abr. 202013
 

L’actualitat als USA, i referent a les competicions de tir en categories júniors. Ja en vaig fer un article fa un parell d’anys però ara, a més de repassar-la de nou, hi ha algunes novetats interessants. Recapitulem.

Fullejant-la una miqueta sembla la revista The Esport, (dedicada a l’actualitat de molts dels esports que es practiquen a Andorra, que jo sàpiga la única i tot hi naixent de la Federació de Taekwondo, amb voluntat de donar cabuda a la resta d’esports). Evidentment On The Mark està centrada en l’esport del tir (cal recordar la força que té el nostre esport oceà enllà?) i bàsicament a nivell amateur. Tot hi això tenen suficient material per editar una revista quatrimestral i el seu objectiu principal és formar els joves en el tir, insistint en la seguretat en el maneig de les armes i ajudant-los a millorar la seva precisió. Donen la opció de subscriure’s a la revista en paper però pengen també els documents en PDF a la seva web per a fer-los arribar a tothom que hi estigui interessat.

Allà s’hi poden trobar alguns recursos que poden ser interessants, entre ells aquesta guia per a facilitar la introducció i perdre la por a entrar en competició als joves esportistes en carrabina d’aire comprimit. En anglès, però molt útil i instructiva, està editada en PDF i hi podem trobar des de la imatge de per on es carrega el balí, fins a una descripció de les funcions del Range Officer en una competició, entre molts altres elements. Realment interessant.

De la mateixa manera, en aquest altre enllaç s’hi pot trobar una guia per aprendre a manejar rifles o carrabines de foc. En descriu també les parts, però sobretot insisteix molt en les mesures de seguretat, així com les diferents posicions de tir, l’ús de munició recarregada, etc. Instructiu.

 

Donat que es tracta d’una web molt completa, també hi podem trobar aplicacions per a descarregar que permeten portar un inventari exhaustiu de les armes de què disposem, controlar la puntuació de les tirades. etc. Aquest software (per a mòbils uns i per a pc uns altres) no és (són, ja que es tracta de diferents programes) gratuït, però per als amants de les armes pot resultar suficientment útil com per a procedir a la seva compra.

 

Una redescoberta francament interessant, si es disposa d’una mica de temps per a repassar-ne els enllaços amb profunditat!

 

Vist a http://bulletin.accurateshooter.com/2013/04/cmp-on-the-mark-magazine-provides-important-safety-tips/

 

 

abr. 062013
 

Recupero aquest post que tenia a mig escriure des de principis del 2011! Ara fa més de 2 anys (el 31 de gener de 2011) vaig comprar aquesta pistola que estèticament és impecable i un cop la tens a la mà és una delícia absoluta, molt més agradable que no una Glock o la Beretta, posem per cas. Imagino que pel seu calibre, .22lr, el seu poc pes i la seva manejabilitat seria una arma ideal per iniciar la gent al tir, o per una dona amb les mans petites i que no frisi per tenir armes més poderoses a les mans.

Disposa de sèrie de 2 carregadors de 10 bales, un candau de seguretat per evitar una utilització fraudulenta de l’arma, un maletí de plàstic negre molt ben encoixinat, una eina que fa la funció de clau per bloquejar o desbloquejar l’arma, 2 punts de mira de diferents tamanys, 1 motlle lleugerament més dens per si no automatitza bé, la prova de tir de fàbrica, les instruccions i la garantia.

Quan la remenes una mica sembla que sigui una arma de joguina, té un aspecte robust però potser ho fa el poc pes o la facilitat amb que es mobilitzen totes les parts.

El dimecres vaig tornar a la galeria de tir i d’entre les armes que hi vaig dur hem vaig decantar per tirar gairebé tota l’estona amb la Mosquito. En total l’hi vaig dedicar 150 bales (3 caixes) de munició American Eagle i RWS. En un primer moment, i vistos els resultats, vaig pensar que la munció (sobretot la American Eagle) era o bé defectuosa o bé de molt mala qualitat. Vaig patir interrupcions gairebé continuades cada vegada que iniciava un carregador i les agrupacions anaven inexplicablement a la banda més baixa de la diana. Sobre el terreny vaig optar per apuntar a la part més alta de la diana, i bingo! Les puntuacions no van trigar a aparèixer. Però no resulta còmode apuntar tan amunt. Per això he buscat informació per internet i sembla que no és el meu l’únic cas.

Les interrupcions sembla que apareixen perquè hi tinc un motlle recuperador que no treballa prou bé amb aquesta munició High velocity. En comprar l’arma ja hem van donar un motlle alternatiu que segurament és el que hauré d’utilitzar. Tocarà canviar-lo.

El punt de mira de la pistola sembla que també necessitarà un canvi, i és que amb l’arma també entregaven 2 alces més. Espero que la que tinc posada sigui la mitjana! Demà ho comprovaré. Hi hauré de col·locar la hipotètica alça més gran, si és que hi és (la que hi ha trobo que està molt sobredimensionada, ja).

