oct. 252010
 

La última edició del joc Medal of Honor ja va nèixer amb polèmica. Resulta que es tracta d’un d’aquests jocs de shooters tan entretingut, i basat i ambientat en l’actual guerra que s’està duent a terme a l’Afghanistan. El problema no vé per aquí, sinó pel fet que en la modalitat de joc multijugador es permet triar el bàndol al que es vol pertànyer, tant les forces americanes o britàniques com el bàndol talibà. I és clar, si es tria de jugar com a talibà, es tracta de pelar els soldats de la coalició sense miraments (a l’inrevès passa exactament el mateix), utilitzant per a aquesta fi tota mena d’armes, inclosos els temuts explosius casolans (IED, Improvised Explosive Devices, on fins a l’agost s’havien registrat 1062 atacs, només a l’Afghanistan).

No tinc clar si desprès de la polèmica (i de la propaganda gratuita) s’ha modificat la opció multijugador, però crec que efectivament així ha estat. Al cap i a la fi es tracta de no fer-se massa enemics, el diner és el diner. Els bàndols tradicionalment enemics no compren jocs: Talibans, coreans de nord, soviètics comunistes, mujaidins…

Sense insistir massa en la valoració del joc, que és indubtablement molt inferior a la saga dels Call of Duty, sobretot els de les darreres edicions, crida poderosament l’atenció la imatge de portada del joc, i és una espècie de mercenari (que al final no és tal, sinó un soldat regular integrat en una unitat especial anomenada Tiers 1, que aparentment existeix). La imatge és la d’un paio que els té pelats de còrrer amunt i avall per tots els conflictes armats que convingui, amb l’equipament imprescindible per a rendir al màxim al camp de batalla i amb la xuleria d’estar-se dempeus mentre rep un munt d’impactes variats, resultat d’una explosió massa propera.

I a Theatrum Belli publiquen una fotografia (aquesta si, sense trucatge i reflectint soldats reals) de paios que a més fins-hi tot físicament s’assemblen a la portada del joc. A l’Afghanistan. Imposen, sens dubte. Segur que no són tant infalibles com els protagonistes del joc, però també fan la cara d’haver-ne passat de tots colors.

oct. 172009
 

Aquest passat dijous 15 d’octubre saltava a la palestra una pràctica moralment reprovable però pel que sembla a bastament extesa en les pràctiques habituals dels serveis secrets, comandaments militars i governs varis.

Resulta que el diari britànic Times denunciava la possible connexió entre la mort de deu soldats francesos destacats a l’Afganistan que realitzaven una patrulla en una zona altament controlada pels insurgents (comandaments talibans i senyors de la guerra afganesos), a l’est de Kabul, amb les pagaments regulars que els serveis secrets italians realitzaven a aquests mateixos “warlords” per a mantenir la estabilitat a la regió.

Resulta que anteriorment a l’atac, l’agost d’enguany, tota aquesta zona estava sota control italià i aquests, per a evitar tempestes polítiques a casa feia temps que subornaven els caps locals. Així, tothom hi guanyava: Els talibans i senyors de la guerra aconseguien divises per a comprar més material militar i mantenir els seus exèrcits en bones condicions, i els italians evitaven contactes violents que posessin en perill la seva soldadesca. Això repercutia directament i si no positivament, si més no tampoc negativa en la posició del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ja en té prou de maldecaps amb els seus tripijocs polítics i personals. Evidentment tot això ho neguen els interessats, però sembla ser que hi ha gravacions telefòniques que ho demostren sense cap mena de dubte.

Així, quan la zona en qüestió (al nord i a l’est de Kabul) va passar a dependre dels francesos, aquests no van ser informats de les pràctiques dutes a terme fins aleshores per a mantenir estable la regió, i hi anaren convençuts que heretaven una missió de fàcil acompliment, donat que anteriorment s’hi havien registrat pocs atacs, amb només un mort en el darrer any. Els francesos, caparruts com són – i al meu entendre actuant amb diligència, segons les informacions que han arribat als mitjans- van començar a aplicar una política restrictiva amb els insurgents: Van iniciar patrulles allà on fins aleshores era terreny vedat, i van dur a terme la missió encomanada: Controlar i pacificar la zona.  Fins que se suposa que els dirigents locals, veient que els suborns acostumats no arribarien més, van decidir emprendre accions. I ni més ni menys que uns cent setanta homes ben armats van emboscar per sorpresa un contingent de 60 soldats francesos materialment poc preparats i ben aliens al que els queia a sobre: No disposaven d’armament pesat, ni suport aeri, ni artilleria, ni ràdios! Sembla ser que no hi van passar tots per la casualitat que un grup de forces especials nord-americanes es trobava a la zona i van demanar ajut aeri, que va trigar en arribar una hora i mitja. Suficient per deixar el saldo dels deu soldats francesos morts, a qui van prendre les armes i tot el que van poder. Setmanes després periodistes francesos fotografiaven insurgents amb els uniformes, cascs, armes i en un cas fins un rellotge dels soldats caiguts en combat:

Sembla ser que aquesta mena de pagaments fa anys que es duen a terme, i això complica molt les coses per aconseguir una Europa unida, una OTAN eficient i creïble i un veritable agermanament entre les potències occidentals.