En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.
Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.
Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.
No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.
La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!
La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.
I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!
És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?
