ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

nov. 212009
 

En aquest post ja deixava clara la meva postura en referència a aquest tema, però ara voldria posar un exemple d’infant (o preadolescent, o adolescent, en fi… menor de 18 anys).

El nen serbi de 12 anys Zeljko Provic, és un expert en IPSC. En aquest vídeo demostra les seves habilitats… El muntatge és una mica fantasiós, però les imatges són molt impressionants:

[youtube NTUpWdB0kiI]

D’acord, és MOLT fantasiós. Però no sembla cap muntatge… i el xaval és ràpid i precís!

ag. 302009
 

En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.

Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.

Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.

No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.

La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!

La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.

I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!

És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?