jul. 212010
 

Aquest tros de bèstia del calibre .50 és el que he tingut avui a les mans, propietat d’algú molt pròxim… el que vol dir que aviat tindrem ocasió de provar aquesta formidable arma! Es tracta d’una rèplica de la casa Davide Pedersoli, d’un pes de prop de 3 kg i amb doble canó. Sembla ser que s’utilitzava cap al 1850 als territoris més inhòspits que formaven part de l’imperi britànic. Eren apreciats particularment pels oficials de l’exèrcit destacats als indrets més remots de la Índia, en acuarteraments limítrofs amb el no-res. Els eren útils per defensar-se de les feres que habitaven la selva. Tigres principalment, que tenien la mania de saltar al llom dels elefants que transportaven als oficials. Amb una descàrrega d’aquest calibre .50 n’hi havia prou i de sobres per a eliminar l’amenaça. No us recorda vagament els pedrenyals catalans?

nov. 022009
 

És un tema recurrent, però com que passa – i més sovint del que voldríem creure – i és perillós, enllaço un blog on ens mostra un altre accident provocat per una mala recàrrega. Sembla que sense lamentar danys personals, però donat que és un tambor carregat de bales del calibre .44 Magnum que ha literalment explotat, podia haver passat qualsevol cosa pitjor.

No deixa de ser lamentable que una arma d’aquesta qualitat es perdi per un error  (o una negligència) recarregant, però sempre és millor l’arma que la persona.

Les fotos parlen per si soles. Espero que qui va patir l’explosió dugés posades les ulleres de seguretat i els cascs de protecció auditiva!

La destrossa només és equiparable a l’ensurt i el disgust posterior que es devia endur el propietari d’aquest revòlver, un Smith & Wesson M629 Classic.

juny 252009
 

Feia temps que no anava a la galeria. El tir en el meu cas és una passió cíclica, hi ha temporades en que vaig a practicar un parell de vegades a la setmana, i potser el cap de setmana també, i en canvi d’altres en que senzillament no hem bé de gust. És el que tenen els hobbyes, suposo…

I de fet per circumstàncies força excepcionals ara estic en un d’aquests moments apàtics. Tot hi això he trobat algun moment per visitar les instal·lacions del Club i reconcil·liar-me amb la Beretta, que potser pel seu caràcter més militar i menys “lúdic” és l’arma que utilitzo i hem satisfà menys. És el model 92FS, una 9mm Parabellum excel·lent i de reconegut prestigi i capacitats. Una arma com les d’abans: pesada, gran, poderosa… senzilla.

Des que vaig adquirir la Glock aquesta pobra havia quedat relegada a un segon terme. De fet estava la darrera de la llista de prioritats a l’hora de disfrutar amb el tir. Fins hi tot m’estava plantejant de canviar-la per una CZ txeca, el model CZ75 SP01 Phantom probablement:

Però en les darreres visites a la galeria de tir les coses han canviat… És cert que amb tir de precisió amb una sola mà els resultats que aconseguia no eren prou satisfactoris. He canviat el xip i he disparat l’arma com toca: Ja que és una pistola de combat, utilitzem les tècniques de combat. Les 2 mans! Quin canvi a les dianes a 25m! Poc a poc estic aconseguint una precisió més que acceptable amb totes les meves joguines. Aquesta era la darrera que es resistia, però és clar, fent la petita trampa de les 2 mans n’estic totalment satisfet. Pràcticament ja no apareixen mosques fora de la zona central, aquelles que tants punts et fan perdre en una competició.

No seré tant massoca d’anar a una “compe” amb la Beretta, però! Segueix essent molt millor en gros calibre utilitzar la Colt Phyton amb la munició del .38 WC: Lleugera i suau, sense estridències.

Les fotos reflexen lleugerament la “Gun wave” de les darreres tirades. Moltes bales en poc temps (Molt soroll per no res?). Gaudir del tir sense preocupar-se en excés dels resultats.  Com aquell que va amb bicicleta de passeig i torna a casa al cap d’un parell de carrers. Suficient per a fer-se passar la necessitat de disparar. Sense suar. Massa.

Per cert, les fotos són les primeres proves amb la Nikon D90. Xula xula xula. Potser la fotografia mulla la pòlvora? [l’objectiu el normalet del kit, 18-105]:

En finalitzar la sessió, un centenar llarg de bales més tard, la meva percepció de la Beretta havia canviat… probablement per sempre.

Demano disculpes als pobres companys que en aquell moment estaven entrenant. Vaig celebrar el meu Sant Joan particular…!

juny 222009
 

Ja vam comentar que els lobby i ciutadans americans anomenats pro-gun (favorables a l’armament civil) estaven molt nerviosos amb la elecció d’Obama, el nou president demòcrata, que preconitzava una menor llibertat armamentística, entre elles fer permanent una iniciativa anterior temporal i que ja havia prescrit (el famós BAN a les armes automàtiques).

