oct. 132009
 

Tota la blogosfera en va plena, i és que surten unes imatges espectaculars. Per anar fent boca: Veureu a càmera lenta com diferents tipus de projectils s’estavellen o travessen diversos materials. Res de sang i fetge, eh! Es nota que l’autor ha volgut que fossin imatges artístiques. Una mica llarg, però sempre podem avançar manualment.

ag. 312009
 

A través de The Firearm Blog ens fem ressò d’una notícia que de ben segur a tots ens provoca curiositat, encara que fets similars ocorrin amb relativa freqüència. Aquesta vegada l’escenari ens porta al sud de Sèrbia, en una zona prop de la frontera amb Kosovo, el 19 d’agost passat.

Resulta que d’alguna manera la policia serbia ha aconseguit localitzar i desenterrar un arsenal d’armes prou important i en perfectes condicions que es trobava empaquetat i llest per a ser utilitzat en qualsevol moment.

L’arsenal consistia en RPG, metralladores pesades, morters, mines antitanc i 100.000 cartutxos de diferents calibres. Les imatges posen els pèls de punta, però segur que més d’un estarà pensant en adquirir un detector de metalls per a provar sort en zones remotes (i no tant remotes) de la nostra geografia.

És clar que aquesta vegada tot estava ben empaquetat i probablement el risc era molt baix, però quan hi ha explosius en males condicions… és realment perillòs tocar-hi res!

ag. 262009
 

Per mitjà de ArmasAdictos hem faig ressò d’una empresa italiana que ha dissenyat (amb la exclusivitat i el bon gust dels dissenys italians) diverses caixes per emmagatzemar munició fabricades amb materials d’alta tecnologia i super resistents, tant per calibres d’arma curta com llarga (incloent el calibre .22 LR i el .50).  Entre el seu catàleg també figuren rèpliques exactes però inerts de munició per a coleccionistes, així com un joc de 2 caixetes amb la munició més utilitzada per l’exèrcit nordamericà i alemany durant la 2a guerra mundial, també inert per a evitar ensurts.

Tota una perla per als qui s’ho vulguin i puguin permetre, ja que els preus evidentment són una mica més cars que la caixa de plàstic que la majoria dels mortals utilitzem per a emmagatzemar i transportar la munició. Per exemple, la caixa pel 9mm Parabellum, amb capacitat per a 50 bales, ens surt per la mòdica quantitat de 69€, és clar que podem demanar que ens hi serigrafiin el nostre nom, el calibre, un logo o dibuix o el que volguem! (en aquest darrer cas per 30€ suplementaris). No és barat, però… quin preu té la exclusivitat de despertar la enveja de tots els companys de stand?

juny 222009
 

Ja vam comentar que els lobby i ciutadans americans anomenats pro-gun (favorables a l’armament civil) estaven molt nerviosos amb la elecció d’Obama, el nou president demòcrata, que preconitzava una menor llibertat armamentística, entre elles fer permanent una iniciativa anterior temporal i que ja havia prescrit (el famós BAN a les armes automàtiques).

Això ha fet disparar les vendes d’armes i munició arreu del país. Tant, que els comerços han d’aplicar restriccions a la venda (!). És un fenòmen tan curiós que està sortint en molts mitjans de comunicació, i en aquest blog n’han fet una mena de recopilació que val la pena de visionar. Es tracta de notícies televisades en canals americans que parlen d’aquest fet, i es poden veure força armeries i galeries de tir. L’enveja de tots nosaltres. Ja ens agradaria disposar d’aquestes instal·lacions més a prop de casa!

El format és similar al Youtube, però temàtic.

L’enllaç

abr. 052009
 

Fa mesos, MESOS que espero aquest carregament. Pel que han tardat podria molt ben ser que les haguessin portat amb mula cega i mig coixa des de les més remotes muntanyes del Kazakhstan, però no. Simplement havien d’arribar de França, ben a la vora nostra. Cada vegada passa menys, però encara hi ha empreses que no tenen sentit de la decència i no són capaces de servir una comanda senzilla com aquesta en un termini de temps raonable.

I és que qui espera es desespera, diuen. Però aquesta vegada valia la pena. Aquestes puntes (del tipus wadcutter, plastificades, de 148 grains i del calibre .38) són les millors amb àmplia diferència de totes les que he pogut provar fins ara. I de tant bé que van, dubto que en provi d’altres mai més. Empaquetades en capsetes de 500 unitats, plastificades en tota la seva superfície, permeten procedir a la recàrrega sense embrutar-se excessivament els dits, i a més emplomen molt menys el canó i el die que les empeny a l’interior de la vaina (el seater die, per parlar amb propietat).

