Des 142011
 

És curiós de llegir aquesta pàgina d’un coronel francès que ha decidit compartir les seves opinions en un blog, com podem fer molts, però en aquest cas amb l’afegit dels coneixements que una persona del seu rang pot aportar. El que més crida l’atenció d’aquest mini estudi és la conclusió: La major part dels soldats francesos que van participar en la confrontació van estar molt lluny d’establir contacte proper amb els enemics (<50m), i només un de cada 25 van ferir o matar un enemic. Total, que només una petita part dels soldats implicats van fer el 80% de la feina,conclou.

L’enllaç, aquí

Gen 282010
 

Als Estats Units d’Amèrica ja fa temps que estan en peu de guerra. I no hem refereixo ni a l’Afganistan, ni a l’Irak, ni a cap conflicte militar (que també). El qui està en peu de guerra  és la societat civil. Resulta que des que ha canviat el color polític a la casa blanca hi ha una onada de “antigun ban” o propostes de lleis per a limitar l’accés a les armes (no oblidem que allà és considerat un dret inherent a les persones, protegit directament per la constitució). Califòrnia, tot hi ser governada pels republicans (el famós actor supermusclat) és ja un estat que camina en la direcció més europea que no pas americana. I segueixen una bona corrua d’estats, que aboguen per la mateixa línia. Com a resposta, fa mesos o potser anys que des de l’Associació del Rifle i altres agrupacions es recopila informació, es publica i s’ataquen directament aquestes iniciatives i els seus impulsors. Als Estats Units els funciona, amb uns lobbyes perfectament organitzats i legalment establerts. Fins al moment estan aconseguint frenar aquestes propostes de llei. Com tot, en l’equilibri i la justa mesura hi ha l’ideal.

Però ai las! Aquesta febre legisladora s’apropa al vell continent, i a França recentment s’han encès totes les alarmes degut a un discurs del primer ministre que sembla que dóna a entendre que la legislació referent a les armes s’endurirà (encara més) del que és ara. Això ha fet reaccionar els nostres veïns i de moment estan demanant signatures a tots els simpatitzants de les armes, principalment francesos – directament implicats- però sense menystenir els suports internacionals que els puguin caure.

Col·leccionistes, caçadors, tiradors esportius, propietaris d’armes per pròpia defensa i amants de les armes en general, ja sigui per hobby o per professió, podeu passar pel següent link per a demostrar el vostre suport i un rebuig frontal a tanta llei i tanta limitació en un tema que està prou legislat i limitat de fa tant de temps. Les lleis només les acaben acatant els posseïdors legals de les armes, que molt rarament protagonitzen incidents violents, justament perquè se saben responsables de les armes inscrites als seus corresponents permisos.

Actualització: Des de Còrsega també mostren signes de preocupació… la blogosfera es mou!

Nov 202009
 

Qualsevol que tingui interès en les armes sap que ha de complir una sèrie de regles d’or, unes normes que son d’OBLIGAT compliment, no només una guia del que s’hauria o no de fer amb una arma a la mà. I això serveix per tiradors esportius, caçadors, professionals i qualsevol que tingui una mínima relació amb una arma.

Com sempre, aplicant el sentit comú automàticament s’apliquen aquestes normes, però com que sovint no ens parem a pensar suficient en el que estem manejant, convé tenir-les per escrit per a no oblidar-les mai.

  1. – Sempre considerarem que una arma està carregada. Encara que no ho estigui, i sapiguem del cert i al 100% que no ho està.
  2. – No apuntarem mai cap a res ni ningú a qui no es vulgui disparar. Ni en broma, ni amb l’arma descarregada, ni amb el dit fora del gatell. Amb les armes no s’hi juga.
  3. – Abans de disparar, hem de tenir clarament identificat l’objectiu i el que es pot trobar darrera o al voltant.

No és la primera ni serà la última que veig al camp de tir com algun tirador considerat expert es passeja amb l’arma carregada – pensant-se que no ho està- i dirigeix el canó cap als altres tiradors, sense ni tan sols adonar-se’n, posant d’aquesta manera en perill la seva vida i la dels companys que en aquell moment estan practicant el seu esport preferit, aliens a tot.

També recordo un cas a Girona on en plena temporada de caça, passejant tranquilament per la muntanya de sobte hem va saltar al mig del camí un caçador perfectament camuflat amb l’escopeta encarada cap a mi i a punt de disparar…! No cal dir que l’ensurt que ens vam endur els dos va ser majúscul!

Sortosament el tir esportiu és practicat majoritàriament per persones formades i conscients del perill que comporta manejar armes i munició, i les actituds descuidades no són habituals, però existeixen, i depèn de tots que poc a poc vagin desapareixent dels camps d’entrenament.

