Fa uns dies que estic GAUDINT de la experiència de disparar amb el Remington. No ho poso en majúscula en va, és francament interessant i divertit, i se m’escapa el temps sense adonar-me’n, quan estic a la galeria.
No és que m’agradi més que les altres modalitats, és que és una altra cosa. Diferent.
El ritual de mesurar la pólvora (jo porto la polvorera a la galeria, i allà omplo els tubets que em facilitaran la tasca de carregar), anar omplint el tambor també amb un xic de sèmola (!) i finalment col·locar la bala esfèrica, enfonsar-la el suficient per a que permeti la rotació del tambor… és poc menys que màgic. Et sents -relativament- traslladat a una altra època, un altre temps.
Per fi arriba el moment de disparar… I no es tracta pas d’anar descarregant trets sense solta ni volta… que has esmerçat un temps en preparar-ho tot! I a més no pots disparar eternament: Amb cada tret, queda més i més residu al revòlver, fins que es fa difícil fins hi tot de girar el tambor! Jo ja m’he acostumat a fer sessions de 15 trets. Tots els tubets que porto. El moment de l’explosió és també màgica. No és un soroll sord i sec. És una explosió triomfal, lànguida, carregada de poesia… i sembla allargar-se i durar una bona estona. I el fum! Sembla talment que per uns instants ens hàgim traslladat al camp de batalla, enmig de la boira matinera i les primeres descàrregues de l’enemic.
Una bona estona després, els 6 trets disparats i encara el canó fumejarà uns minuts.
I el ritual recomençarà. O no. Aleshores serà el moment de tornar a casa, amb les narius encara agredides per l’olor de pólvora cremada, i procedir al següent ritual, menys romàntic però igualment important: la neteja.
