ag. 302009
 

En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.

Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.

Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.

No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.

La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!

La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.

I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!

És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?

juny 252009
 

Feia temps que no anava a la galeria. El tir en el meu cas és una passió cíclica, hi ha temporades en que vaig a practicar un parell de vegades a la setmana, i potser el cap de setmana també, i en canvi d’altres en que senzillament no hem bé de gust. És el que tenen els hobbyes, suposo…

I de fet per circumstàncies força excepcionals ara estic en un d’aquests moments apàtics. Tot hi això he trobat algun moment per visitar les instal·lacions del Club i reconcil·liar-me amb la Beretta, que potser pel seu caràcter més militar i menys “lúdic” és l’arma que utilitzo i hem satisfà menys. És el model 92FS, una 9mm Parabellum excel·lent i de reconegut prestigi i capacitats. Una arma com les d’abans: pesada, gran, poderosa… senzilla.

Des que vaig adquirir la Glock aquesta pobra havia quedat relegada a un segon terme. De fet estava la darrera de la llista de prioritats a l’hora de disfrutar amb el tir. Fins hi tot m’estava plantejant de canviar-la per una CZ txeca, el model CZ75 SP01 Phantom probablement:

Però en les darreres visites a la galeria de tir les coses han canviat… És cert que amb tir de precisió amb una sola mà els resultats que aconseguia no eren prou satisfactoris. He canviat el xip i he disparat l’arma com toca: Ja que és una pistola de combat, utilitzem les tècniques de combat. Les 2 mans! Quin canvi a les dianes a 25m! Poc a poc estic aconseguint una precisió més que acceptable amb totes les meves joguines. Aquesta era la darrera que es resistia, però és clar, fent la petita trampa de les 2 mans n’estic totalment satisfet. Pràcticament ja no apareixen mosques fora de la zona central, aquelles que tants punts et fan perdre en una competició.

No seré tant massoca d’anar a una “compe” amb la Beretta, però! Segueix essent molt millor en gros calibre utilitzar la Colt Phyton amb la munició del .38 WC: Lleugera i suau, sense estridències.

Les fotos reflexen lleugerament la “Gun wave” de les darreres tirades. Moltes bales en poc temps (Molt soroll per no res?). Gaudir del tir sense preocupar-se en excés dels resultats.  Com aquell que va amb bicicleta de passeig i torna a casa al cap d’un parell de carrers. Suficient per a fer-se passar la necessitat de disparar. Sense suar. Massa.

Per cert, les fotos són les primeres proves amb la Nikon D90. Xula xula xula. Potser la fotografia mulla la pòlvora? [l’objectiu el normalet del kit, 18-105]:

En finalitzar la sessió, un centenar llarg de bales més tard, la meva percepció de la Beretta havia canviat… probablement per sempre.

Demano disculpes als pobres companys que en aquell moment estaven entrenant. Vaig celebrar el meu Sant Joan particular…!

juny 022009
 

Aquest és el títol d’un article publicat al diari francès Libération on l’autor, Peter Van Ham, desglossa tot un seguit de raons segons les quals els Europeus ens hem adormit i emmandrosit fins a límits exagerats, i per tant podem ser el blanc d’atacs de tota mena, però sobretot de països no limítrofs com poden ser els que practiquen l’islamisme extremista – sobretot Iran, amb el seu més que probable armament nuclear- o bé els problemes derivats de la immigració il·legal. L’autor cita que la Unió Europea pretèn que tots els problemes es poden resoldre discutint i pactant, però la realitat, segons ell, és ben diferent.

I comenta a tall d’exemple la recent guerra entre Geòrgia i Rússia. La guerra i les desgràcies que porta associades ens poden arribar per qualsevol banda – i encara que de moment encara no som oficialment a Europa, és evident que més aviat que tard entrarem a formar-hi part, i encara que no fos així… algú pensa que Andorra es pot mantenir molt més temps en el limb de la indefinició?- i cal estar-hi preparats. A Andorra haurem de treure els fusells i les escopetes de caça, tot cridant el sometent (mobilització general de tots els veïns) i prenent posicions a les muntanyes.

No cal dir que aquest artícle ha despertat força reaccions, majoritàriament adverses. Tot hi això, i deixant de banda la demagògia molt a l’americana de què es nodreix, no deixa de ser profundament cert.

Per cert, jo he arribat a trobar el text seguint el blog de Theatrum Belli, excel·lent en totes les seves entrades.

maig 202009
 

Vivim temps incerts pel que fa a les armes. Si fins hi tot als EUA els amants de les armes estan acaparant armes i munició per por a un canvi legislatiu força més restrictiu amb la seva filosofia pel que fa al dret de comprar i en molts casos dur armes!

