Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!
La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.
Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:
1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!
2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)
3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.
4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…
5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.
6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!
La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.
La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:
10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!
7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.
10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.
10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.
10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.
10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.
9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.
10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.
10 – 10 – 9 – 8 – 7. Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.
8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!
9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!
9 – 9 – 7 – 7 – 4. Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!
Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.