Mar 292013
 

Es genera una sensació de profunda frustració entre la població, i això cada vegada allunya més la ciutadania de les institucions que diuen vetllar per l’interès públic, ja que queda demostrat una vegada més que l’únic desvetllament que tenen és el d’omplir-se les butxaques, pagar favors i aconseguir prebendes. Un dels darrers exemples ha aparegut als diaris aquesta setmana, referent a la justícia argentina. Resulta que entre 1991 i 1995, l’ex-president de la República Argentina Carlos Menem i altres amiguets seus (la notícia original, aquí) van decidir embutxacar-se uns quants pesos de més, i per a fer-ho només es van haver de saltar algunes Lleis i Tractats Internacionals. En aquell temps, Croàcia estava en guerra amb Sèrbia, i Equador estava en conflicte amb el Perú per un tema que feia anys que arrossegava de limitacions territorials. Les Nacions Unides havien decretat un embargament per a la venda d’armes a aquests països, i a més en el cas de l’enfrontament entre Equador i Perú, Argentina era una de les garants del tractat de pau. Però el Sr. Menem i quadrilla no es van deixar intimidar per aquestes minúcies, i van camuflar els enviaments d’armes com si fossin en realitat per a Panamà i Veneçuela.

D’alguna manera es va descobrir el pastís i es va estar investigant i celebrant el judici fins que el setembre de 2011 van ser declarats innocents. Ara la Càmera Federal de Cassació Penal ha revocat l’absolució i tocarà al Tribunal de Primera Instància resoldre les penes.

Més informació aquí i aquí.

Ja veurem com acaba tot plegat, però m’agradaria que es demostrés d’una vegada per totes que qui la fa la paga, sigui quina sigui la nissaga a la que pertany.

Està clar que per molts acords internacionals que es signin, els països que els respectaran són aquells que no hi tenen interessos directes. Si els tinguessin, o no els signarien, o els impugnarien o els violarien impunement, com és el cas que en aquest post ens ocupa.

També és notícia recent que la Síria, Corea del Nord i Iran estan vetant l’aprovació del primer tractat internacional que mira de regular la compra-venda d’armes. Se’n fa ressò Vilaweb i l’Ara en la seva versió premium.

Actualització 02-04-2013: Ja està aprovat el primer Tractat Internacional de Comerç d’Armes. Ara caldrà veure quina aplicació pràctica se li dóna, o si serveix d’alguna cosa. A favor: 153 estats. 23 abstencions, 3 en contra.

Mar 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

Mar 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!