Vistos els problemes no puc pas dir que sigui la millor .22 del món! De fet revisant els papers entregats amb l’arma és cert que les proves de tir resulten efectivament al punt més baix de la diana (el responsable de qualitat ja hi va col·locar l’alça més alta). Trobo que un fabricant com Sig Sauer no es pot permetre de treure al mercat armes amb aquests problemes. De moment he hagut de fer el McGyver i d’una manera absolutament rudimentària he pujat el punt de mira el prop de 3/4 de mm que necessita. Quan torni a la galeria de tir comprovaré que l’invent aguanti i que estigui millor afinada.

Per la resta, disparar amb ella és deliciós, a més de molt precís.

 

abr. 052013
 

És un problema i sona a tòpic, però la realitat -si més no generalitzant- és que tot el que prové de la Xina és d’una qualitat força dubtosa. I qui més qui menys ho ha patit en pròpia carn i en té sobrades mostres de manera constant als mitjans. Recordeu el cas de les sabates xineses que eren altament perjudicials per la salut? Només és un exemple, potser dels més sonats.

Una opinió similar en tinc de les armes que fabrica la casa Norinco, que tot hi no haver-ne comprat mai cap, n’he tingut alguna a les mans i efectivament es noten uns acabats i un tacte gens agradables. Les opinions majoritàries que es poden trobar per internet no són gens afalagadores, tampoc.

I recentment, repassant un article-comparativa de munició de diferents calibres i marques (juraria que era en aquest blog, però no trobo l’enllaç directe) i puntuant la munició amb la que s’aconseguia una agrupació més ajustada, les marques xineses eren invariablement les pitjors posicionades, i estem parlant d’una comparativa força acurada, que sovint comprenia més de 25 marques i tipus diferents de munició per a cada calibre! És una llàstima que no trobi l’enllaç!

Ahir comentàvem amb uns amics a la galeria de tir com es nota la qualitat de la munició, fins-hi tot a només 25m. I òbviament vam estar absolutament d’acord en que les pitjors marques eren les xineses o fabricades a la Xina (al menys del que havíem pogut provar). És clar que per a fer una mica de soroll són rematadament assequibles, però si volem tenir alguna garantia de fer blancs, no cal ni plantejar-s’ho.

I avui apareix la notícia que l’exèrcit del Perú ha hagut de retirar tot un lot de munició comprada el 2010 (un lot de més de 1/2 milió de bales) per constants fallades, com l’encasquetament i les restes de pólvora  a mig cremar que queden a les armes dels soldats. La broma els va costar en aquell moment 5.2 milions de dòlars americans, ja que la comanda també incloïa altres ítems. Si tot el lot els ha sortit així, ja cal que s’hi mirin més prim, la pròxima vegada que hagin de comprar materials! La marca de la munició? Norinco. L’origen: la Xina.

Massa coincidències per una setmana?

abr. 052013
 

 

Per mitjà del blog de Javier Les, conegut tirador d’IPSC vasc, descobreixo una nova revista que es pot descarregar en PDF de manera gratuïta (i consultar també directament a Internet) dedicada específicament al món de l’IPSC. Com gairebé tot en aquest àmbit és amb anglès, però sembla força interessant per als practicants d’aquesta modalitat de tir.

La revista porta per títol Double Alfa Zone, en referència al doble tap, i a “alfa” que és quan es fa un blanc perfecte en puntuació.

Podeu accedir directament a la pàgina de les revistes aquí, tant per descarregar com per a consultar online.

 

abr. 042013
 

Fa uns dies he descobert la existència d’un projecte engegat per Glock USA, anomenat Glock ID.

Es tracta d’una mena de xarxa social enfocada al món de les armes en general i de les Glock en particular. Té alguns detalls vistosos, com mostrar una caixa forta amb combinació digital de 4 xifres per accedir al teu “armer virtual”, on pots entrar les dades genèriques de les teves armes -foto inclosa-, i des d’allà portar un control primari però interessant de per exemple quanta munició has gastat en la teva darrera visita a l’stand de tir, quina és la darrera vegada que has netejat l’arma o integrar els resultats de les dianes per fer-ne el seguiment! Això permet aconseguir, per mitjà d’un sistema de punts algunes fites com galons militars o insígnies. Al més pur estil Call of Dutty. També es poden aconseguir punts responent qüestionaris sobre seguretat i maneig de les armes glock, història de la companyia, èxits comercials… Hi ha la possibilitat de formular preguntes i obtenir respostes de qualsevol integrant de la comunitat o fins hi tot de membres de Glock USA, el que pot desembocar en informació precisa sobre el tema que haguem demanat. I evidentment aquí també integren el sistema de punts per a guanyar les medalletes.

Per un usuari mitjà de les nostres contrades no li serà de gran utilitat, donat que el coneixement de l’anglès no acostuma a ser massa elevat i no hi ha un ús intensiu de les armes (ni tan sols moltes vegades regular).

