nov. 042012
 

… de com la indústria armamentística als Estats units és poderosa com ella sola, i arrastra tota una estela de petits empresaris que decideixen crear i invertir en complements que a Europa tindrien poc sentit – i estarien abocats al fracàs amb tota probabilitat-, però que a l’altra banda de l’Atlàntic sembla que tenen força seguidors. I és que si no fos per l’elevat preu de sortida d’aquests complements, probablement encara en tindrien més, d’èxit!

Aquesta vegada m’ha cridat l’atenció una tassa una mica especial, del mateix tipus a la que ens tenen acostumats els nord americans de les pel·lícules, però amb una configuració militar molt al gust del target a qui va dirigit el producte.

 

La versió inicial és la tassa sense nança, però a partir d’aquí s’hi pot anar afegint diferents complements, a l’estil tàctic, gràcies al rail que incorpora. A la mateixa botiga podem comprar  la nança de rigor – la mateixa per transportar una carrabina M4-. També ens permet gravar-hi el que vulguem a la part de sota, el que incrementarà ostensiblement el preu, així com el valor sentimental que li poguem atorgar. I parlant de preu i valor, és sorprenent com treuen al mercat peces aparentment tant vulgars amb uns preus tant elevats. Si bé és cert que el material és d’alta qualitat, també ho és que el seu ús és limitat, per molt que ens proposin incorporar una minibaioneta, una mira telescòpica o una llanterna tàctica (exemples reals). El seu mercat deuen tenir a partir del moment que sembla que la idea tira endavant. És un bon regal segurament per commemoracions d’unitats militars o policials, però a un preu prohibitiu per a la majoria dels mortals. I és que recordem que només es tracta… d’una tassa! Ah, si. El preu. La versió bàsica costa 189$. La nança li pot sumar 33,95 o 74,99$, segons si es de fabricació nacional o estrangera, i si hi volem gravar alguna cosa, 30 o 100$ segons si és text normal o lliure (com signatures, logos, etc.). Ens en podem anar doncs als 364$ (283€) amb facilitat, per prendre el tè o café. Exagerat?

ag. 042011
 

… per la manca d’espai, mentre d’altres en fan virtud!

És curiós de veure com aquest paio, soldat retirat nordamericà, que imagino que viu en aquesta “petita” casa amb rodes, no renuncia a tenir el seu benchrest o banc de treball per a recarregar els seus calibres preferits, encara que sigui adaptant-se a les extraordinàries circumstàncies de la seva vida… i és que mentre jo necessito espai diàfan per a recarregar a gust, aquest senyor amb una sisena part en té suficient i de sobres. Massa còmode no deu estar-hi, però se’l veu força orgullós del seu raconet! La totalitat de les fotos i l’explicació aquí. Veient aquesta caravana hem fa pensar que un traste així de gros a Andorra no passaria per la meitat de les carreteres!

juny 122011
 

Ja ho diuen que la balança de poder mundial en el futur més immediat es decanta clarament cap als països asiàtics. Els xinesos estan avançant a un ritme trepidant, copiant, produïnt i exportant més barat qualsevol producte que els caigui a les mans. I amb el l’armament passa exactament el mateix. Si han arribat a copiar els caçabombarders més avançats i les armes més sofisticades, perquè no haurien de fer-ho amb un producte relativament senzill com el Corner-Shot, aquell invent d’origen israelià que permetia veure i disparar en cantonades sense exposar cap part del cos de l’usuari de l’arma?

Sembla que ja tenen la seva pròpia versió. No es tracta d’una imitació perfecta, més aviat d’una versió xinesa de l’invent, més matussera, però amb tota probabilitat d’un preu absurdament baix i d’una fiabilitat correcta, si no perfecta.

No han hagut de dedicar gaires recursos per la idea. Tampoc en màrqueting i menys encara en disseny, però probablement funciona. Sembla que les característiques tècniques tampoc són tan exigents com les de l’invent original.

De totes maneres, no sembla que siguin els únics. Els altres grans exèrcits també disposen de les seves pròpies versions:

set. 172010
 

No he estat mai un admirador de les pistoles tipus 1911, el que sovint m’ha fet sentir incomprès entre els mateixos amants de les armes. Però he de reconèixer que no hem faria res posseïr aquesta preciositat. Resulta que la casa Kimber ha decidit treure al mercat aquesta xulada commemoració del centenari (almenys del nom) del Colt 1911. Abans que ningú s’emocioni, sapigueu que són 4.352$ als USA i que només se n’han fet 250 unitats. Són diners però no és tan car com pot semblar a primera vista.

juny 192010
 

De fet sembla ser que són veterinaris, i que per alguna raó no va funcionar prou ràpid el dard tranquilitzant. I talment com aquella dita que diu que “qui no té cap ha de tenir cames”, aquí es converteix en realitat, literalment.



I bones cames si volen tenir una oportunitat de sortir d’aquesta situació. Convé recordar les recomanacions habituals que es dónen en aquells països en que tenen óssos salvatges una mica per tot, i és que davant d’ún ós no serveix estrictament de res començar a còrrer. En aquest cas suposo que els va permetre guanyar aquells segons vitals per a que el narcòtic fés el seu efecte, però normalment, ni córrer ni enfilar-se a cap arbre. Els óssos són molt més ràpids i àgils. Està consensuat que la única manera d’evitar un atac d’ós és fer-li entendre que som humans, perillosos. Fer soroll, aixecar els braços per a semblar més grans del que som en realitat… coses així. Si l’ós no ens està atacant, evidentment el més prudent és retirar-se poc a poc i sense cridar-li l’atenció, ni mirar-lo als ulls ni donar-li l’esquena.