Encara hem queden algunes caixes absolutament odioses de la casa Speer. Terriblement brutes, imprecises i perjudicials pel canó del Phyton així com pel die. Tant de bò no les hagués comprades mai! Ara però, les haig d’anar utilitzant per cremar munició de tant en tant. I acabar-les aviat. Sobretot no en competicions!

Ara doncs en podem trobar a l’Armeria Dolsa en quantitats suficients per a satisfer qualsevol necessitat.

gen. 082009
 

La gran majoria d’afeccionats al tir no disposem de gaires oportunitats de mesurar la eficàcia de la munició comercial que podem trobar a les armeries que són al nostre abast. Normalment podem elegir entre un parell o tres de marques, les que en aquell moment té en estoc l’armeria en qüestió. I no sempre tenim elements suficients de judici per a triar adequadament les que ens resulten més interessants, ja no només a nivell de preu, sinó per la seva qualitat, la seva precisió o la seva regularitat.

Acostumem a guiar-nos per la nostra pròpia experiència -normalment limitada- i pels consells que ens pot donar la persona que ens la vol vendre, que no sempre ha de coincidir amb els nostres interessos…

En definitiva, són de gran utilitat quan mitjans que s’ho poden permetre fan un estudi seriós i rigorós de les diferents marques de munició, amb les seves corresponents variants.

Aquí podem consultar precisament un d’aquests estudis, centrat en el calibre .38 special i  aparentment realitzat a Suècia per una revista d’armes. L’enllaç se centra en 4 armes diferents: El Colt Phyton, S&W m/14, S&W m/586, S&W m/686.

Les conclusions, molt interessants per a comprovar com difereixen els resultats que podem aconseguir amb diferents marques de munició per a una mateixa arma, el podeu trobar directament en aquest enllaç. No sembla un estudi recent -2006-, però valdrà per a fer-se’n una idea.

Edito: Acabo d’adonar-me que també han facilitat un enllaç a un estudi similar, però aquest centrat en el calibre 9mm Parabellum. Utilitza 3 armes com a referència, entre elles la nostra estimada Glock 17 (de 3a generació, a més, ho sigui que és força recent, sinó nou de trinca!). L’enllaç, aquí

gen. 042009
 

Qui més qui menys sap que la pòlvora negra està composada de 3 ingredients mesclats (nitrat de potassi, carbó vegetal i sofre) en diferents proporcions. Diuen que la van inventar els xinesos.

En la seva utilització amb les armes, el carbó compleix la funció de combustible, el sofre accelera la encesa i el nitrat de potassi proporciona l’oxígen necessari per a que es produeixi la combustió.

La pòlvora negra diposita un 60% de la seva composició en forma de restes al canó. És vital que després de cada tirada (que poden ser uns 5-15 trets) es netegi a consciència tota l’arma, normalment amb productes especials per a aquesta fi o sinó simplement amb aigua calenta fins que no quedi rastre de pólvora cremada per enlloc. En qualsevol dels casos no és recomanable que les catxes de l’arma -les parts de fusta, normalment- es mullin, ni amb l’aigua ni amb cap altre producte, ja que això acabaria provocant el deteriorament d’aquestes parts.

Igualment, un cop neta l’arma hem de procedir a untar-la bé d’oli, parant compte de no posar-ne a la zona de les xemeneies -on s’instal·la el pistó- i de no deixar-ne una quantitat excessiva que ens podria dificultar l’encesa de la càrrega o provocar algun incident.

La classificació comercial és relativament senzilla, i ens indica com de fina és la seva granulometria. Així, podem trobar la Fg, FFg, FFFg, FFFFg i FFFFFg. Essent que la F -fine- ens indica el grau de finor, per tant a més F, més fina és la pòlvora. En el cas dels revòlvers de calibre mitjà (el .44, per exemple) utilitzarem la FFFg, i en les escopetes i rifles, amb una pòlvora menys fina en tindrem prou.

Confondre una pòlvora blanca – la que utilitzem per a recargar munició actual, com el 9mm, el 38 special o el 44 magnum, en vaines metàliques- amb pòlvora negra ens podria comportar greus accidents personals i la destrucció de l’arma utilitzada amb total seguretat: Tot hi que la pòlvora negra és molt més perillosa a nivell d’estabilitat, també és molt menys poderosa, i confondre els 21 grains que jo puc posar al meu Remington amb una pòlvora blanca com la Ba9 o Ba10… ens assegura una sorollosa i probablement sagnant explosió.

