març 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

set. 242014
 

Al blog de The firearm Blog sempre hi trobem coses interessants per compartir i aquesta vegada hem quedo amb un vídeo que parodia els diferents tipus de tiradors que ens podem arribar a trobar en un camp de tir qualsevol… dels Estats Units. Perquè per aqui algun dels personatges trobariem, però d’altres decididament són patrimoni exclusiu dels americans. (i potser d’algunes altres nacionalitats també…). Les escenificacions més divertides per mi, la primera, del “novato”, és la millor. Després algunes altres també molt bones són la del “Wanted” (la película) i la del Nazi. Són hilarants! Però Mireu-lo tot, és bò!

 

ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

set. 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

abr. 052013
 

És un problema i sona a tòpic, però la realitat -si més no generalitzant- és que tot el que prové de la Xina és d’una qualitat força dubtosa. I qui més qui menys ho ha patit en pròpia carn i en té sobrades mostres de manera constant als mitjans. Recordeu el cas de les sabates xineses que eren altament perjudicials per la salut? Només és un exemple, potser dels més sonats.

Una opinió similar en tinc de les armes que fabrica la casa Norinco, que tot hi no haver-ne comprat mai cap, n’he tingut alguna a les mans i efectivament es noten uns acabats i un tacte gens agradables. Les opinions majoritàries que es poden trobar per internet no són gens afalagadores, tampoc.

I recentment, repassant un article-comparativa de munició de diferents calibres i marques (juraria que era en aquest blog, però no trobo l’enllaç directe) i puntuant la munició amb la que s’aconseguia una agrupació més ajustada, les marques xineses eren invariablement les pitjors posicionades, i estem parlant d’una comparativa força acurada, que sovint comprenia més de 25 marques i tipus diferents de munició per a cada calibre! És una llàstima que no trobi l’enllaç!

Ahir comentàvem amb uns amics a la galeria de tir com es nota la qualitat de la munició, fins-hi tot a només 25m. I òbviament vam estar absolutament d’acord en que les pitjors marques eren les xineses o fabricades a la Xina (al menys del que havíem pogut provar). És clar que per a fer una mica de soroll són rematadament assequibles, però si volem tenir alguna garantia de fer blancs, no cal ni plantejar-s’ho.

I avui apareix la notícia que l’exèrcit del Perú ha hagut de retirar tot un lot de munició comprada el 2010 (un lot de més de 1/2 milió de bales) per constants fallades, com l’encasquetament i les restes de pólvora  a mig cremar que queden a les armes dels soldats. La broma els va costar en aquell moment 5.2 milions de dòlars americans, ja que la comanda també incloïa altres ítems. Si tot el lot els ha sortit així, ja cal que s’hi mirin més prim, la pròxima vegada que hagin de comprar materials! La marca de la munició? Norinco. L’origen: la Xina.

Massa coincidències per una setmana?

abr. 042013
 

Fa uns dies he descobert la existència d’un projecte engegat per Glock USA, anomenat Glock ID.

Es tracta d’una mena de xarxa social enfocada al món de les armes en general i de les Glock en particular. Té alguns detalls vistosos, com mostrar una caixa forta amb combinació digital de 4 xifres per accedir al teu “armer virtual”, on pots entrar les dades genèriques de les teves armes -foto inclosa-, i des d’allà portar un control primari però interessant de per exemple quanta munició has gastat en la teva darrera visita a l’stand de tir, quina és la darrera vegada que has netejat l’arma o integrar els resultats de les dianes per fer-ne el seguiment! Això permet aconseguir, per mitjà d’un sistema de punts algunes fites com galons militars o insígnies. Al més pur estil Call of Dutty. També es poden aconseguir punts responent qüestionaris sobre seguretat i maneig de les armes glock, història de la companyia, èxits comercials… Hi ha la possibilitat de formular preguntes i obtenir respostes de qualsevol integrant de la comunitat o fins hi tot de membres de Glock USA, el que pot desembocar en informació precisa sobre el tema que haguem demanat. I evidentment aquí també integren el sistema de punts per a guanyar les medalletes.

Per un usuari mitjà de les nostres contrades no li serà de gran utilitat, donat que el coneixement de l’anglès no acostuma a ser massa elevat i no hi ha un ús intensiu de les armes (ni tan sols moltes vegades regular).

Però per a dur una mena d’inventari del nostre arsenal, controlar quina arma utilitzem més, quantes bales hem gastat en cada sessió d’entrenament i si ja li convé passar-li el drap, pot arribar a ser interessant, sobretot per als qui com jo compartim l’interès per les armes i la tecnologia. I fixa’t tu que amb el temps potser acabem més coberts d’insígnies -digitals- que alguns caps militars que només de veure’ls et fan patir per la quantitat de pes que duen a l’americana!

Vist aquí, ammoland.com

març 292013
 

Es genera una sensació de profunda frustració entre la població, i això cada vegada allunya més la ciutadania de les institucions que diuen vetllar per l’interès públic, ja que queda demostrat una vegada més que l’únic desvetllament que tenen és el d’omplir-se les butxaques, pagar favors i aconseguir prebendes. Un dels darrers exemples ha aparegut als diaris aquesta setmana, referent a la justícia argentina. Resulta que entre 1991 i 1995, l’ex-president de la República Argentina Carlos Menem i altres amiguets seus (la notícia original, aquí) van decidir embutxacar-se uns quants pesos de més, i per a fer-ho només es van haver de saltar algunes Lleis i Tractats Internacionals. En aquell temps, Croàcia estava en guerra amb Sèrbia, i Equador estava en conflicte amb el Perú per un tema que feia anys que arrossegava de limitacions territorials. Les Nacions Unides havien decretat un embargament per a la venda d’armes a aquests països, i a més en el cas de l’enfrontament entre Equador i Perú, Argentina era una de les garants del tractat de pau. Però el Sr. Menem i quadrilla no es van deixar intimidar per aquestes minúcies, i van camuflar els enviaments d’armes com si fossin en realitat per a Panamà i Veneçuela.

D’alguna manera es va descobrir el pastís i es va estar investigant i celebrant el judici fins que el setembre de 2011 van ser declarats innocents. Ara la Càmera Federal de Cassació Penal ha revocat l’absolució i tocarà al Tribunal de Primera Instància resoldre les penes.

Més informació aquí i aquí.

Ja veurem com acaba tot plegat, però m’agradaria que es demostrés d’una vegada per totes que qui la fa la paga, sigui quina sigui la nissaga a la que pertany.

Està clar que per molts acords internacionals que es signin, els països que els respectaran són aquells que no hi tenen interessos directes. Si els tinguessin, o no els signarien, o els impugnarien o els violarien impunement, com és el cas que en aquest post ens ocupa.

També és notícia recent que la Síria, Corea del Nord i Iran estan vetant l’aprovació del primer tractat internacional que mira de regular la compra-venda d’armes. Se’n fa ressò Vilaweb i l’Ara en la seva versió premium.

Actualització 02-04-2013: Ja està aprovat el primer Tractat Internacional de Comerç d’Armes. Ara caldrà veure quina aplicació pràctica se li dóna, o si serveix d’alguna cosa. A favor: 153 estats. 23 abstencions, 3 en contra.

març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

març 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!