març 052017
 

Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!

La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.

Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:

1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!

2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)

3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.

4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…

5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.

6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!

 

La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.

La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:

 

10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!

7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.

10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.

10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.

10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.

9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.

10 – 10 – 9 – 8 – 7.  Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.

8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!

9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!

9 – 9 – 7 – 7 – 4.  Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!

Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.

 

 

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

abr. 052013
 

És un problema i sona a tòpic, però la realitat -si més no generalitzant- és que tot el que prové de la Xina és d’una qualitat força dubtosa. I qui més qui menys ho ha patit en pròpia carn i en té sobrades mostres de manera constant als mitjans. Recordeu el cas de les sabates xineses que eren altament perjudicials per la salut? Només és un exemple, potser dels més sonats.

Una opinió similar en tinc de les armes que fabrica la casa Norinco, que tot hi no haver-ne comprat mai cap, n’he tingut alguna a les mans i efectivament es noten uns acabats i un tacte gens agradables. Les opinions majoritàries que es poden trobar per internet no són gens afalagadores, tampoc.

I recentment, repassant un article-comparativa de munició de diferents calibres i marques (juraria que era en aquest blog, però no trobo l’enllaç directe) i puntuant la munició amb la que s’aconseguia una agrupació més ajustada, les marques xineses eren invariablement les pitjors posicionades, i estem parlant d’una comparativa força acurada, que sovint comprenia més de 25 marques i tipus diferents de munició per a cada calibre! És una llàstima que no trobi l’enllaç!

Ahir comentàvem amb uns amics a la galeria de tir com es nota la qualitat de la munició, fins-hi tot a només 25m. I òbviament vam estar absolutament d’acord en que les pitjors marques eren les xineses o fabricades a la Xina (al menys del que havíem pogut provar). És clar que per a fer una mica de soroll són rematadament assequibles, però si volem tenir alguna garantia de fer blancs, no cal ni plantejar-s’ho.

I avui apareix la notícia que l’exèrcit del Perú ha hagut de retirar tot un lot de munició comprada el 2010 (un lot de més de 1/2 milió de bales) per constants fallades, com l’encasquetament i les restes de pólvora  a mig cremar que queden a les armes dels soldats. La broma els va costar en aquell moment 5.2 milions de dòlars americans, ja que la comanda també incloïa altres ítems. Si tot el lot els ha sortit així, ja cal que s’hi mirin més prim, la pròxima vegada que hagin de comprar materials! La marca de la munició? Norinco. L’origen: la Xina.

Massa coincidències per una setmana?

nov. 242010
 

És una part imprescindible per a conèixer el món de les armes, i aquí us deixo 3 vídeos en francès que l’expliquen amb tot luxe de detalls, exemples pràctics i amb un format visual molt atractiu. En el primer vídeo fan especial incís en la evolució històrica  de la bala, segons la seva tipologia i les virtuts que se’n deriven, segons segueixi uns patrons o uns altres. Interessantíssims.


La Balistique 1_3
Uploaded by Lywest. – Explore more science and tech videos.


La Balistique 2_3
Uploaded by Lywest. – Technology reviews and science news videos.


La Balistique 3_3
Uploaded by Lywest. – Discover more science and tech videos.

Via Theatrum Belli

nov. 192010
 

És que són la repera.

Els americans, qui si no, avui resulta que s’han inventat que és el Dia Nacional (per ells) de la munició. Proposen que tots aquells que donin suport al seu dret constitucional a portar armes i utilitzar-les en cas de ser necessari comprin avui un mínim de 100 bales. Ras i curt, si hi ha aproximadament 75 milions de persones armades als Estats Units d’Amèrica, i cadascuna d’aquestes comprés 100 bales, seria en un dia 7,5 bilions de bales que es vendrien.

Caldria suposar moltes coses per a que això és complís (és un pèl fantasiós), entre elles:

  • Que tothom n’estigués assabentat
  • Que tothom estigués disposat a donar suport a la iniciativa
  • Que tothom tingués temps per a fer-ho, diners i la oportunitat
  • Que les botigues no entressin en una ruptura de stock al cap de 3 minuts d’obrir.

Però és una mostra més que el món de les armes a nivell civil mou molt diners, i genera moltes pressions tant a favor com en contra.

No cal dir que aquí això suposaria una previsió mínima de 3 mesos per aconseguir els permisos necessaris a la Policia per a l’adquisició de munició, i demanar a l’armeria que ens assegurés la disponibilitat de l’estoc que vulguéssim comprar. Gairebé gairebé igual, tu!