A Europa no hem tingut mai aquesta llibertat, ni tan sols, penso, l’hem desitjada (només en els somnis més inconfessables hi hem fantasiejat, però com en tota fantasia, a la que hi apliquem una mica de sentit comú es desfà com l’aigua entre les mans). Però cada setmana sentim als mitjans, o al carrer en boca d’amics, familiars o coneguts que el tema de les armes s’ha de regular encara més. Que no és possible que arribin armes als països que estan en guerres civils, que no respecten els drets humans… que arribin armes a les mans de perturbats que poden fer qualsevol cosa amb elles, o que arribin a les mans d’adolescents que no són conscients del que implica i del mal que pot arribar a fer una arma. O potser si que en són conscients, i per això passa el que passa…

I ens toca el rebre a la societat civil, que després de passar exàmens, tests, investigacions, retrassos administratius i visites mèdiques i haver de pagar federacions, clubs, assegurances i permisos, veiem limitat l’accés a les armes i a la munició (més permisos, certificats, esperes administratives, preus desorbitants i escassa varietat) i a més encara estem continuament amenaçats per modificacions i enduriments de la Llei d’armes!

És incomprensible com després de passar tot aquest suplici – perquè se n’ha de tenir ganes, i moltes, per a seguir tots els passos i aconseguir arribar al final!- encara queda tot un via crucis diari, i un sagnat econòmic perpètu, si volem mantenir viva la nostra afició: Revisions periòdiques de les armes, inspeccions domiciliaries, renovació de papers…

És per això que en molts països està sorgint amb força una nova afició, l’anomenat “Fun tir” en calibre .22lr. Són competicions a nivell popular que estan extenent les possibilitats del calibre .22lr, tant de temps relegat a les competicions d’alt nivell i circumscrit purament a la precisió.

La competició és equiparable a un IPSC, i pot ser amb blancs mòbils, estàtics, gongs metàl·lics, giratoris, cobertures… la única diferència radica en que no s’utilitza funda (holster). Es comença l’exercici generalment amb l’arma en una posició de 45º respecte al cos.

Les avantatges són importants: Tot hi tenir les mateixes restriccions, és més senzill i menys “sospitós” voler adquirir un arma de petit calibre, i el que és més important: la munició és fàcil d’aconseguir, lliure de permisos administratius i controls, i BARATA! Que en els temps que corren és quelcom a tenir en compte. Ens estalviem de pas temps i diners en material de recàrrega. I no deixa de ser un calibre d’arma de foc, vull dir que no es tracta ni d’armes pneumàtiques ni de paintball. Són armes reals amb munició real, encara que poc potent.

És una qüestió a tenir en compte, sobretot per als clubs, la possibilitat d’oferir una nova modalitat de tir, assequible, amb molts potencials practicants i sense haver de realitzar cap inversió – o en tot cas, ben minsa-.

La idea del post m’ha vingut arran d’aquest altre post, que tot hi en francès es deixa llegir molt bé, i ajuda a clarificar la idea.

març 172009
 

Llegeixo a Desarrollo y defensa, un prolífic blog que sovint tracta temes armamentístics, que avui mateix el president rus Dmitri Medvédev ha anunciat que Rússia planeja rearmar a gran escala l’exèrcit i l’armada, a partir de 2011, i això tenint en compte que en els darrers anys han quadriplicat el seu pressupost en defensa! Segons afirma això es deu a la necessitat de modernitzar les seves forces armades (cosa totalment comprensible, tenint en compte que fa pocs anys que Rússia s’està recuperant de la gran depressió post comunista) per fer front a les crisis locals -suposo que es deu referir a Txexènia, entre altres- i al terrorisme internacional. Però també com a resposta als moviments que la OTAN està realitzant prop de les seves fronteres. Això recorda massa als temps de la guerra freda, on ningú es refiava de ningú i el bloc dels països de l’est estaven darrera un mur de foscor amenaçadora per a la resta d’Europa, Gran Bretanya, Estats Units…

Tant fructífera que podria ser una bona relació entre veïns, però la tossuderia i l’altivesa d’uns quants sempre acaben fent malbé les possibilitats d’una entesa pacífica.

Veurem com acaba la cosa, però a mi fa temps que no m’agrada l’actitud fatxenda de l’antiga URSS. És clar que tampoc m’entusiasma el menyspreu amb que ens miren el americans a la resta del món!