maig 042010
 

Aquest és el títol d’un documental que per circumstàncies gens habituals vaig tenir la oportunitat de gaudir al Canal 33, -excel·lentíssim mitjà de comunicació on n’hi hagi- emmarcat dins el programa Cronos, que per desgràcia meva no coneixia, i és que a casa la televisió és de “cal si en sobra”. I ahir me’n va sobrar, cosa extranya.

El documental, narrat d’una manera sublim i tant amè que passava per una bona pel·lícula, narrava en quines circumstàncies va nèixer la resistència durant la segona guerra mundial. Comenta que el terme “resistència” va venir després, amb el temps. En aquell moment la gent eren opositors, primer amb accions individuals de sabotatge, després formant cadenes d’evasió cada vegada més importants i efectives, rotatius i pamflets contra el règim i finalment amb el Maquis a França, un grup armat guerriller organitzat i que rebia ajuts – en forma de diners i armes – dels països aliats. Certament el reportatge parla molt en clau francesa, però també extrapola que el que va ocòrrer es repetí pràcticament a tota Europa, amb les diferències necessàries en funció de la duresa de l’opresió.

A la captura, un dels moments més emotius del reportatge, justament una reproducció històrica molt ben ambientada

Combina imatges històriques amb entrevistes a personatges implicats directament, historiadors o experts en el tema, així com reproduccions històriques dels fets molt ben ambientades.

Es deixa veure amb gran facilitat i pel que sembla és el primer d’una sèrie de reportatges que tractaran el tema de la resistència. Serà interessant seguir-ne la evolució, si el temps ho permet. Per no haver d’estar pendents del televisor, proposen la subscripció mitjançant RSS aquí, i d’aquesta manera cada vegada que surti publicat un nou reportatge d’aquest programa rebrem puntualment l’avis al nostre lector de notícies habitual.

Però compte1 Perquè segons indiquen a la mateixa web, el vídeo es podrà veure només fins al 10-05-2010 a les 21:40, suposo moment en el qual penjaran el següent. Una llàstima, però suposo que qüestions tècniques així ho imposen.

jul. 022009
 

Durant segles Andorra no va precisar de cap cos especial que s’encarregués de la delicada missió de protegir la seguretat dins de les fronteres nacionals. No feia falta. Pocs com eren i prou enfeinats com estaven amb el quefer quotidià com per a dedicar-se a fer malifetes!Hi havia com a tot arreu, petits incidents i trifurques vàries, i per a això, per a mantenir l’ordre establert existia -existeix- el Sometent, una milícia popular integrada per tots els caps de casa andorrans, de 21 a 60 anys, armats amb escopetes de caça i liderats pels Capitans i pels Deseners com a lloctinents dels Capitans. Segons narren els documents antics les seves atribucions podien correspondre a impedir robatoris, borratxeres, crits i aldarulls, custodia de presoners, evitar el soroll passades les 10 de la nit i a transportar els Veguers allà on els plagués, entre algunes altres.

Els Capitans els nomenava directament el Consell General, i en funció de les necessitats en nomenava un o més, i els deseners els nomenava directament el Comú. La seva autoritat quedava circumscrita a la seva parròquia.

La figura del Sometent està regulada actualment pel Decret del 23 d’octubre del 1984, i n’eren els Veguers i els Batlles els caps superiors. Un cop l’any es convocaven els homes integrants del Sometent a la Plaça Major, i es passava “revista” tant als homes com a les armes, disparant una vegada enlaire. D’aquesta manera sembla que quedava oficialment demostrat que tant els homes com les armes estaven en condicions de complir la tasca que fóra necessària. Aquest costum però,  s’ha perdut (us imagineu l’estona, la gent i les armes que es reunirien a la Plaça? I quina sorollada! Ara, que l’estampa seria impressionant i digna de veure!) i enlloc d’això sembla que s’hauria de convocar el personal i les armes a Casa de la Vall… encara que jo no ho he vist mai!

Actualment tant el capità com els deseners els nomena el Comú. Bona mostra en són aquestes dues actes de l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, on es nomena el capità per una banda i els deseners per l’altra. No estic segur que la resta de Comuns continuïn la tradició i el Decret… encara que m’agrada pensar que si. Si no ho fem nosaltres, què ens queda?

A partir del 1931 els Veguers van decidir crear el Servei d’Ordre, l’actual Policia Andorrana, composat inicialment per un cap i sis agents.

I des d’aleshores cap aquí, hem aconseguit tenir una Policia moderna, nombrosa i espero que eficaç. No en va Andorra és considerat un dels països més segurs del món, si no el que més.

Però no marxem del tema. El Sometent, encara que sepultat en l’oblit més miserable, es va convocar per darrera vegada (si no m’erro) el 1986, per raó de la visita que va fer al Principat el Copríncep d’Andorra, Mr. François Mitterrand. I amb la quantitat de policies que tenim al país, m’estranyaria que alguna altra vegada es tornés a convocar. Com a mínim ens hauria de visitar l’Obama i el seu sèquit, per a precisar de tantíssima gent com per haver de demanar la convocatòria del Sometent. I tot hi així…! De fet el més probable és que s’acabi revocant el decret que el regula, i per tant desapareixent definitivament aquesta figura tant bucòlica. Per cert, que el tema té prou interès com per a dedicar-li una novel·la o fins hi tot un parell de capítols, a l’estil de “Entre el Torb i la Gestapo”. A veure si algú en recull el testimoni…!

Si esteu interessats en conèixer amb més profunditat la figura del Sometent a Andorra, sens dubte us heu de dirigir al Politar Andorrà i al Manual Digest, encara que que jo sàpiga no estan publicats en PDF per a poder-los consultar en línia.

Seria injust no deixar constància de l’ajut rebut per a recopilar informació d’aquest tema, pràcticament inexistent a Internet. JDP, gràcies!