jul. 212010
 

Un regal inesperat, una família mirífica i una troballa que promet valer el seu pes en or… Aquest dia està essent ben carregat!

Pel que fa a la troballa, es tracta d’una més (una més que suma, però no una com les demés) de les revistes que, d’una manera directa o tangencial, tracten el tema de les armes. A la secció especial on les hem anat recopilant al llarg dels mesos, hi tenim revistes fetes a Espanya, USA, França, Gran Bretanya, Itàlia, Argentina… i ara Catalunya! Perquè aquesta revista que avui apunto des d’aquí té aquest fet diferencial, aquest fet que la fa única i la fa sobresortir per damunt de les demés. Aquesta revista, gràcies a en Manel Güell, arxiver responsable de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona, ens aporta una informació que no trobarem fàcilment. I ho fa centrant-se o vagarejant al voltant de la història militar catalana. El projecte ha estat batejat com A carn!

No és un projecte nou, de fet ja n’han sortit publicades a la xarxa, en format PDF i descarregables lliurement ni més ni menys que 13 números. Valdrà la pena assaborir-la amb temps i atenció. Segur que hi descobrirem autèntiques meravelles amagades. I en el nostre idioma! Val a dir que també està disponible en castellà.

Ideal per a llegir en qualsevol dels novedosos llibres electrònics que proliferen arreu.

oct. 202009
 

A més de formatges, paisatges idíl·lics, navalles multiús i bancs opacs plens d’or jueu, Suïssa té moltes altres particularitats. Una d’elles, que ens pot sobtar si tenim en compte que és un país històricament neutral en tots els conflictes armats recents i no tan recents, és la composició del seu exèrcit. Tots els homes entre els 20 i els 40 anys, legalment en formen part, i han de passar primer uns mesos d’instrucció, per després any rera any, dedicar unes setmanes a reforçar i realitzar les pràctiques anuals de tir i maniobres. Bé, doncs els soldats, del grau que siguin, tenen la obligació de guardar el fusell reglamentari a casa, juntament amb l’uniforme per si de cas.

En aquesta pàgina hi tenen un vídeo força instructiu, i no cal dir que m’ha fet posar les dents llargues… Una família mostra les pràctiques de tir (amb munició gratuïta pagada pel Govern si fas unes puntuacions mínimes), l’arma del fill, del pare i de l’avi guardades al mateix armer… I com a contrapunt al final del vídeo es pot veure un membre de Small Arms Survey, que es dedica a estudiar la distribució d’armes curtes i les repercussions que té en la societat. Globalment trobo que és partidista perquè pren posicions massa extremistes, però aquí cadascú que hi digui la seva…

oct. 172009
 

Aquest passat dijous 15 d’octubre saltava a la palestra una pràctica moralment reprovable però pel que sembla a bastament extesa en les pràctiques habituals dels serveis secrets, comandaments militars i governs varis.

Resulta que el diari britànic Times denunciava la possible connexió entre la mort de deu soldats francesos destacats a l’Afganistan que realitzaven una patrulla en una zona altament controlada pels insurgents (comandaments talibans i senyors de la guerra afganesos), a l’est de Kabul, amb les pagaments regulars que els serveis secrets italians realitzaven a aquests mateixos “warlords” per a mantenir la estabilitat a la regió.

Resulta que anteriorment a l’atac, l’agost d’enguany, tota aquesta zona estava sota control italià i aquests, per a evitar tempestes polítiques a casa feia temps que subornaven els caps locals. Així, tothom hi guanyava: Els talibans i senyors de la guerra aconseguien divises per a comprar més material militar i mantenir els seus exèrcits en bones condicions, i els italians evitaven contactes violents que posessin en perill la seva soldadesca. Això repercutia directament i si no positivament, si més no tampoc negativa en la posició del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ja en té prou de maldecaps amb els seus tripijocs polítics i personals. Evidentment tot això ho neguen els interessats, però sembla ser que hi ha gravacions telefòniques que ho demostren sense cap mena de dubte.

Així, quan la zona en qüestió (al nord i a l’est de Kabul) va passar a dependre dels francesos, aquests no van ser informats de les pràctiques dutes a terme fins aleshores per a mantenir estable la regió, i hi anaren convençuts que heretaven una missió de fàcil acompliment, donat que anteriorment s’hi havien registrat pocs atacs, amb només un mort en el darrer any. Els francesos, caparruts com són – i al meu entendre actuant amb diligència, segons les informacions que han arribat als mitjans- van començar a aplicar una política restrictiva amb els insurgents: Van iniciar patrulles allà on fins aleshores era terreny vedat, i van dur a terme la missió encomanada: Controlar i pacificar la zona.  Fins que se suposa que els dirigents locals, veient que els suborns acostumats no arribarien més, van decidir emprendre accions. I ni més ni menys que uns cent setanta homes ben armats van emboscar per sorpresa un contingent de 60 soldats francesos materialment poc preparats i ben aliens al que els queia a sobre: No disposaven d’armament pesat, ni suport aeri, ni artilleria, ni ràdios! Sembla ser que no hi van passar tots per la casualitat que un grup de forces especials nord-americanes es trobava a la zona i van demanar ajut aeri, que va trigar en arribar una hora i mitja. Suficient per deixar el saldo dels deu soldats francesos morts, a qui van prendre les armes i tot el que van poder. Setmanes després periodistes francesos fotografiaven insurgents amb els uniformes, cascs, armes i en un cas fins un rellotge dels soldats caiguts en combat:

Sembla ser que aquesta mena de pagaments fa anys que es duen a terme, i això complica molt les coses per aconseguir una Europa unida, una OTAN eficient i creïble i un veritable agermanament entre les potències occidentals.