Feia temps que no anava a la galeria. El tir en el meu cas és una passió cíclica, hi ha temporades en que vaig a practicar un parell de vegades a la setmana, i potser el cap de setmana també, i en canvi d’altres en que senzillament no hem bé de gust. És el que tenen els hobbyes, suposo…
I de fet per circumstàncies força excepcionals ara estic en un d’aquests moments apàtics. Tot hi això he trobat algun moment per visitar les instal·lacions del Club i reconcil·liar-me amb la Beretta, que potser pel seu caràcter més militar i menys “lúdic” és l’arma que utilitzo i hem satisfà menys. És el model 92FS, una 9mm Parabellum excel·lent i de reconegut prestigi i capacitats. Una arma com les d’abans: pesada, gran, poderosa… senzilla.
Des que vaig adquirir la Glock aquesta pobra havia quedat relegada a un segon terme. De fet estava la darrera de la llista de prioritats a l’hora de disfrutar amb el tir. Fins hi tot m’estava plantejant de canviar-la per una CZ txeca, el model CZ75 SP01 Phantom probablement:
Però en les darreres visites a la galeria de tir les coses han canviat… És cert que amb tir de precisió amb una sola mà els resultats que aconseguia no eren prou satisfactoris. He canviat el xip i he disparat l’arma com toca: Ja que és una pistola de combat, utilitzem les tècniques de combat. Les 2 mans! Quin canvi a les dianes a 25m! Poc a poc estic aconseguint una precisió més que acceptable amb totes les meves joguines. Aquesta era la darrera que es resistia, però és clar, fent la petita trampa de les 2 mans n’estic totalment satisfet. Pràcticament ja no apareixen mosques fora de la zona central, aquelles que tants punts et fan perdre en una competició.
No seré tant massoca d’anar a una “compe” amb la Beretta, però! Segueix essent molt millor en gros calibre utilitzar la Colt Phyton amb la munició del .38 WC: Lleugera i suau, sense estridències.
Les fotos reflexen lleugerament la “Gun wave” de les darreres tirades. Moltes bales en poc temps (Molt soroll per no res?). Gaudir del tir sense preocupar-se en excés dels resultats. Com aquell que va amb bicicleta de passeig i torna a casa al cap d’un parell de carrers. Suficient per a fer-se passar la necessitat de disparar. Sense suar. Massa.
Per cert, les fotos són les primeres proves amb la Nikon D90. Xula xula xula. Potser la fotografia mulla la pòlvora? [l’objectiu el normalet del kit, 18-105]:
En finalitzar la sessió, un centenar llarg de bales més tard, la meva percepció de la Beretta havia canviat… probablement per sempre.
Demano disculpes als pobres companys que en aquell moment estaven entrenant. Vaig celebrar el meu Sant Joan particular…!