Via The guns and ammo enthusiast blog

nov. 192010
 

Una de les raons per començar a recarregar sovint és l’estalvi que s’aconsegueix. No és la única, però és de les importants. Però segur que tots ens hem preguntat… val la pena realment l’estalvi que s’aconsegueix? Si bàsicament fos aquesta la única de les raons, convindria tenir ben clar quin és exactament l’estalvi, monetitzar-lo per a fer-lo tangible.

I és clar, això requereix una gran organització -o una bona memòria- per a recuperar les factures dels components i realitzar el càlcul corresponent.

Jo reconec que tot hi ser força organitzat, no ho he calculat mai. Ni tan sols a grosso modo. Simplement donava per fet que és més barat, però és que per a mi les raons principals són la comoditat de no necessitar permisos administratius per a comprar la munició i la fiabilitat aconseguida.

I ara resulta que un paio americà ens brinda una aplicació web per a fer els càlculs. Ni que sigui aproximadament, veurem el que ens estalviem. I ostres, fa il·lusió!

Per a facilitar-vos la vida, el que l’aplicació anomena pounds són lliures, i per a calcular-ho, cal dividir els kg de pólvora entre 2,2. Si, per 0,5Kg el resultat és 1,1 pounds.

És interessant perquè també ens demana la quantitat d’usos de les vaines i la quantitat de pòlvora que utilitzem per a cada càrrega. Impressionant. I útil!

La imatge recull els meus resultats per a les càrregues de la Glock 17C. El preu de les vaines és aproximat, de fet no en tinc ni idea del que hem van costar. I he utilitzat com a base de càlcul uns 5 usos de vida per a les vaines. I el mig quilo de pòlvora com ja he comentat abans és 1,1 pound, però l’aplicació sembla que no permet decimals, així que el 0,1 es perd.

No està gens malament 9€ per cada caixa de 50 bales, oi? (a les botigues ens pot costar fàcilment 18€, just el doble)

El temps invertit en la recàrrega no es contempla, però en un hobby aquesta mena de minúcies no tenen importància… o si?

nov. 182010
 

Aquest és el tipus de punta que fa un bon grapat d’anys que tinc al “rebost” i que hem feia molta mandra d’etiquetar perquè les vaig comprar pràcticament a grapats, sense cap tipus d’indicació de la marca, pes ni tipus. Ara si, ara ja he trobat exactament quina punta és i el que és més important, amb la pòlvora de què disposo, de la marca francesa Vectan, quina càrrega hi haig de posar per a conservar la integritat física tant de l’arma com de la meva mà! Per la dificultat en trobar informació, dedueixo que ja no es fabrica aquest tipus de punta amb aquesta configuració i pes.

Les seves dades són:

  • Fabricant: Sierra
  • Línia: Sports Master
  • Diàmetre: .357 “
  • Calibre: .38 Special
  • Pes: 125 grains
  • Descripció: JSP (Jacketed Soft Point)

Bales calibre .38 Special equipades amb la punta Sierra 125 grains, pistons alemanys i 6,5 grains de Vectan Ba9

La càrrega més similar que casi les pòlvores Vectan amb aquest tipus de projectil correspon a 6,5 grains de Ba9. És una manera ràpida d’esgotar les reserves de qualsevol bidó! Tenia la intenció d’utilitzar la Ba10, però com que no hi he trobat referències…

Els primers resultats han donat excel·lents puntuacions! Un cop trobades les equivalències calia decidir quin tipus de tancament de vaina aplicava, i he anat provant. Al final m’he decantat per un tancament (sertissage, en francès) força dur, no sé si he fet bé (això implica un augment de les pressions internes). A més, he baixat la punta fins a aconseguir tapar la totalitat de la línia de greixatge, deixant la bala amb una línia visual molt atractiva, quan aparentment hauria d’estar a la vista si més no parcialment. Això també augmentarà les pressions internes.

Però no és massa preocupant, si tenim en compte que l’arma per a la que estan muntades és el Colt Python, preparat per la munició del calibre .357 Magnum, amb unes pressions moltíssim més importants.

Els links on trobar més informació de la punta en qüestió:

https://www.sierrabullets.com/index.cfm?section=store&page=item&stock_num=8310

http://www.sierrabullets.com/index.cfm?section=bullets&page=handgun&brandID=6&displayAll=1

I les taules de recàrrega per a quadrar les càrregues.

Les 5 primeres bales de prova s’han convertit en quatre 10 i un 7.

Les velocitats són força dispars, degut sense dubte a la manca de criteri inicial en tancar les vaines:

  1. 1221 f/s
  2. 840 f/s
  3. 955 f/s
  4. 938 f/s
  5. 1310 f/s

Si faig més proves amb cronògraf aniré posant els resultats aquí.

nov. 042010
 

Grapat de 25 vaines descartades aquesta vegada

Abans de cada recàrrega, reviso les vaines una per una per a descartar aquelles que mostrin algun signe de desgast, i les provo a les galgues per a confirmar que tenen el tamany adequat.