Es va deixar d’utilitzar per diverses raons:

– Deixa excessius residus al canó i a més són higroscòpics – atrauen la humitat-

– La fumarrada resultant de cada tret evidenciava la posició del tirador

– Poc potent perquè es consumeix massa ràpid

– Molt inestable i sensible als canvis de temperatura , cops o pressions.

Més informació:

http://www.terra.es/personal2/cdtirotrasona/avancarga.htm

http://www.avancarga.com/interesante/polvora_negra/polvoranegra.html

http://www.fullaventura.com.ar/elrincon/nota115151.asp

des. 292008
 

Darrera aquest curiós nom s’amaga una pràtica iniciada per l’exèrcit indi durant la dominació britànica de la India, cap al 1890, concretament a l’arsenal que li va donar el nom, Dumdum, a l’oest de Bengala.

El resultat és que per aconseguir uns efectes més devastadors en el calibre aleshores emprat, el .303 British, els soldats van tallar la punta per a donar-li més superfície d’impacte en uns casos, i en d’altres van marcar profundament la bala en forma de creu, amb l’objectiu de debilitar el cos de la punta i aconseguir que en el moment d’impactar la punta es disgregués, trencant-se en molts casos i en d’altres separant-se l’ànima de plom de l’envoltori metàl·lic, provocant ferides tan sobredimensionades i terribles que al cap de poc a la Convenció de la Haya de 1899 van ser prohibides per al seu ús durant els conflictes armats. Els remanents de la munició que no havia tingut temps de ser emprada es va dedicar a usos d’entrenament, a partir d’aleshores.

Des d’aleshores, fer un tall ben profund a la punta de la bala per aconseguir aquests efectes tan devastadors és una mena de llegenda urbana, pero que en aquest cas no té res d’invenció: Si bé és un mètode efectiu d’augmentar considerablement el dany inflingit a l’objectiu, també és cert que és molt dificultós realitzar aquestes marques a les bales, que està prohibida la seva utilització en entorns reals i que s’aconsegueix un efecte similar al que s’aconseguiria amb les bales “hollow point” o “soft noise” (bales de punta buida o de punta menys dura que la resta), altrament també prohibides en el nostre pais, i encara més per a la població civil.

Podeu documentar-vos més extensament visitant els següents enllaços, d’allò més interessants, sobretot l’estudi totalment amateur i apassionat de The box O’truth.

Més informació:

The Box O’Truth

Municion.org

Wikipedia

des. 232008
 

Per a mi sempre ha estat una idea absolutament descartada, per la perillositat que comporta el fet, però en aquest fòrum he vist que algú posava la qüestió, i perquè no, he decidit posar-ho al blog, segur que a algú li dissiparà els dubtes…

Parlo del fet següent:

Algú té una caixa de bales heredades, o bé una caixa de bales guardada vés a saber quants anys… i quan s’hi fixa, les vaines estan “lletjotes” (llegir utilitzant la genial imitació del Molina del Polònia), s’han ennegrit, han perdut la brillantor… i és clar, no vol anar al camp de tir amb un “material” tant poc atractiu… La genial idea no es fa esperar: Ja que tenim el tumbler, perquè no utilitzar-lo?

A priori semblaria que per moltes voltes i tombarelles que facin dins del tumbler (evidentment ja hauriem descartat tots aquells sistemes que utilitzen líquids) és altament improvable que es produeixi un cop suficientment fort al pistó com per a desencadenar la detonació… jo no ho descartaria, però. I només per això ja paga la pena abandonar la idea.

Però si això no fós suficientment convincent, en un altre fòrum demostren amb fets i fotografies que afecta a la composició de la pólvora, i això si que és perillós de veritat. I en només 2 hores de tumbler!

El resultat, l’explosió de la bala dins la recàmara del fusell. Les 3 bales prèvies van disparar-se sense problemes, però la 4a devia haver patit més intensament el demembrament de les partícules de pòlvora, el que va provocar un augment – segons l’autor de l’article- de les pressions de 70.000 psi màxims a 138.000 psi. El doble.

I és molt graciosa la última frase: OCCHIO QUANDO SI RICARICA

Graciosa però veritat absoluta.

oct. 102008
 

Com que ja fa temps que vaig escriure el primer article, m’agradaria continuar escrivint-ne un altre però, en aquest cas sobre un tema diferent: la meva petita col·lecció de cartutxos.

