de llargada i uns 0,5m d’ample. Si pot ser més millor. Un gruix d’uns 2cm seria correcte.
  • Interessant també disposar de prestatgeries o armariets per a guardar totes les eines i components. No cal que estiguin a la vista.
  • Una prestatge inferior diàfan per al tumbler, caixes d’eines i altres elements.
  • Prefereixo tenir espai per a les cames, ho sigui que aquest prestatge inferior haurà de ser una mica especial per a poder entrar-hi.

He trobat 2 articles a internet, en anglès, que en descriuen la construcció. Són bastant currats i no crec pas que jo fos capaç de construïr-los, ho sigui que els tinc pràcticament descartats. Però per si de cas algú es troba en la mateixa tesitura que jo i té els mitjans i la capacitat, deixo els PDF aquí:

  1. Reloading bench – Every good load begins with a good bench. By Terry Wieland
  2. Reloading bench – Reloading Bench Plans. Plans courtesy of the National Reloading Manufacturers Association

Actualització: Aquí parlen del mateix tema. 20.02.2011

Oct 252010
 

La última edició del joc Medal of Honor ja va nèixer amb polèmica. Resulta que es tracta d’un d’aquests jocs de shooters tan entretingut, i basat i ambientat en l’actual guerra que s’està duent a terme a l’Afghanistan. El problema no vé per aquí, sinó pel fet que en la modalitat de joc multijugador es permet triar el bàndol al que es vol pertànyer, tant les forces americanes o britàniques com el bàndol talibà. I és clar, si es tria de jugar com a talibà, es tracta de pelar els soldats de la coalició sense miraments (a l’inrevès passa exactament el mateix), utilitzant per a aquesta fi tota mena d’armes, inclosos els temuts explosius casolans (IED, Improvised Explosive Devices, on fins a l’agost s’havien registrat 1062 atacs, només a l’Afghanistan).

No tinc clar si desprès de la polèmica (i de la propaganda gratuita) s’ha modificat la opció multijugador, però crec que efectivament així ha estat. Al cap i a la fi es tracta de no fer-se massa enemics, el diner és el diner. Els bàndols tradicionalment enemics no compren jocs: Talibans, coreans de nord, soviètics comunistes, mujaidins…

Sense insistir massa en la valoració del joc, que és indubtablement molt inferior a la saga dels Call of Duty, sobretot els de les darreres edicions, crida poderosament l’atenció la imatge de portada del joc, i és una espècie de mercenari (que al final no és tal, sinó un soldat regular integrat en una unitat especial anomenada Tiers 1, que aparentment existeix). La imatge és la d’un paio que els té pelats de còrrer amunt i avall per tots els conflictes armats que convingui, amb l’equipament imprescindible per a rendir al màxim al camp de batalla i amb la xuleria d’estar-se dempeus mentre rep un munt d’impactes variats, resultat d’una explosió massa propera.

I a Theatrum Belli publiquen una fotografia (aquesta si, sense trucatge i reflectint soldats reals) de paios que a més fins-hi tot físicament s’assemblen a la portada del joc. A l’Afghanistan. Imposen, sens dubte. Segur que no són tant infalibles com els protagonistes del joc, però també fan la cara d’haver-ne passat de tots colors.

Oct 202010
 

Un regal. El mateix model replicat del que portava el germà gran d’en Jesse James, en Frank James. Que tot hi sobreviure a l’assassinat del seu germà (que va interpretar al cinema en Brad Pitt) i aconseguir escapolir-se de tots els judicis als que es va haver d’enfrontar per haver dut la vida de bandit sense escrúpols i lladre de bancs – i també d’heroi a la guerra de secessió sota les ordres del Major General confederat Sterling Price quan tenia tot just 18 anys, el 1861- va morir sense pena ni glòria a la granja de la seva família el 1915. La història coincideix a considerar-lo temiblement ràpid – el més ràpid de la seva banda-, gràcies a una particular manera de portar el revòlver… amb el martell muntat i preparat per a disparar, i això ho aconseguí perquè va practicar un tall en forma de rectangle que li permetia dur l’arma ben enfundada però al mateix temps amb el martell muntat. Perillós, però amb la vida que duia no és estrany.