Pel que fa al calibre .38 Special i .357 Magnum des dels inicis tinc problemes amb algunes de les vaines, i a cada revisió n’haig de descartar un bon grapat. El fet és que sovint algunes d’aquestes vaines han augmentat (imperceptiblement) de diàmetre i no aconsegueixen entrar adequadament a la galga. Això no seria major problema si havent passat pel die corresponent el recalibrat fos total, però amb els dies de RCBS que utilitzo no se’m sol·luciona el problema. La conclusió és que algunes d’aquestes vaines, tot hi estar en perfecte estat (aparent, si més no) han de ser descartades per evitar mals majors al camp de tir.

Avui he decidit que aniré fent un report de les quantitats i les marques afectades, i potser més endavant en podré extreure alguna conclusió, com per exemple quines marques és preferible evitar si volem aprofitar les vaines per a recarregar. Tot això pel que fa referència al meu revòlver Colt Python.

Detall d'algunes de les marques afectades. Hi ha relació amb el problema?

De moment, la relació observada és la següent:

– 9 vaines marca Gevelot amb la inscripció: Gevelot 38 SW SPL

– 5 vaines marca Geco amb la inscripció: Geco 38 Special

– 3 vaines G.F.L. amb la inscripció G.F.L. 357 Magnum

– 3 vaines Speer platejades amb la inscripció: Speer 38 Special

– 2 vaines M.F.S. amb la inscripció: M.F.S. 38 Special

– 2 vaines HP amb la inscripció: HP *38-SPL*

– 1 vaina R.P. amb la inscripció: R-P 38 SPL

En total 25 vaines descartades i apartades a falta de trobar una sol·lució, si hi és.

oct. 192010
 

I ja posats en el tema de les escopetes, perquè no comentar com es recarrega la munició del calibre 12 que disparen moltes d’elles? La majoria de nosaltres sabem quin procés es segueix per la cartutxeria metàl·lica, però desconeixem el mateix procediment per als cartutxos. I el cert és que no té massa secret.

Per començar a entrar en matèria sempre és bò de poder consultar un bon manual, i a falta de conèixer-ne algun en català, es pot comprar aquest per internet força econòmic, en anglès (12$).

El títol deixa força clar quin és el propòsit del llibre: “Reloading for shotgunners”.

Com en la recàrrega de cartutxeria metàl·lica, cada casa té els seus models de màquina, entre les més conegudes:

MEC està dedicada només al tema que ens ocupa, i té força renom. Les seves màquines van dels 1106$ (MEC 9000E amb el MEC Auto-Mate, una màquina que ho automatitza absolutament TOT) fins als 175,79$ de la 600 Jr. Mark 5:

RCBS que en el seu catàleg compta amb models específics per a recarregar cartutxos, com el model  The Grand, per 995,95$ o el model Mini Grand per 164,95$:

També la casa Lee en té algun model, com el Load All II per 41,49$, i no hem falta cap número. Lee és la marca que fabrica més barat, tot hi que tampoc li falten crítiques per la poca durabilitat dels materials o els problemes que sembla que dónen la majoria dels seus articles:

Dillon té la seva versió en el model SL 900, per 829,95$:

A més al youtube trobem vídeos explicatius i ben gràfics sobre el funcionament (com no podia ser d’una altra manera n’hi ha la tira! Jo només en poso un, en portugués, que mostra bastant bé el procés, amb la màquina més barata del compendi, la Lee):

gen. 132010
 

De vegades no cal anar a buscar notícies a Kosovo si les tenim tant a prop com a Darnius, a l’Alt Empordà gironí. Resulta que a finals de novembre de 2009 un veí de la zona va ensopegar un projectil d’artilleria en una zona boscosa del poble de Darnius, i va decidir avisar els Mossos d’Esquadra. Resulta que aquella troballa inusual i anecdòtica va acabar amb la recuperació de gairebé 1.000 projectils d’artilleria, antitanc i antiaeris, procedents d’un antic polvorí ubicat al celler d’una masia que un patriota català s’havia encarregat de guardar en temps de la guerra civil espanyola. Fins que l’avançada de les tropes feixistes van obligar els republicans a fer esclatar la masia i tot el que s’hi trobava amagat, per tal d’evitar que caigués en males mans.

Doncs no ha estat fins fa un parell de mesos que s’ha recuperat el que segurament són les restes d’aquell polvorí, que tota fa suposar doncs que era força important. Els projectils recuperats i ara destruïts definitivament sembla que estaven en bon estat -encara que la imatge faci suposar el contrari-, la majoria amb espoleta i càrrega.

Més informació a LaMalla