Als inicis del tir, les armes eren d’avantcàrrega i es carregaven per la boca del canó. Les bales eren completament rodones i s’untaven de greix per a evitar que un cop dins el canó, i quan aquest s’inclinava, rellisquessin amb massa facilitat cap a l’exterior. S’utilitzaven bales de calibres molt poderosos, però les velocitats aconseguides pel projectil no eren gaire impressionants (per la època si que ho devien ser!): Al ser esfèriques abans d’abandonar el canó ja havien perdut gran part de la força, degut a que molts dels gasos produïts durant la explosió es dipersaven i no arribaven a afectar el projectil. Això feia que les armes no poguessin projectar la bala a gaire distància, i per tant només eren letals en distàncies relativament curtes.
Més tard es van adonar que si es modificava la forma del projectil, aquest aconseguia oferir menys resistència a l’aire, i per tant guanyava en velocitat i distància. Però seguia tenint una trajectòria força erràtica, i de fet era molt difícil fer un blanc a distàncies superiors a 50m, al mateix temps que cada pocs trets s’havia de netejar el canó dels residus deixats per la combustió.
Per a modificar aquest fet, es van inventar els canons estriats, on pretenien que les restes de pòlvora s’anessin dipositant i sembla que els va donar força resultat, ja que van aconseguir espaiar cada vegada més les aturades per a netejar l’ànima del canó. Posteriorment i per aconseguir allargar les estries, se’ls va ocòrrer d’enlloc de ratllar longitudinalment el canó, podien fer les ratlles o estries de manera helicoïdal, així aconseguien per a una mateixa longitud de canó augmentar la llargada de les estries. Com que això dificultava el carregar l’arma (recordem que estem parlant d’avantcarga), van sorgir les armes de retrocarga, tal hi com les que utilitzem ara mateix.
Aquest fet va ser crucial, encara que va costar d’entendre. El fet d’incorporar les estries helicoïdals va aconseguir augmentar la potència i la precisió de les armes d’una manera inimaginable… En aquell temps no va ser massa comprès, però havien aconseguit que el centre de gravetat de la bala no variés per culpa del vent, branques, roba o qualsevol altre petit obstacle que s’interposés entre la bala i el blanc.
Això és el que aconsegueixen les estries: Imprimeixen al projectil l’anomenat moviment giroscòpic, que no és res més que aconseguir que el projectil quan surt del canó estigui donant voltes sobre el seu propi eix, per a donar-li estabilitat i precisió.
Així, les estries (rifling groove en anglès) d’avui en dia les podem definir com els canals que recorren longitudinalment i en espiral l’ànima – canó- d’una arma de foc, iniciant-se prop de la recàmara i fins a la boca del canó, i així, quan la bala entra en contacte amb les estries rep un moviment rotatori durant tot el seu pas per l’ànima, el que li imprimeix les característiques comentades en el paràgraf immediatament anterior, i garantitza que la punta de la bala sigui el primer en impactar al blanc.
Les estries estan formades per:
Fons: El fons de la estria. En alguns casos aquesta és variable
Massís: La part de l’ànima que sobresurt, encara que en realitat la estria es forma sobre la mateixa ànima, per tant no sobresurt res, sinó que s’ha aliminat la resta.
Camp: La superfície de l’ànima que hi ha entre dues estries.
Flancs: Cada una de les parets laterals de una estria.
Flanc de càrrega o conducció: El que enfrota el projectil i li confereix la rotació.
Flanc de fuga: Flanc oposat a l’anterior, tan sols serveix de guia.
I poden variar en tot: quantitat, pas, forma del perfil, amplada i profunditat
Quantitat: Pel que fa a les armes curtes, acostumen a tenir entre 4 i 6 estries
Pas: En mm o polzades, ens indica la longitud de cada estria per a donar una volta completa al canó, i per tant a la bala.
Estriat uniforme: Quan el pas és uniforme al llarg de tota l’ànima
Estriat progressiu: Quan el pas disminueix a mesura que s’atansa a la boca del canó
Estriat mixte: Quan el pas és progressiu a l’inici i uniforme al final. El valor del pas d’estries vé determinat pel pe si la longitud del projectil. Un pas massa curt, dóna una gran estabilitat a la bala, i per tant es pot donar el cas que en impactar al blanc el travessi sense causar-li gaires danys, però per contra té un gran poder de penetració, fins-hi tot proteccions balístiques com armilles antibales, la pell molt curtida de certs animals… Per contra, si el pas és excessivament llarg, pot passar que la bala no tingui una trajectòria prou ben definida degut a la inestabilitat balística conferida, i que pel sol fet de tocar una branqueta, o fins-hi tot pel vent, es desvii del seu objectiu. El que no exclou que aquest tipus de pas sigui molt valorat en àmbits militars o de caça, ja que si arriba al blanc ocasiona uns danys difícilment reparables.
Inclinació: La inclinació de les canals: L’angle que forma la tangent d’una estria amb la generatriu del canó. (jo tampoc ho entenc)
Sentit: Cap a quin costat giren les estries, cap a la dreta o cap a l’esquerra. Habitualment és cap a la dreta.
Tipus d’estries:
Estriat concèntric (ratchet rifling): Les estries formen un arc de circumferència concèntrica amb l’ànima del canó
Estriat amb dents de serra (ratchet rifling): El massís de les estries és triangular enlloc de l’habitual rectangular. Poc utilitzat.
Estriat Enfield (Enfield rifling): Ara és de 5 estries, cap a l’esquerra i uniformes
Estriat Henry (Henry rifling)
Estriat Lancaster o elíptic
Estriat Metford
Estriat Minie
Estriat poligonal: El tipus d’estries que té el canó per exemple de les Glock. Es considera que compleix amb nota amb els requisits més valorats: Precisió, rapidesa i fiabilitat.
En un altre moment posaré fotos del canó de la meva Glock, a veure si s’aprecien les estries, perquè no n’he pogut trobar cap per internet!
Algunes de les parts més teòriques d’aquest post les he extret dels següents links:
http://www.fullaventura.com.ar/municiones/nota102119.asp
http://www.mexicoarmado.com/showthread.php?t=16554
http://www.network54.com/Forum/185910/message/1125289308/RE-+Estrias