Però per a dur una mena d’inventari del nostre arsenal, controlar quina arma utilitzem més, quantes bales hem gastat en cada sessió d’entrenament i si ja li convé passar-li el drap, pot arribar a ser interessant, sobretot per als qui com jo compartim l’interès per les armes i la tecnologia. I fixa’t tu que amb el temps potser acabem més coberts d’insígnies -digitals- que alguns caps militars que només de veure’ls et fan patir per la quantitat de pes que duen a l’americana!

Vist aquí, ammoland.com

març 292013
 

Es genera una sensació de profunda frustració entre la població, i això cada vegada allunya més la ciutadania de les institucions que diuen vetllar per l’interès públic, ja que queda demostrat una vegada més que l’únic desvetllament que tenen és el d’omplir-se les butxaques, pagar favors i aconseguir prebendes. Un dels darrers exemples ha aparegut als diaris aquesta setmana, referent a la justícia argentina. Resulta que entre 1991 i 1995, l’ex-president de la República Argentina Carlos Menem i altres amiguets seus (la notícia original, aquí) van decidir embutxacar-se uns quants pesos de més, i per a fer-ho només es van haver de saltar algunes Lleis i Tractats Internacionals. En aquell temps, Croàcia estava en guerra amb Sèrbia, i Equador estava en conflicte amb el Perú per un tema que feia anys que arrossegava de limitacions territorials. Les Nacions Unides havien decretat un embargament per a la venda d’armes a aquests països, i a més en el cas de l’enfrontament entre Equador i Perú, Argentina era una de les garants del tractat de pau. Però el Sr. Menem i quadrilla no es van deixar intimidar per aquestes minúcies, i van camuflar els enviaments d’armes com si fossin en realitat per a Panamà i Veneçuela.

D’alguna manera es va descobrir el pastís i es va estar investigant i celebrant el judici fins que el setembre de 2011 van ser declarats innocents. Ara la Càmera Federal de Cassació Penal ha revocat l’absolució i tocarà al Tribunal de Primera Instància resoldre les penes.

Més informació aquí i aquí.

Ja veurem com acaba tot plegat, però m’agradaria que es demostrés d’una vegada per totes que qui la fa la paga, sigui quina sigui la nissaga a la que pertany.

Està clar que per molts acords internacionals que es signin, els països que els respectaran són aquells que no hi tenen interessos directes. Si els tinguessin, o no els signarien, o els impugnarien o els violarien impunement, com és el cas que en aquest post ens ocupa.

També és notícia recent que la Síria, Corea del Nord i Iran estan vetant l’aprovació del primer tractat internacional que mira de regular la compra-venda d’armes. Se’n fa ressò Vilaweb i l’Ara en la seva versió premium.

Actualització 02-04-2013: Ja està aprovat el primer Tractat Internacional de Comerç d’Armes. Ara caldrà veure quina aplicació pràctica se li dóna, o si serveix d’alguna cosa. A favor: 153 estats. 23 abstencions, 3 en contra.

març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

març 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!

febr. 262013
 

I és que ara que estic a punt de posar punt i final a la meva tasca com a membre de la Junta d’un Club de Tir, sembla que apareixen de nou les ganes i la il·lusió que havia anat perdent per aquest esport! I això es tradueix primerament en anar recuperant el bloc, poc a poc, per a recuperar la passió amb que el vaig començar.

I per aquells Clubs o tiradors que tot hi estar patint la crisi de valent prefereixen trobar solucions imaginatives i inteligents per a disminuïr el cost d’aquest esport, hi ha un vídeo americà que explica com amb 17$ es pot construïr una estructura per a dianes lleugera, pràctica i sobretot barata.

L’enllaço tot seguit:

febr. 242013
 

I és que fins hi tot als USA s’ha generat una forta polèmica després que es fes públic que una agència guvernamental havia demanat un munt d’aquestes dianes, diguem-ne… especials. L’objectiu jo l’entenc perfectament, i és que en una societat amb un accés a les armes i la munició tant senzill, on qualsevol pot obtenir pràcticament el tipus d’arma que li vingui de gust en un termini de temps molt curt, els agents de policia sovint es troben en situacions que difícilment entendriem aquí o  als paisos del nostre entorn. I necessiten formar-se i entrenar en situacions properes a la realitat que es trobaran un cop surtin al carrer. I això és el que han fet. A Europa es considera fortament ofensiu entrenar amb dianes que tinguin vagament algun tret humà. El més proper que podem trobar habitualment són les dianes que s’utilitzen per al tir pràctic o IPSC, que tot hi això són francament abstractes…:

En canvi ja fa molt de temps que als USA entrenen amb imatges molt més suggerents, que aquí ni s’imaginen:

I finalment el motiu d’aquest article, que trobo que és molt impactant, fins hi tot pel que sembla per als mateixos nordamericans, que amb la polseguera que han aixecat han obligat a treure-les de la pàgina web on es venien i han posat el crit al cel. No n’hi ha per menys… oi?







 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Via Infowars aquí i aquí