Us he posat els més característics o curiosos, però crec que és quelcom interessant per qualsevol aficionat al món de les armes de foc. I espero que us hi animeu en col·locar les fotos de les vostres col·leccions.

A continuació us aniré comentant cadascun dels cartutxos, segons el número que duen al peu.

1: .30-06Sprg. -Cartutx militar amb projectil blindat TMJ (Total Metal Jacket). Usat en fusells de precisió, de caça, i en semi-automàtics com el Garand a la IIGM. Procedència: EUA.

2: 8x53R -Cartutx militar amb bala blindada. Possiblement emprat a la IGM o la guerra civil espanyola, en fusells de forrellat tipus Màuser i similars. Procedència: Europa.

3: 7,62x51mm OTAN, ó .308W -Cartutx de plàstic i culot de llautó, amb projectil també de plàstic, per a tir reduït i de pràctiques. Usat per l’exèrcit espanyol. Procedència: Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

4: 7,62x51mm OTAN, ó .308W -Projectil blindat TMJ. Emprat per l’exèrcit espanyol en els fusells Cetme i similars, així com també en les metralladores MG d’aquest calibre. Cartutx estàndart en les forces de l’OTAN. Procedència : Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

5: 5,56x45mm ó .223Rem -Projectil blindat TMJ cònic. Emprat actualment en la majoria dels fusells d’assalt dels exèrcits de l’OTAN, així com també en algunes metralladores creades exclusivament per a disparar aquest cartutx. Procedència : Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

6: .45ACP ó .45AUTO -Projectil blindat. Ús militar i civil. Actualment nomès és usat per forces d’èlit en missions concretes, degut a les seves dimensions i per tant desavantatges de pes i capacitat dels carregadors. Molt popular als EUA on va ser creat, així com per l’arma que va nèixer, la pistola Colt 1911. Procedència: GFL (Fiocchi).

7: .44Mag -El projectil és de plom sense cap coberta Cartutx molt popularitzar per l’arma emprada a les pel·lícules de Dirty Harry (Harry el Brut), l’Smith & Wesson mod. 29. . Sense gravats al culot de la beina. Originari dels EUA. Procedència: desconeguda.

8: .357Mag -Bala semi-blindada FMJ (Full Metal Jacket). Variant del .38Spl. Molt popular entre els tiradors esportius. Emprat per a defensa i en alguns cossos de policia en el passat. Alta potència però poc control i precisió escassa. GFL (Fiocchi).

9: .357Mag -Punta encamisada SWC (Semi Wad Cutter). Beina de níquel. Característiques iguals que l’anterior. Cartutx recarregat per a tir de precisió. Procedència: vàries.

10: .38Spl -Bala recoberta/encamisada de coure amb nucli de plom SWC. Emprada en tir esportiu per a precisió.Munició emprada en arma curta i llarga. Procedència: GFL (Fiocchi).

11: .38Spl WC (Wad Cutter) -Completament de plom amb bandes de greixatge. Punta que descansa embotida totalment dins la beina. Dissenyada per a tir de precisió en gros calibre. D’ús, per tant, plenament esportiu. Emprada tradicionalment en revòlvers però també en algunes pistoles dissenyades expressament per a poder disparar aquesta munició tan exclusiva, fins aleshores, de revòlver.

12: 9×23 ó 9llarg -Punta blindada encoberta de crom. Cartutx d’ús militar i molt emprat en la guerra civil espanyola pels dos bàndols, tant en pistoles com subfusells o carrabines; pistola Ascaso, subfusell Fontbernat, carrabina Manresa… En l’ actualitat gairebé s’ha deixat de fabricar. Procedència: Sense marcatges al cul de la beina, no identificada.

13: 9×19 ó 9mm Parabellum Golden Saber HPJ (High Performance Jacket) -Projectil d’efecte expansiu cobert de llautó amb el nucli de plom, usat per a caça en arma llarga i defensa en armes curtes, però limitat per a ús civil en aquestes últimes en la majoria de països europeus. Beina de níquel. Procedència: Remington (EUA).

14: 9×19 ó 9mm Parabellum -Bala SWC de plom amb bany electrolític especial per a evitar l’emplomatge dels interiors dels canons. Cartutx esportiu recarregat per a precisió. Procedència: vàries procedències de punta, beina, pòlvora i pistó.