Oct 172009
 

Aquest passat dijous 15 d’octubre saltava a la palestra una pràctica moralment reprovable però pel que sembla a bastament extesa en les pràctiques habituals dels serveis secrets, comandaments militars i governs varis.

Resulta que el diari britànic Times denunciava la possible connexió entre la mort de deu soldats francesos destacats a l’Afganistan que realitzaven una patrulla en una zona altament controlada pels insurgents (comandaments talibans i senyors de la guerra afganesos), a l’est de Kabul, amb les pagaments regulars que els serveis secrets italians realitzaven a aquests mateixos “warlords” per a mantenir la estabilitat a la regió.

Resulta que anteriorment a l’atac, l’agost d’enguany, tota aquesta zona estava sota control italià i aquests, per a evitar tempestes polítiques a casa feia temps que subornaven els caps locals. Així, tothom hi guanyava: Els talibans i senyors de la guerra aconseguien divises per a comprar més material militar i mantenir els seus exèrcits en bones condicions, i els italians evitaven contactes violents que posessin en perill la seva soldadesca. Això repercutia directament i si no positivament, si més no tampoc negativa en la posició del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ja en té prou de maldecaps amb els seus tripijocs polítics i personals. Evidentment tot això ho neguen els interessats, però sembla ser que hi ha gravacions telefòniques que ho demostren sense cap mena de dubte.

Així, quan la zona en qüestió (al nord i a l’est de Kabul) va passar a dependre dels francesos, aquests no van ser informats de les pràctiques dutes a terme fins aleshores per a mantenir estable la regió, i hi anaren convençuts que heretaven una missió de fàcil acompliment, donat que anteriorment s’hi havien registrat pocs atacs, amb només un mort en el darrer any. Els francesos, caparruts com són – i al meu entendre actuant amb diligència, segons les informacions que han arribat als mitjans- van començar a aplicar una política restrictiva amb els insurgents: Van iniciar patrulles allà on fins aleshores era terreny vedat, i van dur a terme la missió encomanada: Controlar i pacificar la zona.  Fins que se suposa que els dirigents locals, veient que els suborns acostumats no arribarien més, van decidir emprendre accions. I ni més ni menys que uns cent setanta homes ben armats van emboscar per sorpresa un contingent de 60 soldats francesos materialment poc preparats i ben aliens al que els queia a sobre: No disposaven d’armament pesat, ni suport aeri, ni artilleria, ni ràdios! Sembla ser que no hi van passar tots per la casualitat que un grup de forces especials nord-americanes es trobava a la zona i van demanar ajut aeri, que va trigar en arribar una hora i mitja. Suficient per deixar el saldo dels deu soldats francesos morts, a qui van prendre les armes i tot el que van poder. Setmanes després periodistes francesos fotografiaven insurgents amb els uniformes, cascs, armes i en un cas fins un rellotge dels soldats caiguts en combat:

Sembla ser que aquesta mena de pagaments fa anys que es duen a terme, i això complica molt les coses per aconseguir una Europa unida, una OTAN eficient i creïble i un veritable agermanament entre les potències occidentals.

Ago 302009
 

En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.

Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.

Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.

No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.

La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!

La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.

I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!

És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?

Jun 252009
 

Feia temps que no anava a la galeria. El tir en el meu cas és una passió cíclica, hi ha temporades en que vaig a practicar un parell de vegades a la setmana, i potser el cap de setmana també, i en canvi d’altres en que senzillament no hem bé de gust. És el que tenen els hobbyes, suposo…

I de fet per circumstàncies força excepcionals ara estic en un d’aquests moments apàtics. Tot hi això he trobat algun moment per visitar les instal·lacions del Club i reconcil·liar-me amb la Beretta, que potser pel seu caràcter més militar i menys “lúdic” és l’arma que utilitzo i hem satisfà menys. És el model 92FS, una 9mm Parabellum excel·lent i de reconegut prestigi i capacitats. Una arma com les d’abans: pesada, gran, poderosa… senzilla.

Des que vaig adquirir la Glock aquesta pobra havia quedat relegada a un segon terme. De fet estava la darrera de la llista de prioritats a l’hora de disfrutar amb el tir. Fins hi tot m’estava plantejant de canviar-la per una CZ txeca, el model CZ75 SP01 Phantom probablement:

Però en les darreres visites a la galeria de tir les coses han canviat… És cert que amb tir de precisió amb una sola mà els resultats que aconseguia no eren prou satisfactoris. He canviat el xip i he disparat l’arma com toca: Ja que és una pistola de combat, utilitzem les tècniques de combat. Les 2 mans! Quin canvi a les dianes a 25m! Poc a poc estic aconseguint una precisió més que acceptable amb totes les meves joguines. Aquesta era la darrera que es resistia, però és clar, fent la petita trampa de les 2 mans n’estic totalment satisfet. Pràcticament ja no apareixen mosques fora de la zona central, aquelles que tants punts et fan perdre en una competició.

