Des 142011
 

És curiós de llegir aquesta pàgina d’un coronel francès que ha decidit compartir les seves opinions en un blog, com podem fer molts, però en aquest cas amb l’afegit dels coneixements que una persona del seu rang pot aportar. El que més crida l’atenció d’aquest mini estudi és la conclusió: La major part dels soldats francesos que van participar en la confrontació van estar molt lluny d’establir contacte proper amb els enemics (<50m), i només un de cada 25 van ferir o matar un enemic. Total, que només una petita part dels soldats implicats van fer el 80% de la feina,conclou.

L’enllaç, aquí

Des 052011
 

“No hauríem d’haver adquirit sistemes que no hem d’utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem ni llavors ni ara”.

Amb aquesta frase comença l’article que podeu llegir aquí a l’Ara Premium. No narra res que no ens poguéssim imaginar els que seguim més o menys l’actualitat armamentística. En els darrers anys l’estat espanyol s’ha dedicat a ampliar i modernitzar amb profunditat una quantitat gens menyspreable de sistemes de defensa (i atac), el que inevitablement ha comportat una despesa immensa que no es podia pagar aleshores i molt menys es pot pagar ara. I potser la notícia bomba és que els diners es van aconseguir aplicant sistemes d’enginyeria financera (dit d’una altra manera, utilitzant les trampes legals hagudes i per haver) entre el ministeri d’indústria i el de defensa, i amb la connivència de les societats d’armament per a veure satisfets els seus desitjos d’ampliar el negoci. Segons l’article hi ha dos camins: Aconseguir més diners de l’estat espanyol o més probablement refinançar el deute, el que pot comportar que la factura passi a xifres absolutament escandaloses.

Segons un expert però, el més assenyat fóra cancel·lar alguns d’aquests programes, que van ser dissenyats per a repel·lir atacs aeris o terrestres en escenaris propis de la guerra freda

Des 042011
 

Aquesta mena de conclusions que podem consultar aquí extreu tot un seguit de dades recopilades a partir de l’estudi d’una gran quantitat d’atacs patits per les forces policials dels Estats Units. Analitza quines i com són les armes més utilitzades, el coneixement en el seu ús, la seva procedència…

És interessant, sempre sense perdre de vista que és un anàlisi de dades als USA, veure com totes (en realitat totes menys una) les armes són de procedència il·legal, comprades en transaccions al carrer o sostretes en robatoris. Els delinqüents no elegeixen quina arma utilitzaran en els seus actes delictius, simplement utilitzen aquella que els ha caigut a les mans. Si poden triar, trien la més potent. Evidentment obvien qualsevol llei. La legislació i els càstigs únicament serveixen per aquells que la compleixen , precisament els que NO efectuen actes violents.

L’edat en que van començar a portar armes els delinqüents interpel·lats comença entre els 9-12 anys, tot i la que la mitja s’assimila als 17 anys. I tots en tenen un coneixement força aprofundit, sobretot per haver estat a l’exèrcit amb anterioritat. També practiquen regularment (prop de 25 sessions d’entrenament anuals… és molt!), però no en camps de tir o galeries, sinó en abocadors, boscos i espais abandonats. Gairebé la meitat dels delinqüents tenien experiència en anteriors enfrontaments armats, abans d’enfrontar-se a la Policia. Els agents de l’autoritat que es van enfrontar als assaltants practicaven una mitja de 14 hores anuals.

Acostumen a portar les ames (curtes) a la cintura, directament als pantalons i preferiblement al davant, encara que també a l’esquena. Gairebé la meitat tenen prevista una 2a arma de suport. Si van en vehicle tenen l’arma a l’abast, algunes vegades sota el seient. I si són a casa, la guarden sota el matalàs, a la tauleta de nit o sota el coixí.

Més de la meitat disparen instintivament contra el seu objectiu, sense importar massa a quina part del cos arriben les bales. Un cop l’agent o la víctima al terra disposen de més temps i oportunitats per tornar a disparar, aquesta vegada de manera fulminant. El 70% dels agressors aconseguia impactar a la víctima, contra el 40% dels trets disparats pels agents (cal tenir en compte que normalment el delinqüent dispara primer, i per sorpresa, contra un agent de l’autoritat, el que incrementa en força mesura les possibilitats d’èxit).

Finalment conclou que els delinqüents veterans en encontres armats encara són vius perquè han desenvolupat un instint de disparar primer i al menor indici de perill, sense mostrar cap recança moral o ètica.

Això ens trenca alguns tòpics que podem tenir al respecte, com per exemple que un delinqüent s’acoquinarà automàticament en veure una arma, que no disparen amb precisió i que no estan acostumats a fer-ho.

 

Des 022011
 

image

Encara que ho sembli, el blog no està abandonat! Acabo d’implementar la versió mòbil per al blog, i en el meu recent estrenat Note (android) es veu de fàbula. Imagino que amb els dispositius iOS, blackberry i assimilats també serà així. Per a comprovar com es veu n’hi ha prou amb visitar la pàgina des d’un dispositiu mòbil.