15: 9×19 ó 9mm Parabellum -Punta aerodinàmica-cònica amb bany electrolític de coure, per a evitar l’emplomatge dels interiors dels canons. Emprada per a modalitats de tir en què la precisió no és un factor bàsic, com ara recorreguts, bitlles (siluetes metàl·liques)… Procedència: GFL (Fiocchi).

16: 9×19 ó 9mm Parabellum -Projectil blindat TMJ. Ús exclusiu militar per a armes curtes i subfusells. Cartutx estàndart en els exèrcits de l’OTAN. Procedència: Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

17: 9×19 ó 9mm Parabellum -Cartutx de prova amb projectil fabricat per un servidor en plom pur, a petició d’un company d’armes per a realitzar proves d’estriatge en pistola d’aquest calibre, i que finalment va ser-ne muntat un exemplar per a formar part de la col·lecció. Tanmateix no seria aconsellable disparar aquest cartutx, doncs al produïr-se una Vo superior als 300m/s la bala de plom gairebé pur, provocaria estralls en l’interior del canó, deixant-lo encamisat de plom, amb la conseqüent problemàtica que això comporta.

18: 9×19 ó 9mm Parabellum -Punta aerodinàmica-cònica amb bany electrolític de Tefló, per a evitar l’emplomatge dels interiors dels canons. Emprada en diferents modalitats de tir. Procedència: GFL (Fiocchi).

19: 9×19 ó 9mm Parabellum -Projectil blindat amb encobriment de crom. Ús militar i policial. Cartutx antic amb marcatges indesxifrables, potser originari de la guerra civil espanyola.

20: 9×17 ó 9curt ó .380 ACP -Cartutx militar amb bala blindada TMJ. Creat per J. Browning el 1908. Emprat en el passat per cossos militars i policials europeus. Procedència: Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

21: 7,65x17mm ó .32ACP…  -Cartutx militar amb bala blindada encoberta de crom. Dissenyat per J. Browning en exclusiva per la seva pistola FN1900. Procedència: Desconeguda.

22: 7,65x17mm ó .32ACP… -Idèntica a l’anterior, però amb projectil blindat TMJ, i procedència italiana (Fiocchi).

23: .25ACP ó 6,35mm… -Projectil blindat. Cartutx emprat en defensa i per a petites pistoles semi-automàtiques, per les que va ser dissenyat. Mai ha estat en ús militar o policial per la seva escassa potència, encara que va ser molt popular a principis del s.XX per la seva enorme capacitat de portabilitat i teòrica potència de foc. Procedència: Fàbrica Santa Bárbara (Espanya).

24: .22lr (long rifle) -Punta de plom. Molt popular. Aquest cartutx és consumit per tiradors esportius de tot el món des de la seva creració a finals del s.XIX, en què originalment era carregat amb pòlvora negra. Gràcies al seu baix cost i la seva gran varietat de puntes dins el mateix calibre, és un dels cartutxos més emprats actualment. Procedència: Remington (EUA).

25: .22lr -Idèntic que l’anterior però amb projectil encobert de llautó per electròlisi, a fi d’evitar efectes d’emplomatge en els interiors dels canons.

26: .22short (curt) -Bala de plom. Cartutx creat el s. XIX per a les armes anomenades de saló, amb les que es practicava el tir informal amb aquest calibre d’escassa potència. Actualment, amb les pòlvores sense fum, la seva potència ha augmentat considerablement, i és usat tant en armes curtes com en llargues, però això si, nomès com a tir informal i en algunes competicions socials, doncs fa anys que va deixar de ser olímpic. Procedència: Regne Unit (Eley).

27: .22short – Idèntic que l’anterior, però amb la diferència que aquest és més modern, i la bala ha rebut un tractament per electròlisi a fi d’evitar efectes d’emplomatge en els interiors dels canons. Procedència: Fiocchi.

28: 8mm blank (de salves o detonador) -Cartutx sense projectil, dissenyat per ser disparat en armes de calibre 8mm específiques per aquest cartutx. Procedència: RWS (Alemanya).

29: Cal. 12-60 (escopeta) -Cartutx de paper-cartró amb culot metàl·lic, carregat amb perdigons de caça del nº8. Recordem que en els cartutxos d’escopeta, s’empra un altre mètode per definir el calibre dels mateixos, doncs en aquest cas, 12 significa els projectils esfèrics que poden obtenir-se d’una lliura anglesa de plom per a aquest calibre, i 60, la llargada total del cartutx expressada en mil·límetres. Així doncs, a mida que augmenta el numero del calibre, disminueix el diàmetre del cartutx, i a la inversa. Procedència: Trust (Eibar).