Això ha fet disparar les vendes d’armes i munició arreu del país. Tant, que els comerços han d’aplicar restriccions a la venda (!). És un fenòmen tan curiós que està sortint en molts mitjans de comunicació, i en aquest blog n’han fet una mena de recopilació que val la pena de visionar. Es tracta de notícies televisades en canals americans que parlen d’aquest fet, i es poden veure força armeries i galeries de tir. L’enveja de tots nosaltres. Ja ens agradaria disposar d’aquestes instal·lacions més a prop de casa!

El format és similar al Youtube, però temàtic.

L’enllaç

juny 102009
 

S’acaben de fer públiques les intencions de Glock de presentar, a finals d’aquest any o a principis del vinent, segurament durant la edició del Shot Show 2010, nous models equipats amb empunyadures ajustables, segurament seguint el mateix camí que han marcat altres firmes, com per exemple Walther, que en el seu model P99 incorpora 3 parts posteriors de l’empunyadura per a facilitar l’adaptació a les mans de qualsevol tirador. Encara no es disposen d’imatges esclaridores. La que segueix és justament el detall de la P99.

No ho considero cap revolució, però sens dubte serà un factor a tenir en compte per aquells que amb una Glock no s’hi sentien prou còmodes. Caldrà seguir les novetats, a veure si no només serà aquesta…

Per cert, vist aquí

abr. 052009
 

Fa mesos, MESOS que espero aquest carregament. Pel que han tardat podria molt ben ser que les haguessin portat amb mula cega i mig coixa des de les més remotes muntanyes del Kazakhstan, però no. Simplement havien d’arribar de França, ben a la vora nostra. Cada vegada passa menys, però encara hi ha empreses que no tenen sentit de la decència i no són capaces de servir una comanda senzilla com aquesta en un termini de temps raonable.

I és que qui espera es desespera, diuen. Però aquesta vegada valia la pena. Aquestes puntes (del tipus wadcutter, plastificades, de 148 grains i del calibre .38) són les millors amb àmplia diferència de totes les que he pogut provar fins ara. I de tant bé que van, dubto que en provi d’altres mai més. Empaquetades en capsetes de 500 unitats, plastificades en tota la seva superfície, permeten procedir a la recàrrega sense embrutar-se excessivament els dits, i a més emplomen molt menys el canó i el die que les empeny a l’interior de la vaina (el seater die, per parlar amb propietat).

Encara hem queden algunes caixes absolutament odioses de la casa Speer. Terriblement brutes, imprecises i perjudicials pel canó del Phyton així com pel die. Tant de bò no les hagués comprades mai! Ara però, les haig d’anar utilitzant per cremar munició de tant en tant. I acabar-les aviat. Sobretot no en competicions!

Ara doncs en podem trobar a l’Armeria Dolsa en quantitats suficients per a satisfer qualsevol necessitat.

gen. 122009
 

Aquest dissabte vaig tenir la oportunitat d’iniciar l’Anna al tir. Va poder triar l’arma, i va escollir – amb molt bon criteri, i sense que  jo hi intervingués- el Colt Phyton.

D’entre la colla per escollir, va triar el més elegant, el més sobri, el més potent… i segurament també el més precís.

Sense comentar-li, ja vaig pensar que era una bona manera d’iniciar-se… amb CLASSE.

És com aquell que ha d’aprendre a conduïr, i escull el Rolls. Si t’ho pots permetre, què millor?

Després d’uns breus minuts d’introducció en la seguretat bàsica i el funcionament elemental del revòlver, ens vam dirigir cap al lloc de tir amb una caixa de munició del calibre .38 Wadcutter. Crec que juntament amb el calibre .22LR és el millor per a iniciar-se, ja que deixa un bon sabor de boca i sobretot no espanta al tirador novell. Sense retrocés, sense massa espetec… ideal.

Més endavant, si el tirador així ho decideix, pot provar calibres més forts.

El més curiós del cas, i el que -francament- hem va molestar una mica és que el primer tret va ser un 9. UN 9!

Jo pensava que la primera vegada que tocava una arma… no tocaria ni la diana. Però no, el 9 estava allà, ben ufanós plantat al mig de la diana. Ep, i a 25m, poca broma! Sort que després la puntuació va anar variant, , segurament degut al pes de l’arma.

La proposta està feta: Si li agrada l’esport, puc iniciar-la. Podem utilitzar les meves armes, podem anar a entrenar junts… Fa falta concentració, voluntat i paciència però… podriem estar presenciant els inicis d’una nova Laetitia?