No seré tant massoca d’anar a una “compe” amb la Beretta, però! Segueix essent molt millor en gros calibre utilitzar la Colt Phyton amb la munició del .38 WC: Lleugera i suau, sense estridències.

Les fotos reflexen lleugerament la “Gun wave” de les darreres tirades. Moltes bales en poc temps (Molt soroll per no res?). Gaudir del tir sense preocupar-se en excés dels resultats.  Com aquell que va amb bicicleta de passeig i torna a casa al cap d’un parell de carrers. Suficient per a fer-se passar la necessitat de disparar. Sense suar. Massa.

Per cert, les fotos són les primeres proves amb la Nikon D90. Xula xula xula. Potser la fotografia mulla la pòlvora? [l’objectiu el normalet del kit, 18-105]:

En finalitzar la sessió, un centenar llarg de bales més tard, la meva percepció de la Beretta havia canviat… probablement per sempre.

Demano disculpes als pobres companys que en aquell moment estaven entrenant. Vaig celebrar el meu Sant Joan particular…!

Jun 022009
 

Aquest és el títol d’un article publicat al diari francès Libération on l’autor, Peter Van Ham, desglossa tot un seguit de raons segons les quals els Europeus ens hem adormit i emmandrosit fins a límits exagerats, i per tant podem ser el blanc d’atacs de tota mena, però sobretot de països no limítrofs com poden ser els que practiquen l’islamisme extremista – sobretot Iran, amb el seu més que probable armament nuclear- o bé els problemes derivats de la immigració il·legal. L’autor cita que la Unió Europea pretèn que tots els problemes es poden resoldre discutint i pactant, però la realitat, segons ell, és ben diferent.

I comenta a tall d’exemple la recent guerra entre Geòrgia i Rússia. La guerra i les desgràcies que porta associades ens poden arribar per qualsevol banda – i encara que de moment encara no som oficialment a Europa, és evident que més aviat que tard entrarem a formar-hi part, i encara que no fos així… algú pensa que Andorra es pot mantenir molt més temps en el limb de la indefinició?- i cal estar-hi preparats. A Andorra haurem de treure els fusells i les escopetes de caça, tot cridant el sometent (mobilització general de tots els veïns) i prenent posicions a les muntanyes.

No cal dir que aquest artícle ha despertat força reaccions, majoritàriament adverses. Tot hi això, i deixant de banda la demagògia molt a l’americana de què es nodreix, no deixa de ser profundament cert.

Per cert, jo he arribat a trobar el text seguint el blog de Theatrum Belli, excel·lent en totes les seves entrades.

Mar 172009
 

Llegeixo a Desarrollo y defensa, un prolífic blog que sovint tracta temes armamentístics, que avui mateix el president rus Dmitri Medvédev ha anunciat que Rússia planeja rearmar a gran escala l’exèrcit i l’armada, a partir de 2011, i això tenint en compte que en els darrers anys han quadriplicat el seu pressupost en defensa! Segons afirma això es deu a la necessitat de modernitzar les seves forces armades (cosa totalment comprensible, tenint en compte que fa pocs anys que Rússia s’està recuperant de la gran depressió post comunista) per fer front a les crisis locals -suposo que es deu referir a Txexènia, entre altres- i al terrorisme internacional. Però també com a resposta als moviments que la OTAN està realitzant prop de les seves fronteres. Això recorda massa als temps de la guerra freda, on ningú es refiava de ningú i el bloc dels països de l’est estaven darrera un mur de foscor amenaçadora per a la resta d’Europa, Gran Bretanya, Estats Units…

Tant fructífera que podria ser una bona relació entre veïns, però la tossuderia i l’altivesa d’uns quants sempre acaben fent malbé les possibilitats d’una entesa pacífica.

Veurem com acaba la cosa, però a mi fa temps que no m’agrada l’actitud fatxenda de l’antiga URSS. És clar que tampoc m’entusiasma el menyspreu amb que ens miren el americans a la resta del món!

Mar 132009
 

No hem cansaré de repetir-ho, a amics i coneguts, però també a desconeguts i neòfits en la matèria. No conec cap més esport amb un índex més baix de violència que el tir. No és que tingui un índex baix. És que té un índex 0 de violència. Tant per als seus practicants com per als seus seguidors. Ni a les tirades “de costellada” ni a les competicions al més alt nivell.