Podeu veure la seqüència completa al blog original.

juny 082010
 

I és que veient les imatges queda clar que l’element principal és la càmera i el complement és el muntatge per a donar-li estabilitat, però… era necessari tot aquest embalum de trastes per estabilitzar l’aparell? Crec que cal ser una mica especial per a portar aquest tinglado al damunt per a fer simplement fotografies. No m’imagino que tot això aporti més estabilitat que per exemple un trípode o si és per causa de la rapidesa de la presa d’imatges potser un monopeu.

Si és que algun reporter de conflictes realment ho ha utilitzat mai, deu ser perquè la casa li ha pagat per a deixar-se fotografiar amb tota aquesta escenificació. Si no no m’ho explico!

De totes maneres, aquí expliquen perquè l’utilitzen, i sembla que n’estan contents… També en fan una ressenya molt positiva aquí. Tots coincideixen que aquest muntatge de la casa Bushhawk pren tot el seu sentit amb objectius a partir de 400mm:

juny 072010
 

A través de The Firearm Blog descobreixo la existència d’una mena de pòster visual amb les normes bàsiques que s’han de tenir en compte en el maneig de les armes. Són directrius i observacions tant senzilles i òbvies que a primera vista semblen supèrflues, però si ens entretenim a llegir-ne el contingut ràpidament ens adonem que no està de més tenir-les ben presents en tot moment, i sobretot demanar-li al novell que abans de tenir cap arma a les mans se les llegeixi bé, les entengui i les interioritzi. Només amb aquestes senzilles normes s’hauria de poder fer el següent pas.

Podem baixar el PDF des d’aquesta pàgina.

Les observacions més òbvies mostren per on surt la bala. Les que potser evitaran més d’un disgust fora del més evident: Mantenir la mà fora de la trajectòria de la corredera, mantenir el dit fora del gatell fins l’últim moment i no agafar mai una arma que ens cau, ja que actualment totes disposen de sistemes de seguretat que eviten que es disparin soles (aquí estariem parlant de semiautomàtiques, però. En cas de revòlvers caldria estudiar-ho millor).

juny 052010
 

Des de la nostra perspectiva pot resultar fins-hi tot ridícul o pueril, però en escenaris de combat dur camuflades correctament les armes, pintant-les amb els colors adequats, pot representar un avantatge significatiu. Tant és així que recentment s’ha publicat un document intern de l’exèrcit dels EUA en que detalla pas per pas el procés. Sobta el to sovint paternalista, i és que imagino que les instruccions no van adreçades a cossos especials sinó a la infanteria “rasa”, que segurament no deuen comptar amb aquesta mena d’entrenament.

És realment un “How to” que seguint-lo al peu de la lletra no ha de presentar cap problema. Des dels materials que hem de tenir preparats abans de començar la feina, fins on s’han de llençar les restes de materials químics, passant per la efectiva protecció de les parts que no és necessari ni recomanable pintar.

Si busquem la possible utilitat d’aquest document per al sector civil, probablement ens limitariem als caçadors i als jugadors de paintball.

juny 022010
 

És correcte o és menystenir aquest complexe esportiu dedicat al tir? Parlo del MÜLLER SCHIESSCENTRUM ULM, una espècie de somni per a qualsevol que tingui res a veure amb les armes. Està situat a Alemanya, prop de la ciutat de Ulm, entre Stuttgart, Zürich i München. És al·lucinant els metres quadrats que hi dediquen, tot un edifici enorme!

El vídeo de youtube és força explicatiu. Compte que no us caigui la baba damunt del teclat!

Disposen de galeries per a tir al plat (tot tancat), galeries de tir fins a 300m, poden practicar la cacera amb figures que es desplacen o bé amb programes informàtics que simulen indrets idílics amb espècies cinegètiques, disposen de botiga ben assortida i com tota la resta enorme, cafeteria que sembla de super luxe i sales de formació on per exemple imparteixen cursos de recàrrega amb una Rock Chucker de RCBS…!

Home, no estaria malament anar-hi a passar les vacances… llàstima que no tenen platja, osti!

maig 122010
 

Sempre que una d’aquestes notícies surt als mitjans de comunicació hem desperta irremeiablement una curiositat insana: Visito immediatament les fonts per a escrutar les possibles fotografies o llegir amb avidesa el text (sempre escuet) que acompanya la informació. I és que sempre m’ha fet gràcia veure quina mena d’armes es compra la gent que delinqueix. Si es tracta de decomissos relacionats amb guerres -armament militar que han desviat o robat- et pots trobar amb qualsevol cosa, normalment força aparatós però poc pràctic per aficionats o amateurs de les armes. El que més hem crida l’atenció acostumen a ser els decomissos realitzats a gàngsters, trastocats i delinqüents varis. A més de ser el més variat també és el més divertit, amb diferència. Hi ha els arsenals que tot afeccionat voldria gaudir, predominant marques prestigioses com HK, Beretta, Colt o Sako, entre moltes altres. Però també ens trobem que darrerament els propietaris de les armes decomissades amb alt poder adquisitiu s’han dedicat a recobrir les armes amb materials diversos, normalment amb la noble intenció d’afegir un plus de gaudi a l’experiència de posseïr l’arma “per se”.

I no ens enganyem, normalment aquests experiments acaben amb unes armes que semblen d’atrezzo, llestes per a la propera actuació del nou rei del pop. Perden aquella aura tan característica de les bones armes, desapareixen les ganes de tenir-les a les mans.

L’exemple perfecte d’aquesta mena d’armes engalanades fins a l’extrem de resultar puerils l’hem pogut veure a les notícies a principis d’aquest mes de maig. Aquí podem llegir la notícia completa, al Telegraph anglès. I aquí podem veure la resta de les imatges. Curioses. (els diamants incrustats sembla que són reals. Els daurats i platejats, no)