No hem cansaré de repetir-ho, a amics i coneguts, però també a desconeguts i neòfits en la matèria. No conec cap més esport amb un índex més baix de violència que el tir. No és que tingui un índex baix. És que té un índex 0 de violència. Tant per als seus practicants com per als seus seguidors. Ni a les tirades “de costellada” ni a les competicions al més alt nivell.
Algú ha sentit mai a dir que hi ha hagut algun accident violent en una galeria de tir? Estic convençut que ningú podrà aixecar el dit. I això que en tots els altres esports (si, fins-hi tot en els escacs o la petanca, per no parlar del futbol o el hockey sobre gel o el ciclisme) es dónen continuament casos de baralles, accidents greus i sovint mortals. La passió que desperten tots aquest esports segurament és comparable, no així el nivell d’agressivitat que desfermen en els seus practicants i seguidors.
Però degut a una mala interpretació de l’ús de les armes, qualsevol incident que hi tingui a veure de seguida s’extrapola a tot el conjunt de tiradors o amants de les armes sense distincions. Segur que a tots us vénen al cap les darreres matances ocorregudes a Alabama i a la ciutat alemanya de Winnenden. Bé, per la informació que he pogut trobar, tant d’aquests 2 lamentables casos com de la resta que es dónen de tant en tant, les persones que perpetren aquests crims sempre són desequilibrades. Són gent infeliç, que ha perdut la feina, que han estat abandonats per la seva parella, que es creuen poc valorats, que no poden pagar la hipoteca o el lloguer… sempre la causa de fons és un problema personal.
Segurament seria molt millor examinar tothom que demani un permís d’arma per primera vegada i també abans de renovar-lo. A Andorra els tràmits són feixucs, però crec que força efectius. No passa com a Espanya o França, on és complicadíssim obtenir el permís, tot hi reunir les característiques exigides. Per començar, un cop feta la sol·licitud i presentats tots els papers, la Policia obre una investigació (!) sobre el postulador. Analitza el teu entorn laboral, familiar… també pregunta als veïns i a tothom que t’envolta. Preguntes com si ets una persona violenta, si has provocat escàndols per baralles, borratxeres, crits, violència domèstica… Analitzen vés a saber quants paràmetres més i finalment, al cap d’uns mesos, et comuniquen si has resultat apte per a obtenir les llicències. Òbviament i com a gairebé tot arreu, la llicència de port d’arma només la dónen en cas que realment tinguis una raó molt justificada per a demanar-la. Vigilància privada, empresaris o joiers amenaçats… gent així. No sé quanta gent hi deu haver que la tingui, a Andorra. Segurament menys de 50, si descomptem agents de l’autoritat i vigilants privats o guardaespatlles.
Pel que sé els caps de seguretat dels grans magatzems si que en porten, tot hi no haver-la de menester. De la resta no en tinc ni idea. Secretisme total i absolut, com és natural.
Però tornem al que ens ocupa. Els tiradors som víctimes constants i innocents de les barbaritats comeses per desequilibrats que mai haurien d’haver tingut una arma a les seves mans, i que confonen el fet d’obtenir una arma i saber-la manejar amb el fet de poder-la disparar contra persones, per molt mal que ens hagin fet. Si hem permeteu faré un paralelisme amb el carnet de conduïr, tant de cotxe, moto o camió. Es passen una sèrie de proves de capacitació per assegurar que no mataràs ningú al cap de mitja hora de tenir el carnet. Un cop el tens, la majoria de la gent no es dedica a fer un Carmageddon pels carrers, sinó que evita incomplir la llei i fer mal als seus semblants, però també als fanals, els altres vehicles i en general a tot allò que es trobi al seu pas. La gent no és violenta, però bé que ho pot ser. I no per això cada vegada que hi ha un atropellament mortal la societat clama contra la existència dels vehicles i proclama la necessitat d’una prohibició total i absoluta. Amb les armes passa exactament el mateix. Tenen la capacitat de matar, però els tiradors no ho fan pas!
Estem immersos en una societat hipòcrita i extremadament proteccionista que a més cada vegada tendeix més cap a la cultura de la por. En un país com el nostre podem tenir armes a casa, i de ben segur que en cas de necessitat ens serviran per protegir els nostres béns o la nostra família, però l’ús que segur tots els podrem donar és disparar contra dianes de paper col·locades a més o menys distància, i després anar a dinar amb la satisfacció d’haver aconseguit una puntuació millor que l’anterior vegada que ens vam atançar a la galeria. Els tiradors som persones normals. Afrontem els nostres reptes amb esportivitat i dediquem el temps que podem al nostre hobby. Temps que sempre és poc perquè és el que podem esgarrapar un cop ens hem ocupat de la nostra feina i família.
(Editat el 16-03-09) En aquest apunt parlen una mica d’aquest tema… pot ser interessant fer-hi un cop d’ull.
