Aquest si fa no fa és el títol d’un post publicat a Front Sight, Press i m’ha semblat tan enginyós que m’agradaria comentar-lo al blog.
El mateix autor explica que de fet s’ha decidit a escriure aquest nou article a raó dels comentaris i l’interès suscitats per un altre article seu, que “explica” la millor manera d’aconseguir fer avorrir les armes a la xicota, fills o qualsevol altra persona no iniciada en aquest món.
Tot el que diu és molt intuïtiu, però sempre va bé recordar-ho o deixar-ho escrit perquè no se sap mai, pot ajudar algú! I evidentment tot està contextualitzat als USA, i per tant magnificat.
El primer consell que dóna és no forçar la situació. No pretendre que la parella assumeixi com a seva la nostra passió. De fet això no té perquè passar; aconseguint que els perdi la por (que no el respecte) ja haurem avançat un pas de gegant!
El segon consell el trobo molt encertat: No esperis que la teva parella se senti segura amb tu i les teves armes, si tens un caràcter violent, canvis d’humor sobtats o t’enfades amb facilitat. En aquest cas és evident que no voldrà veure’t mai amb una arma a la mà!
El tercer és molt americà, i predica que no s’hauria d’utilitzar el pretext de la seguretat per aconseguir que la parella aprengui a utilitzar les armes. Per contra, és necessari aprendre a conèixer-les, perquè la realitat és que vivim en un món on les armes són una realitat i convé saber en quines situacions ens podem trobar. Evidentment això a Europa sona molt llunyà, però no és difícil d’entendre l’argument, malgrat les diferències.
El quart consell és una realitat com un temple: Insistir en el fet que les armes i el tir és un element de gaudi que ens diverteix i que podem compartir, al mateix temps que ens proposa un repte diari.
El cinquè indica que es pot utilitzar el fet que la societat actual hagi condemnat a les armes al més furibund ostracisme, les hagi bandejades dels mitjans de comunicació i convertides en tabú social, per a justament aprofitar el sentit rebel de la parella i que actuï de manera oposada al que s’espera d’ella.
Finalment, la mare dels ous; Recomana convidar la parella a venir a la galeria de tir amb nosaltres, però no quan hi hagi massa gent tirant, sinó quan puguem estar sols o gairebé, sense altres tiradors disparant al nostre costat. I oferir-li una arma de calibre petit. El calibre .22lr és ideal: És un arma “real” amb munició “real”, i no té els inconvenients dels calibres més grossos (ni excessiu soroll, ni retrocés). Podrà aprendre a disparar sense ensurts. Li podrem ensenyar la posició correcta, els moviments, el maneig de l’arma, la seguretat, la tècnica… I un cop s’adoni que domina l’arma, probablement tindrà el desig de provar altres calibres. O no. Però això no és important. Ja haurem passat un magnífic dia junts!
He amenitzat el post amb imatges extretes d’aquesta web, on en podeu trobar moltes més. Són especialment ben trobades, prova del poder que tenen als USA les armes…