D’acord, falta treballar la posició, però temps al temps!

gen. 042009
 

Qui més qui menys sap que la pòlvora negra està composada de 3 ingredients mesclats (nitrat de potassi, carbó vegetal i sofre) en diferents proporcions. Diuen que la van inventar els xinesos.

En la seva utilització amb les armes, el carbó compleix la funció de combustible, el sofre accelera la encesa i el nitrat de potassi proporciona l’oxígen necessari per a que es produeixi la combustió.

La pòlvora negra diposita un 60% de la seva composició en forma de restes al canó. És vital que després de cada tirada (que poden ser uns 5-15 trets) es netegi a consciència tota l’arma, normalment amb productes especials per a aquesta fi o sinó simplement amb aigua calenta fins que no quedi rastre de pólvora cremada per enlloc. En qualsevol dels casos no és recomanable que les catxes de l’arma -les parts de fusta, normalment- es mullin, ni amb l’aigua ni amb cap altre producte, ja que això acabaria provocant el deteriorament d’aquestes parts.

Igualment, un cop neta l’arma hem de procedir a untar-la bé d’oli, parant compte de no posar-ne a la zona de les xemeneies -on s’instal·la el pistó- i de no deixar-ne una quantitat excessiva que ens podria dificultar l’encesa de la càrrega o provocar algun incident.

La classificació comercial és relativament senzilla, i ens indica com de fina és la seva granulometria. Així, podem trobar la Fg, FFg, FFFg, FFFFg i FFFFFg. Essent que la F -fine- ens indica el grau de finor, per tant a més F, més fina és la pòlvora. En el cas dels revòlvers de calibre mitjà (el .44, per exemple) utilitzarem la FFFg, i en les escopetes i rifles, amb una pòlvora menys fina en tindrem prou.

Confondre una pòlvora blanca – la que utilitzem per a recargar munició actual, com el 9mm, el 38 special o el 44 magnum, en vaines metàliques- amb pòlvora negra ens podria comportar greus accidents personals i la destrucció de l’arma utilitzada amb total seguretat: Tot hi que la pòlvora negra és molt més perillosa a nivell d’estabilitat, també és molt menys poderosa, i confondre els 21 grains que jo puc posar al meu Remington amb una pòlvora blanca com la Ba9 o Ba10… ens assegura una sorollosa i probablement sagnant explosió.

Es va deixar d’utilitzar per diverses raons:

– Deixa excessius residus al canó i a més són higroscòpics – atrauen la humitat-

– La fumarrada resultant de cada tret evidenciava la posició del tirador

– Poc potent perquè es consumeix massa ràpid

– Molt inestable i sensible als canvis de temperatura , cops o pressions.

Més informació:

http://www.terra.es/personal2/cdtirotrasona/avancarga.htm

http://www.avancarga.com/interesante/polvora_negra/polvoranegra.html

http://www.fullaventura.com.ar/elrincon/nota115151.asp

set. 162008
 

Fa unes setmanes vaig posar lleugerament a prova la qualitat de les recàrregues que estava fent. Els calibres examinats (el .357 Magnum i el .38 WC) en les següents configuracions:

CALIBRE .357 MAGNUM

Punta: Soft Point, semi blindada. 160 grains

Pòlvora: 12,5 grains de Vectan SP3 (sensiblement inferior a la quantitat recomanada pels manuals)

Pistó: Winchester Small Pistol Magnum

Enfonsament: Tancament fort de la boca de la vaina

CALIBRE .38 WADCUTTER

Punta: Wadcutter completament de plom, sense recobriment. 148 grains

Pòlvora: 2,3 grains de Vectan Ba10

Pistó: Small Pistol

Enfonsament: Total, sense tancament de la boca de la vaina

Vaig utilitzar un vell cronògraf que té en propietat el Club, de la casa Competition Electronics INC., model ProCrono, que va demostrar funcionar aparentment bé. Potser algú a raó de les fotos ens en pugui donar més detalls. L’arma com comento més avall va ser el meu Colt Python amb canó de 6 polzades. Aquestes proves no tenen intenció de demostrar res, només pretenc deixar constància escrita dels resultats obtinguts amb aquestes configuracions. I si més no serviran de banc de dades o de punt de referència. La pòlvora està pesada amb una balança manual de RCBS amb total precisió, pesada per pesada.

