des. 042011
 

Aquesta mena de conclusions que podem consultar aquí extreu tot un seguit de dades recopilades a partir de l’estudi d’una gran quantitat d’atacs patits per les forces policials dels Estats Units. Analitza quines i com són les armes més utilitzades, el coneixement en el seu ús, la seva procedència…

És interessant, sempre sense perdre de vista que és un anàlisi de dades als USA, veure com totes (en realitat totes menys una) les armes són de procedència il·legal, comprades en transaccions al carrer o sostretes en robatoris. Els delinqüents no elegeixen quina arma utilitzaran en els seus actes delictius, simplement utilitzen aquella que els ha caigut a les mans. Si poden triar, trien la més potent. Evidentment obvien qualsevol llei. La legislació i els càstigs únicament serveixen per aquells que la compleixen , precisament els que NO efectuen actes violents.

L’edat en que van començar a portar armes els delinqüents interpel·lats comença entre els 9-12 anys, tot i la que la mitja s’assimila als 17 anys. I tots en tenen un coneixement força aprofundit, sobretot per haver estat a l’exèrcit amb anterioritat. També practiquen regularment (prop de 25 sessions d’entrenament anuals… és molt!), però no en camps de tir o galeries, sinó en abocadors, boscos i espais abandonats. Gairebé la meitat dels delinqüents tenien experiència en anteriors enfrontaments armats, abans d’enfrontar-se a la Policia. Els agents de l’autoritat que es van enfrontar als assaltants practicaven una mitja de 14 hores anuals.

Acostumen a portar les ames (curtes) a la cintura, directament als pantalons i preferiblement al davant, encara que també a l’esquena. Gairebé la meitat tenen prevista una 2a arma de suport. Si van en vehicle tenen l’arma a l’abast, algunes vegades sota el seient. I si són a casa, la guarden sota el matalàs, a la tauleta de nit o sota el coixí.

Més de la meitat disparen instintivament contra el seu objectiu, sense importar massa a quina part del cos arriben les bales. Un cop l’agent o la víctima al terra disposen de més temps i oportunitats per tornar a disparar, aquesta vegada de manera fulminant. El 70% dels agressors aconseguia impactar a la víctima, contra el 40% dels trets disparats pels agents (cal tenir en compte que normalment el delinqüent dispara primer, i per sorpresa, contra un agent de l’autoritat, el que incrementa en força mesura les possibilitats d’èxit).

Finalment conclou que els delinqüents veterans en encontres armats encara són vius perquè han desenvolupat un instint de disparar primer i al menor indici de perill, sense mostrar cap recança moral o ètica.

Això ens trenca alguns tòpics que podem tenir al respecte, com per exemple que un delinqüent s’acoquinarà automàticament en veure una arma, que no disparen amb precisió i que no estan acostumats a fer-ho.

 

Deixa un comentari

%d bloggers like this: