febr. 052017
 

Casualment estava llegint un article del Coronel de l’exèrcit francès Michel Goya en que teoritza una mica sobre la presència militar des del 1986 al territori francès, fent-se ben visible i amb tot l’armament lleuger equipat, i l’enllaça amb la darrera de les actuacions en què els soldats desplegats s’han vist immersos (als voltants del museu del Louvre, prop de l’entrada principal, un assaltant armat amb ganivet ha provat de tenir el seu moment de glòria). Comenta les poques probabilitats que té tot aquest desplegament d’impedir un atac terrorista, tot hi que també reconeix que la sola presència múltiple de soldats armats al carrer pot haver desanimat més actes terroristes similars o més importants. Evidentment no passa de llarg del cost econòmic que representa aquesta presència massiva i remarca que més aviat es tracta d’una acció política que les tropes encara no s’hagin desmobilitzat.

Tot l’article trobo que és molt interessant de llegir, i és senzill de seguir-ne el fil i d’entendre els conceptes, però el que més m’ha cridat l’atenció es troba en un dels paràgrafs finals, quan esbossa la idea que els estats ja no tenen la capacitat de protegir els seus ciutadans, i per tant deixa anar la idea que potser s’atansa el moment de plantejar-se que els ciutadans (alguns elegits, no la totalitat de la població) obtinguin autorització de port d’arma. Fixeu-vos bé que no proposa la idea de manera directa ni massa planera, més aviat la deixa anar com qui no vol la cosa, i és que França no és precisament massa liberal en el tema de les armes! Fa molt anys que aquest és un tema candent als Estats Units d’Amèrica, on hi ha posicions francament enfrontades. No crec pas que arribi a les nostres contrades, però potser assistim a l’inici del debat?

 

set. 202013
 

Ja fa uns mesos que no sóc a la Junta del Club Andorrà de Tir de Precisió. I tot hi que costa deixar d’interessar-se pels mínims detalls de la gestió d’un Club, no m’ha costat gens ni mica deixar de dedicar hores personals a reunions de treball, ni oblidar-me de discussions estèrils amb socis especialment perepunyetes amb qualsevol aspecte que afecti (o no) els seus interessos ni tampoc -vés per on- tenir la intranquil·litat i el dubte si algun tema s’ha portat de la millor manera possible per al Club. No. Això ha estat sorprenentment senzill. Ara només tinc els maldecaps propis de la meva vida privada i professional, que al cap i a la fi són els que hem pertoquen.

 

Però un mail rebut aquest dimecres a la nit va tornar a focalitzar la meva atenció en el Club. I és que resulta que un tema cabdal per la seva supervivència com són les instal·lacions físiques on practicar l’esport del tir amenaça d’acabar amb l’únic Club de Tir existent al país.

Resulta que l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, propietari de les instal·lacions on està instal·lat el Club, exigeix un lloguer impossible d’assumir econòmicament. Les raons que esgrimeixen són irrefutables, i és que proposen que el Club de Tir pagui el mateix import per metre quadrat que paguen altres clubs esportius pel lloguer de les seves instal·lacions, per evitar situacions de greuge comparatiu. Existeix però una lleugera diferència, i és que mentre altres clubs utilitzen tota la superfície útil per a les seves activitats, un club de tir ha de tenir molts metres perduts per a posar distància entre el lloc del tirador i l’indret on hi ha la diana. De fet, la gran majoria de metres són espai buit.

Tampoc no sembla afectar la seva decisió que el Club NO disposa de cap subvenció estatal ni comunal per al seu funcionament, només una ajuda per a sufragar part de els despeses ocasionades en motiu de la tirada internacional que s’organitza cada any (i que rep el nom de Tirada Festa Major d’Andorra la Vella, justament per homenatjar l’ajuda rebuda).

Sembla oblidar, justament la majoria que hi ha al capdavant del Comú, de tendència política socialista, que un Club sense ànim de lucre de les dimensions del nostre no obté uns ingressos extraordinaris amb les quotes dels socis, que permetin fer-se càrrec de la il·luminació del local (tancat, per cert), la calefacció, la factura del telèfon i el sou de la única persona assalariada que ja podeu imaginar que no és ni tan sols comparable a la mitja més baixa dels assalariats del país. Tot per dir que si el Club disposa actualment d’algun diner és per a poder-lo dedicar a la promoció i a la organització d’activitats, mai remunerades per a cap dels seus participants ni organitzadors.

I tot hi els esforços per a establir ponts de diàleg, trobar solucions i aconseguir salvar el Club, des del Comú s’entesten a fer-lo desaparèixer, i això que és únic al país. Històric.

Lamentable.

I deixar sense possibilitats legals a varis centenars de socis per a practicar un esport que és necessari per al país, penso que és encara més lamentable, quan s’estan dedicant diners públics a bestieses que prefereixo no deixar escrites. Els esforços per a optimitzar els recursos sempre van dirigits als altres, mai es miren d’aplicar a un mateix.

Donat que la decisió de no renovar el contracte sembla ferma, només queda pensar si hi ha un futur, i si la resposta és afirmativa, mirar de trobar camins alternatius al que ha existit fins ara.

Una possible solució seria cedir l’ús d’algun terreny comunal per a l’activitat del tir. I si no és amb aquest Comú, s’haurà d’iniciar converses amb els altres comuns per a proposar el projecte, únic, de disposar d’un Club de Tir Nacional.

En fi, tots els socis estem convocats a assistir a la reunió extraordinària on l’actual Junta exposarà aquest tema. I segur que també hi trobarem els especialistes en criticar la feina feta sense entendre que la remuneració econòmica o en espècie que percep l’actual i les anteriors Juntes directives és igual a #0,00€# i que fan la seva feina, amb més o menys encert simplement per amor a l’Esport, al Tir i al País.

febr. 162011
 

Molts anys feia que la web de la Policia Andorrana necessitava una nova imatge, no només un rentat de cara sinó alguna cosa més. No sé si amb aquesta nova versió ho han aconseguit però pel que publiquen avui els diaris sembla que s’hi esforcen, i la previsió és que en un futur proper a més serveixi per alguna cosa més que per a tenir presència virtual a la xarxa.

Parlen de la possibilitat de pagar les multes online, de fer segons quins tràmits sense haver de desplaçar-se físicament a les dependències policials! A veure si es compleixen aquests desitjos, perquè les cues que es troben habitualment i la dificultat d’arribar-hi no faciliten per a res els desplaçaments.

Seria interessant que facilitessin tots els tràmits possibles. Evidentment alguns seran més senzills que d’altres, però tampoc cal passar-se a l’altre extrem!

Suposo que facilitaria molt les coses si finalment s’implantés un sistema de signatura electrònica (la Llei 6/2009, del 29 de desembre, de signatura electrònica ja està publicada al BOPA). Penso per exemple en la paperassa que ens implica directament: Peticions de compra d’armes i munició, tramesa de documentació, renovacions dels permisos…

febr. 032010
 

Sovint quan veiem estadístiques no en fem massa cas. Al cap i a la fi no deixen de ser números, que vés a saber d’on els han tret, si no han aplicat artificis per augmentar-los o disminuïr-los o fins hi tot si s’han basat en dades reals o inventades. Se n’ha vist de tants colors, que a hores d’ara totes les estadístiques abans de celebrar-les o lamentar-se’n s’han d’agafar amb pinces i fer una elaboració pròpia per a poder creure-s’ho.

Aquest procés d’elaboració en la gran majoria dels casos no el podem fer. Perquè no ens hi dediquem, perquè no tenim altres dades amb que contrastar o perquè no ens interessa i només tenim dues opcions: Ens les creiem, o les obviem i no en fem cas. No hi ha terme mig.

I en aquest apunt comentaré les dades que ens vénen donades, i que són certament positives per al nostre món (el de les armes, vull dir)

Als USA, allà on no tenen vergonya de publicar aquesta mena de dades amb tò triunfalista, han donat a conèixer que la taxa que grava les transaccions amb armes ha recaptat un 29% més durant el darrer trimestre de l’any 2009 que durant el mateix període de l’any anterior. Traduïnt-se aquest percentatge en 115,8 milions de dòlars americans, que no són pocs calers.

Si això aproximadament ho multipliquem per 4… obtenim la bonica xifra de 463,2 milions de dòlars, que encara que s’hagin quedat en 300 o 400, suposant que el darrer trimestre hagi estat el millor… no està gens malament, oi?

Si per aquesta banda de l’atlàntic enlloc de dimonitzar tant les armes i els posseïdors i reglamentar i limitar amb tant d’èmfasi tot el que fa olor de pòlvora, deixessin que el mercat actués amb un mínim de llibertat, potser aconseguiriem alguns diners extres per a l’estat, que prou falta li fan! Tot plegat, si ja hem permès que algú tingui una pistola a casa, tant li fa si en té 10 més! La capacitat per trastornar-se i fer mal a algú amb les armes no és directament proporcional a la quantitat que en disposi.

En definitiva, una mostra més del que pot aportar, convenientment acotat, un sistema més permisiu amb les armes.

Ah! Les dades les he vist a AmmoLand. Una autèntica mina!

gen. 282010
 

Als Estats Units d’Amèrica ja fa temps que estan en peu de guerra. I no hem refereixo ni a l’Afganistan, ni a l’Irak, ni a cap conflicte militar (que també). El qui està en peu de guerra  és la societat civil. Resulta que des que ha canviat el color polític a la casa blanca hi ha una onada de “antigun ban” o propostes de lleis per a limitar l’accés a les armes (no oblidem que allà és considerat un dret inherent a les persones, protegit directament per la constitució). Califòrnia, tot hi ser governada pels republicans (el famós actor supermusclat) és ja un estat que camina en la direcció més europea que no pas americana. I segueixen una bona corrua d’estats, que aboguen per la mateixa línia. Com a resposta, fa mesos o potser anys que des de l’Associació del Rifle i altres agrupacions es recopila informació, es publica i s’ataquen directament aquestes iniciatives i els seus impulsors. Als Estats Units els funciona, amb uns lobbyes perfectament organitzats i legalment establerts. Fins al moment estan aconseguint frenar aquestes propostes de llei. Com tot, en l’equilibri i la justa mesura hi ha l’ideal.

Però ai las! Aquesta febre legisladora s’apropa al vell continent, i a França recentment s’han encès totes les alarmes degut a un discurs del primer ministre que sembla que dóna a entendre que la legislació referent a les armes s’endurirà (encara més) del que és ara. Això ha fet reaccionar els nostres veïns i de moment estan demanant signatures a tots els simpatitzants de les armes, principalment francesos – directament implicats- però sense menystenir els suports internacionals que els puguin caure.

Col·leccionistes, caçadors, tiradors esportius, propietaris d’armes per pròpia defensa i amants de les armes en general, ja sigui per hobby o per professió, podeu passar pel següent link per a demostrar el vostre suport i un rebuig frontal a tanta llei i tanta limitació en un tema que està prou legislat i limitat de fa tant de temps. Les lleis només les acaben acatant els posseïdors legals de les armes, que molt rarament protagonitzen incidents violents, justament perquè se saben responsables de les armes inscrites als seus corresponents permisos.

Actualització: Des de Còrsega també mostren signes de preocupació… la blogosfera es mou!

ag. 282009
 

Nidec ens ofereix una botiga amb multitud de productes relacionats amb la seguretat, des de armes fins a armilles antibales, passant per botes, guants, ulleres, cascos, gravadores… una infinitat de productes especialment indicat per membres dels cossos policials, ja que hi ha un gran desplegament de defenses, segones armes, esprais, fundes…

A més a més de botiga, imparteixen cursos relacionats amb la defensa personal, ús de tècniques policials, tir instintiu… i tir tàctic per civils amb permís d’arma. Els preus són més econòmics si estem inscrits en l’anomenat Club Nidec, fins a un 15% de descompte, tant en cursos com en material. I pel que sembla els cursos no estan malament, ja que per internet es comenta (professionals de la seguretat) que n’estan molt contents. És qüestió de fer-hi una ullada, i si ens interessa, i en funció de si som professionals, tiradors esportius o civils armats, apuntar-nos-hi.

