“No hauríem d’haver adquirit sistemes que no hem d’utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem ni llavors ni ara”.
Amb aquesta frase comença l’article que podeu llegir aquí a l’Ara Premium. No narra res que no ens poguéssim imaginar els que seguim més o menys l’actualitat armamentística. En els darrers anys l’estat espanyol s’ha dedicat a ampliar i modernitzar amb profunditat una quantitat gens menyspreable de sistemes de defensa (i atac), el que inevitablement ha comportat una despesa immensa que no es podia pagar aleshores i molt menys es pot pagar ara. I potser la notícia bomba és que els diners es van aconseguir aplicant sistemes d’enginyeria financera (dit d’una altra manera, utilitzant les trampes legals hagudes i per haver) entre el ministeri d’indústria i el de defensa, i amb la connivència de les societats d’armament per a veure satisfets els seus desitjos d’ampliar el negoci. Segons l’article hi ha dos camins: Aconseguir més diners de l’estat espanyol o més probablement refinançar el deute, el que pot comportar que la factura passi a xifres absolutament escandaloses.
Segons un expert però, el més assenyat fóra cancel·lar alguns d’aquests programes, que van ser dissenyats per a repel·lir atacs aeris o terrestres en escenaris propis de la guerra freda