30: Cal. 12-70 (escopeta) -Com l’anterior, és un cartutx fabricat en paper-cartró, amb la beina de llautó, però amb una llargada 10mm superior, i per tant amb una càrrega més gran de perdigons, en aquest cas del nº 6 de caça. Procedència: Orbea (Vitòria).

31: Cal. 12-70 (escopeta) -En aquest cas, l’única cosa a destacar respecte a l’anterior cartutx, és la seva càrrega: perdigons de caça del nº 5. Procedència: Beristain (Barcelona).

32: Cal. 12-60 (escopeta) -Tenim un altre cartutx semblant als anteriors, però cal fixar-se en el culot del mateix, doncs és gairebé un 50% més curt que els altres. Això pot significar que la càrrega de pòlvora pot ser inferior als altres. Càrrega de perdigons de caça del nº 8. Procedència: Beristain (Barcelona).

33: Cal. 16-60 (escopeta) -Aquest cartutx, encara que a primer cop d’ull sembli del mateix calibre que els esmentats anteriorment, no és així, doncs es tracta d’un cartutx del cal. 16, com hem dit abans, per tant, inferior en diàmetre que els del cal. 12. En aquest cas tenim un cartutx fabricat en paper-cartró amb culot curt d’alumini, i carregat amb perdigons endurits de caça del nº 7. Procedència: Orbea (Vitòria).

34: Cal. 16-70 (escopeta) -En aquest cartutx ja podem observar una diferència important respecte tots els vistos fins ara: està fabricat amb material plàstic, cosa que ens diu que és força més modern i per tant més avançat tecnològicament. El seu culot és de llautó, i té una càrrega de perdigons de caça del nº6. Procedència: Trust (Eibar).

35: Cal. 16-67 (escopeta) -Podem veure en aquest cartutx, una de les moltes variants en els calibres d’escopeta: la bala estriada per a canó llis. Encara que no es pugui apreciar en la foto, aquest cartutx porta una bala de plom massís en el seu interior, que té un cos estriat per afavorir la balística de la mateixa en els canons generalment llisos de les escopetes, i produïr un moviment giroscòpic en el mateix projectil, que ajuda així a mantenir el vol rectilini, i lògicament fa augmentar la seva precisió i abast efectiu. Tot i així, en el propi cartutx no hi ha informació de la bala, així com el seu pes, mides, etc.. Procedència: Trust (Eibar).

36: Cal. .410Mag (escopeta) -Ens trobem davant un cartutx el qual ha estat batejat amb una denominació típicament nord-americana: .410 Això ens indica que ha de ser disparat en escopetes amb recàmera Magnum, les quals estan preparades per a suportar les pressions que exerceixen els gasos d’aquest tipus de munició. Aquest ve carregat amb perdigons de caça del nº7. Procedència: Eley (Regne Unit).

37: Cal. .410Mag (escopeta) -Tal i com en l’anterior exemple, aquest cartutx també és del calibre .410 Magnum, però amb una diferència considerable: en comtes de perdigons, du una bala ‘Slug’ de caça, semblant a la del cartutx nº 35. Podem veure que el cartutx és una mica més curt que el seu company, ja que té la càrrega ajustada a la capacitat de la bala, a diferència dels pedigons. Procedència: Trust (Eibar).

38: Cal. 12mm ó .36 (escopeta) -Ens trobem davant d’un cartutx originalment europeu, doncs el seu calibre nominal s’expressa en mil·límetres, i també en mil·lèsimes de polzada. És un cartutx semblant als dos anteriors, però que pot ser disparat tant en ecopetes d’aquest calibre com en escopetes del .410 ó .410 Magnum. Això si, s’ha d’anar amb molt de compte si tenim una escopeta de 12mm o del .410 i pretenem disparar cartutxos Magnum, doncs aquests tipus d’armes no sempre estàn preparades per aquesta munició, i encara que els cartutxos sembli que hi entrin a la recàmera, ens hem d’assegurar que una vegada obert o disparat, també hi cabrà. Procedència:  Desconeguda.

Bé, doncs com sempre, desitjo que us hagi agradat el meu petit recull de cartutxos i les seves corresponents característiques,i si hi ha qualsevol dubte, doncs ja ho sabeu, deixeu un comentari i serà aclarit el més aviat possible.

Salut

Talivà.