És llaminer que relativament a prop es realitzin cursos d’aquesta temàtica, i jo ja m’estic plantejant de seguir-ne algun!

Segur que hi aprenem moltes coses i passem una bona estona!

jul. 022009
 

Durant segles Andorra no va precisar de cap cos especial que s’encarregués de la delicada missió de protegir la seguretat dins de les fronteres nacionals. No feia falta. Pocs com eren i prou enfeinats com estaven amb el quefer quotidià com per a dedicar-se a fer malifetes!Hi havia com a tot arreu, petits incidents i trifurques vàries, i per a això, per a mantenir l’ordre establert existia -existeix- el Sometent, una milícia popular integrada per tots els caps de casa andorrans, de 21 a 60 anys, armats amb escopetes de caça i liderats pels Capitans i pels Deseners com a lloctinents dels Capitans. Segons narren els documents antics les seves atribucions podien correspondre a impedir robatoris, borratxeres, crits i aldarulls, custodia de presoners, evitar el soroll passades les 10 de la nit i a transportar els Veguers allà on els plagués, entre algunes altres.

Els Capitans els nomenava directament el Consell General, i en funció de les necessitats en nomenava un o més, i els deseners els nomenava directament el Comú. La seva autoritat quedava circumscrita a la seva parròquia.

La figura del Sometent està regulada actualment pel Decret del 23 d’octubre del 1984, i n’eren els Veguers i els Batlles els caps superiors. Un cop l’any es convocaven els homes integrants del Sometent a la Plaça Major, i es passava “revista” tant als homes com a les armes, disparant una vegada enlaire. D’aquesta manera sembla que quedava oficialment demostrat que tant els homes com les armes estaven en condicions de complir la tasca que fóra necessària. Aquest costum però,  s’ha perdut (us imagineu l’estona, la gent i les armes que es reunirien a la Plaça? I quina sorollada! Ara, que l’estampa seria impressionant i digna de veure!) i enlloc d’això sembla que s’hauria de convocar el personal i les armes a Casa de la Vall… encara que jo no ho he vist mai!

Actualment tant el capità com els deseners els nomena el Comú. Bona mostra en són aquestes dues actes de l’Hble. Comú d’Andorra la Vella, on es nomena el capità per una banda i els deseners per l’altra. No estic segur que la resta de Comuns continuïn la tradició i el Decret… encara que m’agrada pensar que si. Si no ho fem nosaltres, què ens queda?

A partir del 1931 els Veguers van decidir crear el Servei d’Ordre, l’actual Policia Andorrana, composat inicialment per un cap i sis agents.

I des d’aleshores cap aquí, hem aconseguit tenir una Policia moderna, nombrosa i espero que eficaç. No en va Andorra és considerat un dels països més segurs del món, si no el que més.

Però no marxem del tema. El Sometent, encara que sepultat en l’oblit més miserable, es va convocar per darrera vegada (si no m’erro) el 1986, per raó de la visita que va fer al Principat el Copríncep d’Andorra, Mr. François Mitterrand. I amb la quantitat de policies que tenim al país, m’estranyaria que alguna altra vegada es tornés a convocar. Com a mínim ens hauria de visitar l’Obama i el seu sèquit, per a precisar de tantíssima gent com per haver de demanar la convocatòria del Sometent. I tot hi així…! De fet el més probable és que s’acabi revocant el decret que el regula, i per tant desapareixent definitivament aquesta figura tant bucòlica. Per cert, que el tema té prou interès com per a dedicar-li una novel·la o fins hi tot un parell de capítols, a l’estil de “Entre el Torb i la Gestapo”. A veure si algú en recull el testimoni…!