Algú ha sentit mai a dir que hi ha hagut algun accident violent en una galeria de tir? Estic convençut que ningú podrà aixecar el dit. I això que en tots els altres esports (si, fins-hi tot en els escacs o la petanca, per no parlar del futbol o el hockey sobre gel o el ciclisme) es dónen continuament casos de baralles, accidents greus i sovint mortals. La passió que desperten tots aquest esports segurament és comparable, no així el nivell d’agressivitat que desfermen en els seus practicants i seguidors.

Però degut a una mala interpretació de l’ús de les armes, qualsevol incident que hi tingui a veure de seguida s’extrapola a tot el conjunt de tiradors o amants de les armes sense distincions. Segur que a tots us vénen al cap les darreres matances ocorregudes a Alabama i a la ciutat alemanya de Winnenden. Bé, per la informació que he pogut trobar, tant d’aquests 2 lamentables casos com de la resta que es dónen de tant en tant, les persones que perpetren aquests crims sempre són desequilibrades. Són gent infeliç, que ha perdut la feina, que han estat abandonats per la seva parella, que es creuen poc valorats, que no poden pagar la hipoteca o el lloguer… sempre la causa de fons és un problema personal.

Segurament seria molt millor examinar tothom que demani un permís d’arma per primera vegada i també abans de renovar-lo. A Andorra els tràmits són feixucs, però crec que força efectius. No passa com a Espanya o França, on és complicadíssim obtenir el permís, tot hi reunir les característiques exigides. Per començar, un cop feta la sol·licitud i presentats tots els papers, la Policia obre una investigació (!) sobre el postulador. Analitza el teu entorn laboral, familiar… també pregunta als veïns i a tothom que t’envolta. Preguntes com si ets una persona violenta, si has provocat escàndols per baralles, borratxeres, crits, violència domèstica… Analitzen vés a saber quants paràmetres més i finalment, al cap d’uns mesos, et comuniquen si has resultat apte per a obtenir les llicències. Òbviament i com a gairebé tot arreu, la llicència de port d’arma només la dónen en cas que realment tinguis una raó molt justificada per a demanar-la. Vigilància privada, empresaris o joiers amenaçats… gent així. No sé quanta gent hi deu haver que la tingui, a Andorra. Segurament menys de 50, si descomptem agents de l’autoritat i vigilants privats o guardaespatlles.

Pel que sé els caps de seguretat dels grans magatzems si que en porten, tot hi no haver-la de menester. De la resta no en tinc ni idea. Secretisme total i absolut, com és natural.

Però tornem al que ens ocupa. Els tiradors som víctimes constants i innocents de les barbaritats comeses per desequilibrats que mai haurien d’haver tingut una arma a les seves mans, i que confonen el fet d’obtenir una arma i saber-la manejar amb el fet de poder-la disparar contra persones, per molt mal que ens hagin fet. Si hem permeteu faré un paralelisme amb el carnet de conduïr, tant de cotxe, moto o camió. Es passen una sèrie de proves de capacitació per assegurar que no mataràs ningú al cap de mitja hora de tenir el carnet. Un cop el tens, la majoria de la gent no es dedica a fer un Carmageddon pels carrers, sinó que evita incomplir la llei i fer mal als seus semblants, però també als fanals, els altres vehicles i en general a tot allò que es trobi al seu pas. La gent no és violenta, però bé que ho pot ser. I no per això cada vegada que hi ha un atropellament mortal la societat clama contra la existència dels vehicles i proclama la necessitat d’una prohibició total i absoluta. Amb les armes passa exactament el mateix. Tenen la capacitat de matar, però els tiradors no ho fan pas!

Estem immersos en una societat hipòcrita i extremadament proteccionista que a més cada vegada tendeix més cap a la cultura de la por. En un país com el nostre podem tenir armes a casa, i de ben segur que en cas de necessitat ens serviran per protegir els nostres béns o la nostra família, però l’ús que segur tots els podrem donar és disparar contra dianes de paper col·locades a més o menys distància, i després anar a dinar amb la satisfacció d’haver aconseguit una puntuació millor que l’anterior vegada que ens vam atançar a la galeria. Els tiradors som persones normals. Afrontem els nostres reptes amb esportivitat i dediquem el temps que podem al nostre hobby. Temps que sempre és poc perquè és el que podem esgarrapar un cop ens hem ocupat de la nostra feina i família.

(Editat el 16-03-09) En aquest apunt parlen una mica d’aquest tema… pot ser interessant fer-hi un cop d’ull.