El model 1875 Army Outlaw, el “fora de la llei”. Es tracta d’un revòlver d’avantàrrega, amb pòlvora negra, al meu entendre més ben equilibrat que el Remington 1858 New Army. Es nota en el mateix instant que l’agafes. S’encara molt fàcilment i està ben compensat. Segurament hi té a veure que l’any de fabricació (del model original, no de la còpia realitzada per Uberti) de l’Outlaw dista més de 15 anys respecte al model de Remington de l’exèrcit. I això es nota. També hi deu influïr que el canó és substancialment més curt…

Pel que fa a la precisió ja en parlarem, perquè de moment el model 1858 New Army s’està comportant de manera exemplar. L’outlaw necessita d’una petita llimada del punt de mira per a fer baixar els forats a les dianes.

La còpia que ha realitzat Uberti tot hi ser idèntica a l’original externament, ha patit alguna modificació per a permetre que entrés dins la categoria d’arma d’avantcàrrega, ja que l’arma original es carregava amb vaines metàl·liques (es va pensar i construïr directament per a competir amb el Colt Pacemaker, que ja utilitzava la munició metàl·lica, i Remington no es volia pas quedar endarrera!). La còpia que avui ens ocupa manté un element ben curiós que en l’original servia per a expulsar manualment les vaines ja disparades. Es tracta d’una vareta metàl·lica d’uns 10cm de llarg situada just sota el canó que justament tenia aquesta funció: Retirar del tambor les vaines utilitzades. A la còpia resultant d’Uberti s’ha mantingut la vareta però ja no compleix cap funció (el tambor està tancat per la seva part posterior per a permetre l’existència de les xemeneies que gràcies a l’acció del pistó trametran la explosió i iniciaran la pólvora continguda directament dins el tambor, que al seu temps impulsaran el projectil al llarg del canó), pel que difícilment expulsariem cap mena de vaina!). Bé si, una funció merament decorativa.

Oct 192010
 

I ja posats en el tema de les escopetes, perquè no comentar com es recarrega la munició del calibre 12 que disparen moltes d’elles? La majoria de nosaltres sabem quin procés es segueix per la cartutxeria metàl·lica, però desconeixem el mateix procediment per als cartutxos. I el cert és que no té massa secret.

Per començar a entrar en matèria sempre és bò de poder consultar un bon manual, i a falta de conèixer-ne algun en català, es pot comprar aquest per internet força econòmic, en anglès (12$).

El títol deixa força clar quin és el propòsit del llibre: “Reloading for shotgunners”.

Com en la recàrrega de cartutxeria metàl·lica, cada casa té els seus models de màquina, entre les més conegudes:

MEC està dedicada només al tema que ens ocupa, i té força renom. Les seves màquines van dels 1106$ (MEC 9000E amb el MEC Auto-Mate, una màquina que ho automatitza absolutament TOT) fins als 175,79$ de la 600 Jr. Mark 5:

RCBS que en el seu catàleg compta amb models específics per a recarregar cartutxos, com el model  The Grand, per 995,95$ o el model Mini Grand per 164,95$:

També la casa Lee en té algun model, com el Load All II per 41,49$, i no hem falta cap número. Lee és la marca que fabrica més barat, tot hi que tampoc li falten crítiques per la poca durabilitat dels materials o els problemes que sembla que dónen la majoria dels seus articles:

Dillon té la seva versió en el model SL 900, per 829,95$:

A més al youtube trobem vídeos explicatius i ben gràfics sobre el funcionament (com no podia ser d’una altra manera n’hi ha la tira! Jo només en poso un, en portugués, que mostra bastant bé el procés, amb la màquina més barata del compendi, la Lee):

Oct 162010
 

La escopeta Benelli M4 Super 90 és actualment la més avançada tècnicament, i té l’avantatge que es ven directament amb una configuració tàctica que amb les altres escopetes és força difícil d’aconseguir. Al meu entendre només li mancaria un detall, i és la possibilitat per a col·locar una maneta avançada, el que en anglès en diuen una “vertical foregrip“.