Si esteu interessats en conèixer amb més profunditat la figura del Sometent a Andorra, sens dubte us heu de dirigir al Politar Andorrà i al Manual Digest, encara que que jo sàpiga no estan publicats en PDF per a poder-los consultar en línia.

Seria injust no deixar constància de l’ajut rebut per a recopilar informació d’aquest tema, pràcticament inexistent a Internet. JDP, gràcies!

maig 202009
 

Vivim temps incerts pel que fa a les armes. Si fins hi tot als EUA els amants de les armes estan acaparant armes i munició per por a un canvi legislatiu força més restrictiu amb la seva filosofia pel que fa al dret de comprar i en molts casos dur armes!

A Europa no hem tingut mai aquesta llibertat, ni tan sols, penso, l’hem desitjada (només en els somnis més inconfessables hi hem fantasiejat, però com en tota fantasia, a la que hi apliquem una mica de sentit comú es desfà com l’aigua entre les mans). Però cada setmana sentim als mitjans, o al carrer en boca d’amics, familiars o coneguts que el tema de les armes s’ha de regular encara més. Que no és possible que arribin armes als països que estan en guerres civils, que no respecten els drets humans… que arribin armes a les mans de perturbats que poden fer qualsevol cosa amb elles, o que arribin a les mans d’adolescents que no són conscients del que implica i del mal que pot arribar a fer una arma. O potser si que en són conscients, i per això passa el que passa…

I ens toca el rebre a la societat civil, que després de passar exàmens, tests, investigacions, retrassos administratius i visites mèdiques i haver de pagar federacions, clubs, assegurances i permisos, veiem limitat l’accés a les armes i a la munició (més permisos, certificats, esperes administratives, preus desorbitants i escassa varietat) i a més encara estem continuament amenaçats per modificacions i enduriments de la Llei d’armes!

És incomprensible com després de passar tot aquest suplici – perquè se n’ha de tenir ganes, i moltes, per a seguir tots els passos i aconseguir arribar al final!- encara queda tot un via crucis diari, i un sagnat econòmic perpètu, si volem mantenir viva la nostra afició: Revisions periòdiques de les armes, inspeccions domiciliaries, renovació de papers…

És per això que en molts països està sorgint amb força una nova afició, l’anomenat “Fun tir” en calibre .22lr. Són competicions a nivell popular que estan extenent les possibilitats del calibre .22lr, tant de temps relegat a les competicions d’alt nivell i circumscrit purament a la precisió.

La competició és equiparable a un IPSC, i pot ser amb blancs mòbils, estàtics, gongs metàl·lics, giratoris, cobertures… la única diferència radica en que no s’utilitza funda (holster). Es comença l’exercici generalment amb l’arma en una posició de 45º respecte al cos.

Les avantatges són importants: Tot hi tenir les mateixes restriccions, és més senzill i menys “sospitós” voler adquirir un arma de petit calibre, i el que és més important: la munició és fàcil d’aconseguir, lliure de permisos administratius i controls, i BARATA! Que en els temps que corren és quelcom a tenir en compte. Ens estalviem de pas temps i diners en material de recàrrega. I no deixa de ser un calibre d’arma de foc, vull dir que no es tracta ni d’armes pneumàtiques ni de paintball. Són armes reals amb munició real, encara que poc potent.

És una qüestió a tenir en compte, sobretot per als clubs, la possibilitat d’oferir una nova modalitat de tir, assequible, amb molts potencials practicants i sense haver de realitzar cap inversió – o en tot cas, ben minsa-.

La idea del post m’ha vingut arran d’aquest altre post, que tot hi en francès es deixa llegir molt bé, i ajuda a clarificar la idea.

març 282009
 

Però segures dins aquesta caixa forta que és de tamany descomunal! Impressionant aquesta idea que han tingut amb el BedBunker, igual d’impressionant que el seu preu: de 5200$ el tamany King Size – en plan llit de matrimoni extra gran-, 4800$ el Queen Size – matrimoni normal- a 2700$ el Twin Size – 2 llits individuals units-. El preu és exhorbitant, és clar que és una senyora caixa forta!

