De fet sembla ser que són veterinaris, i que per alguna raó no va funcionar prou ràpid el dard tranquilitzant. I talment com aquella dita que diu que “qui no té cap ha de tenir cames”, aquí es converteix en realitat, literalment.
I bones cames si volen tenir una oportunitat de sortir d’aquesta situació. Convé recordar les recomanacions habituals que es dónen en aquells països en que tenen óssos salvatges una mica per tot, i és que davant d’ún ós no serveix estrictament de res començar a còrrer. En aquest cas suposo que els va permetre guanyar aquells segons vitals per a que el narcòtic fés el seu efecte, però normalment, ni córrer ni enfilar-se a cap arbre. Els óssos són molt més ràpids i àgils. Està consensuat que la única manera d’evitar un atac d’ós és fer-li entendre que som humans, perillosos. Fer soroll, aixecar els braços per a semblar més grans del que som en realitat… coses així. Si l’ós no ens està atacant, evidentment el més prudent és retirar-se poc a poc i sense cridar-li l’atenció, ni mirar-lo als ulls ni donar-li l’esquena.
Podeu veure la seqüència completa al blog original.