El fet que només tingui el famós rail picatinny a la part superior limita la possibilitat de col·locar-hi la maneta o una llanterna tàctica, per exemple. Per a canviar aquesta situació haurem de canviar la peça original corresponent per una d’aquestes dues possibilitats, que són les úniques que he trobat:

Tenim per una banda la opció que ens ofereix la casa Surefire, per 230$, amb el model M80:

I per l’altra trobem la proposta de Brügger & Thomet, el model BT-21353. És una proposta una mica més cara – són suïssos- però per contra té 4 rails picatinny, un a cada costat. Bé a sortir per uns 535$. El detall i com queda muntat:

L’import de la millora és important, però recordem que estem parlant d’una arma de qualitat superior que es ven per uns 2.000$… quan es poden trobar escopetes de pompa per 200-300$!

Al meu entendre col·locar aquesta maneta repercuteix en un millor control de l’arma en el moment de disparar, el que es tradueix en una millora de la precisió. Crec que també ajudaria a disminuïr la batzegada de l’explosió. De fet la majoria de les armes de combat que es veuen actualment porten un dispositiu semblant… no l’instal·larien si no tingués una funció perfectament provada.

Oct 152010
 


La Benelli M4 Super 90 és una escopeta semiautomàtica amb una capacitat de 7 cartutxos del calibre 12 i culata extensible (telescoping buttstock).

Es tracta d’una escopeta de les denominades “tàctiques” i de combat, per la seva peculiar configuració. Ja crida l’atenció que és completament de color negre, enlloc de les típiques peces de fusta que fins fa ben pocs anys estàvem acostumats a observar en armes d’aquest tipus. També destaca de seguida una “pistol grip” o empunyadura similar a la que tindria una arma curta, però evidentment per a la escopeta del calibre 12 que ens ocupa. Si ens hi fixem una mica més trobem que té un carregador tubular tan llarg com el canó, amb una capacitat força superior a l’habitual. I a nivell intern crida l’atenció el funcionament semiautomàtic, com una pistola actual, utilitzant la força dels gasos per a expulsar el cartutx disparat i passar el nou del carregador a la recàmera, deixant-lo llest per a ser disparat.

Les avantatges són clares:

– Millor ergonomia
– Millor cadència de tir
– Possibilitat de col·locar visors, làsers o el que faci falta al rail picatinny incorporat
– Major capacitat del carregador
– Reducció de tamany en les situacions que es requereixi

Les desavantatges – que també n’hi han-:

– El soroll intimidatori de carregar l’arma queda anul·lat
– Més exposada a errors mecànics
– Preu excessiu
– El “pistol grip” dificulta guardar-la en una funda estàndard

Oct 062010
 

Acabo de veure la notícia que ha sortit al Diari de Girona i fa referència al camp de tir que hi ha instal·lat al parc de La Devesa, a la ciutat de Girona. Sembla ser que el camp de tir ja torna a estar en funcionament de manera provisional, després que hagués estat precintat per a investigar com i perquè s’ha produït per segona vegada la fuga d’una bala del recinte, per un rebot sens dubte, durant un entrenament de la Guàrdia Civil. La primera expliquen que la bala va passar ben a prop d’una dona que passejava, i aquesta altra ha impactat contra un cotxe.

És cert que el camp està situat en una zona força concorreguda, i encara que compleixi amb totes les mesures de seguretat, és un camp dins un recinte tancat, però a cel obert, al bell mig del parc de la Devesa. Això imagino que provoca molèsties als vianants quan coincideixen amb entrenaments de tir, i la possibilitat d’endur-se algun ensurt per bales rebotades.

Encara que sembli que no pot ser i que es posin totes les mesures per a evitar els rebots, sempre hi ha aquella bala que va a espetegar al lloc més inesperat i agafa un angle inversemblant que acaba fent-la rebotar fins al tirador. Però en els casos que conec no té més conseqüència que la que podria tenir si algú et llença amb paràbola una pedreta de 1cm de diàmetre a la cama. Per tant no crec que resulti realment perillós, però si que deu ser molest pel soroll.

Sembla ser però que el Tir Olímpic Girona ja està en plè procés de construcció d’un nou camp de tir en una zona més apartada. Llàstima que a la web no hi trobem massa informació!

La foto és la mateixa que publica el Diari de Girona, no he trobat cap altra foto per internet!

Actualització: Al Diari de Girona, font de la notícia, avui 19-10-2010 encara li dediquen un altre espai, relacionat amb la despesa de 900.000€ que costa el trasllat del camp.