Només recomanable per a butxaques plenes de dòlars o incondicionals de la seguretat i la originalitat alhora (amb les butxaques plenes, també). Té una capacitat digna d’emmagatzemar la col·lecció d’armes del més entusiasta!

Evidentment és una bona idea – a més d’obligat per llei- disposar d’una caixa forta per a desar les armes, sempre que en tinguis més de 3. Així ho disposa el decret d’armes encara vigent que data del 1989. Les meves preferències es decanten cap a una caixa d’aquestes característiques:

Perfecta per a emmagatzemar els maletins amb les armes en un compartiment, i separadament la munició corresponent. No serveix per a les armes llargues, però! En cas de robatori serà com obrir 2 caixes diferents. Un temps preciós que difícilment els intrusos disposaran.

Edito: Per cert que a la revista Emprendedores del febrer fan un apunt que indica que a França han augmentat les vendes de caixes fortes, a raó de la crisis bancària mundial, ho sigui que el títol del post, en un blog d’economia podria modificar-se per: “Els diners sota el matalàs…”. Tan malament està la cosa.

maig 092008
 

Fa uns 3 mesos vaig començar a tramitar els papers per aconseguir els permisos d’arma que hem falten: La categoria C, D i E.

La categoria C correspon a la possessió d’arma curta de foc, és a dir, tenir una arma curta a casa però sense la possibilitat d’anar a la galeria de tir a provar-la (cosa que s’hauria de discutir la utilitat de tenir una arma a casa per a la pròpia defensa, si ni tan sols estàs segur que funcioni correctament, ja que la legislació no et permet ni tan sols treure-la de casa…!)

La categoria D correspon al port d’arma llarga ratllada, així com a la possessió d’il·limitats cartutxos o blaes. Serien els rifles, o qualsevol arma llarga que dispari bala.

La categoria E correspon al port d’escopeta de caça menor, pel que jo entenc que és qualsevol escopeta de cartutxos.

Fa uns 15 dies vaig anar a les instal·lacions de la Policia per a passar un exàmen sobre l’ús i la manipulació de les armes llargues. Aquest exàmen és relativament nou, potser de fa 3-4 anys. Només arribar et dónen un foli amb les normes bàsiques que s’han de complir, tant en aquest moment a la galeria de tir com després amb l’arma a la mà.

Hi ha un decret que n’explica el procediment (el linkaré en un altre moment, ara estic amb el linux i no tinc els documents a mà)’, per tant anava força confiat.

La prova va consistir en una explicació pràctica per part del policia encarregat de les armes, en el meu cas primer sobre una escopeta d’ànima llisa, amb uns cartutxos que tiraven bala, que ara no recordo com va dir que es deien. Després el mateix amb un rifle sistema Mauser. Com que d’armes llargues no hi entenc ni un borrall, no sé ni el model d’arma que vaig disparar.

Benelli M4

El més important en tot moment és mostrar respecte per les armes, i seguretat en la manipulació. Diria que la seguretat és doblement important, perquè un error a l’hora de manipular la seguretat de l’arma pot comportar haver de passar les proves en un altre moment.

Teniem 3 oportunitats per a fer diana prop del 10, a uns 25m de distància, potser una miqueta més. Jo, que mai havia disparat ni amb rifle ni amb escopeta, a la primera vaig fer una puntuació prou bona per a no haver de repetir el tret. I hem va sorprendre el poc retrocés de l’arma, potser acostumat a les armes curtes…

Ara encara estic esperant que hem cridin per anar a buscar els nous permisos, i després… m’agradaria comprar una bona escopeta de corredera tipus Benelli M4 model Tactical, i potser també un bon rifle de precisió… encara que no tinc clar encara el model.

Mauser M Match

Aprendre a recarregar per a les noves armes serà tota una experiència!