Vaig passar pel crono 5 bales de cada tipus, sense de moment comprovar la seva precisió. Els resultats hem van semblar força sorprenents, sobretot amb el .357 Magnum, per la gran varietat de velocitats aconseguides:

CALIBRE .357 MAGNUM (velocitat teòrica amb 13,9 grains de SP3 -> 1296 f/s)

1a bala -> 726 f/s

2a bala -> 884 f/s

3a bala -> 869 f/s

4a bala -> 747 f/s

5a bala -> 745 f/s

Una dispersió entre els resultats de 726 a 884 (158 f/s) penso que és massa important, però cal tenir en compte que segurament hi ha diferències en el tancament de la boca de la vaina, el que resulta en una major o menor presió dels gasos que expulsen el projectil, i conseqüentment en la velocitat obtinguda a la boca del canó. Val a dir que aquest calibre, degut a la forta explosió té tendència a moure les bales de l’interior de la vaina, si no estan ben enfonsades. Podria ser que aquest hagués estat el meu error.

CALIBRE .38 WADCUTTER (velocitat teòrica amb 2,3 grains de BA10 -> 698 f/s)

1a bala -> 669 f/s

2a bala -> 674 f/s

3a bala -> 687 f/s

4a bala -> 602 f/s

5a bala -> 704 f/s

En aquest cas també es dóna una dispersió important, de 602 a 704 (102 f/s), tot hi que curiosament són les darreres bales del tambor del revòlver Colt Python de 6″ les que ofereixen aquestes dispersions més importants, i penso que podria haver-se donat per moviments dins de la vaina del projectil. Encara que el .38WC no sigui un calibre susceptible de promoure aquests moviments interns, el fet de no tancar en absolut la vaina podria explicar-ho.

Per comprar-ne un de ben similar, evidentment en mesures americanes (bé, no tan evident, però aquest en concret que he trobat per internet, si) a un preu trobo que molt bò, podeu visitar aquesta pàgina de Midway USA on per 99$ és vostre. Una altra cosa seran les despeses d’enviament i tota la pesca, però amb aquest preu, i tal hi com està el dòlar…!

ag. 272008
 

Els fusells de calibres tan monstruosos com el Barrett .50BMG van començar a aparèixer com oposició a l’aparició dels primers tancs, durant la primera guerra mundial.

Els primers en aparèixer sembla ser que van ser fusells alemanys, com el Gewehr 98 equipat amb Patrone SmK Kurz 7.92 mm. Un rifle normal equipat amb munició especial pensada per a penetrar blindatges de 12-13mm als 100m.

També per la mateixa època apareixien els 13.2mm Mauser, pensats exactament per acomplir la mateixa funció.

Ja durant la segona guerra mundial, i amb característiques cada vegada més avançades (els blindatges cada vegada eren de millor qualitat, i els gruixos creixien perquè els motors també podien portar més pes, per tant les armes també s’havien d’anar equiparant per a seguir essent efectives en combat) va aparèixer un fusell impressionant, d’origen finlandès. El Lahti L-39. Sense paraules. Impresionant:

I encara us enllaço un vídeo del youtube on es veu en acció:

Podeu ampliar informació sobre aquesta poderosísima arma aquí, on podeu veure la comparativa de tamany amb una metralladora PKM, i d’altres fotografies més detallades.

Un altre dels fusells que es van utilitzar per aquests menesters, en aquest cas d’origen rus, va ser el PTRD-41, menys impactant que l’anterior però d’un tamany més que considerable:

Es pot trobar més informació i fotos ben espectaculars en acció a la wiquipèdia, aquí i aquí.

I un vídeo que demostra que no és una arma per caçar coloms:

Un altre dels seus contemporanis, el fusell britànic Boys, en les seves variants MK I i MK II:

I es pot trobar més informació com sempre a la inefable wiquipèdia, però també aquí i també aquí.

El més curiós és que al youtube hi ha un vídeo que sembla que van fer els de la Disney (!) que explica el seu funcionament, però amb dibuixets i tot! Comença molt infantil, però cap a la mitja part hi ha unes imatges de l’arma en funcionament que fan tremolar, sobretot per les espatlles del soldat encarregat de disparar!

Per finalitzar aquest breu repàs, un arma d’origen suís, el Solothurn S-18/100, també i com és de suposar de mides més que considerables (1,76m i 45 kg de pes…!). La wiquipèdia en parla, així com també aquest fòrum argentí i aquí un retall de diari fotografiat amb una mica d’explicació i les principals característiques.

Una foto de la bèstia:

I que no falti un vídeo ilustratiu de l’inefable!:

Apart del poder de detenció que aquestes armes tenen i dels estralls que de ben segur podien causar… penso que el tirador encarregat de l’arma ho devia passar ben malament, encara que fossin 2 en carretejar el pes, el que finalment disparava s’emportava la pitjor part: el brutal retrocés, la sorollada de l’explosió, i l’estrès per poder errar el blanc. Bé, el que s’emportava la pitjor part segur que era el desinatari final de la bala…