febr. 052017
 

Casualment estava llegint un article del Coronel de l’exèrcit francès Michel Goya en que teoritza una mica sobre la presència militar des del 1986 al territori francès, fent-se ben visible i amb tot l’armament lleuger equipat, i l’enllaça amb la darrera de les actuacions en què els soldats desplegats s’han vist immersos (als voltants del museu del Louvre, prop de l’entrada principal, un assaltant armat amb ganivet ha provat de tenir el seu moment de glòria). Comenta les poques probabilitats que té tot aquest desplegament d’impedir un atac terrorista, tot hi que també reconeix que la sola presència múltiple de soldats armats al carrer pot haver desanimat més actes terroristes similars o més importants. Evidentment no passa de llarg del cost econòmic que representa aquesta presència massiva i remarca que més aviat es tracta d’una acció política que les tropes encara no s’hagin desmobilitzat.

Tot l’article trobo que és molt interessant de llegir, i és senzill de seguir-ne el fil i d’entendre els conceptes, però el que més m’ha cridat l’atenció es troba en un dels paràgrafs finals, quan esbossa la idea que els estats ja no tenen la capacitat de protegir els seus ciutadans, i per tant deixa anar la idea que potser s’atansa el moment de plantejar-se que els ciutadans (alguns elegits, no la totalitat de la població) obtinguin autorització de port d’arma. Fixeu-vos bé que no proposa la idea de manera directa ni massa planera, més aviat la deixa anar com qui no vol la cosa, i és que França no és precisament massa liberal en el tema de les armes! Fa molt anys que aquest és un tema candent als Estats Units d’Amèrica, on hi ha posicions francament enfrontades. No crec pas que arribi a les nostres contrades, però potser assistim a l’inici del debat?

 

ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

set. 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

abr. 212013
 

[LES IMATGES HAN DESAPAREGUT DE LA PÀGINA WEB ORIGINAL I NO LES HE POGUT RECUPERAR]

Fa temps que segueixo una secció de la pàgina web Boston.com. Concretament una secció que es diu  The Big Picture. En aquesta secció s’hi publica un parell o tres de cops a la setmana fornades d’imatges al voltant d’un fet d’actualitat. Qualsevol tema és susceptible de ser tractat, i el divendres de la setmana passada es va publicar un reportatge fotogràfic, coincidint amb la recent aprovació del Tractat sobre el comerç d’Armes a l’ONU, que es centrava en el debat intensíssim que hi ha als Estats Units sobre la possible restricció sobre les armes. S’hi reflecteixen les dues posicions clarament antagòniques. Una, la que defensa a ultrança la segona esmena de la constitució dels Estats Units, aquella que diu que serà inviolable el dret a posseir i dur armes a qualsevol ciutadà del país, i l’altra, la que s’oposa a que les armes segueixin campant alegrement per tot el territori, en mans de qualsevol i sense cap mena de restricció. Només són imatges, però tenen una força especial.

L’enllaç, aquí.

La següent tongada d’imatges publicada pel diari corresponen als atemptats que s’han produït a la marató de Boston.

abr. 202013
 

L’actualitat als USA, i referent a les competicions de tir en categories júniors. Ja en vaig fer un article fa un parell d’anys però ara, a més de repassar-la de nou, hi ha algunes novetats interessants. Recapitulem.

Fullejant-la una miqueta sembla la revista The Esport, (dedicada a l’actualitat de molts dels esports que es practiquen a Andorra, que jo sàpiga la única i tot hi naixent de la Federació de Taekwondo, amb voluntat de donar cabuda a la resta d’esports). Evidentment On The Mark està centrada en l’esport del tir (cal recordar la força que té el nostre esport oceà enllà?) i bàsicament a nivell amateur. Tot hi això tenen suficient material per editar una revista quatrimestral i el seu objectiu principal és formar els joves en el tir, insistint en la seguretat en el maneig de les armes i ajudant-los a millorar la seva precisió. Donen la opció de subscriure’s a la revista en paper però pengen també els documents en PDF a la seva web per a fer-los arribar a tothom que hi estigui interessat.

Allà s’hi poden trobar alguns recursos que poden ser interessants, entre ells aquesta guia per a facilitar la introducció i perdre la por a entrar en competició als joves esportistes en carrabina d’aire comprimit. En anglès, però molt útil i instructiva, està editada en PDF i hi podem trobar des de la imatge de per on es carrega el balí, fins a una descripció de les funcions del Range Officer en una competició, entre molts altres elements. Realment interessant.

De la mateixa manera, en aquest altre enllaç s’hi pot trobar una guia per aprendre a manejar rifles o carrabines de foc. En descriu també les parts, però sobretot insisteix molt en les mesures de seguretat, així com les diferents posicions de tir, l’ús de munició recarregada, etc. Instructiu.

 

Donat que es tracta d’una web molt completa, també hi podem trobar aplicacions per a descarregar que permeten portar un inventari exhaustiu de les armes de què disposem, controlar la puntuació de les tirades. etc. Aquest software (per a mòbils uns i per a pc uns altres) no és (són, ja que es tracta de diferents programes) gratuït, però per als amants de les armes pot resultar suficientment útil com per a procedir a la seva compra.

 

Una redescoberta francament interessant, si es disposa d’una mica de temps per a repassar-ne els enllaços amb profunditat!

 

Vist a http://bulletin.accurateshooter.com/2013/04/cmp-on-the-mark-magazine-provides-important-safety-tips/

 

 

abr. 062013
 

Recupero aquest post que tenia a mig escriure des de principis del 2011! Ara fa més de 2 anys (el 31 de gener de 2011) vaig comprar aquesta pistola que estèticament és impecable i un cop la tens a la mà és una delícia absoluta, molt més agradable que no una Glock o la Beretta, posem per cas. Imagino que pel seu calibre, .22lr, el seu poc pes i la seva manejabilitat seria una arma ideal per iniciar la gent al tir, o per una dona amb les mans petites i que no frisi per tenir armes més poderoses a les mans.

Disposa de sèrie de 2 carregadors de 10 bales, un candau de seguretat per evitar una utilització fraudulenta de l’arma, un maletí de plàstic negre molt ben encoixinat, una eina que fa la funció de clau per bloquejar o desbloquejar l’arma, 2 punts de mira de diferents tamanys, 1 motlle lleugerament més dens per si no automatitza bé, la prova de tir de fàbrica, les instruccions i la garantia.

Quan la remenes una mica sembla que sigui una arma de joguina, té un aspecte robust però potser ho fa el poc pes o la facilitat amb que es mobilitzen totes les parts.

El dimecres vaig tornar a la galeria de tir i d’entre les armes que hi vaig dur hem vaig decantar per tirar gairebé tota l’estona amb la Mosquito. En total l’hi vaig dedicar 150 bales (3 caixes) de munició American Eagle i RWS. En un primer moment, i vistos els resultats, vaig pensar que la munció (sobretot la American Eagle) era o bé defectuosa o bé de molt mala qualitat. Vaig patir interrupcions gairebé continuades cada vegada que iniciava un carregador i les agrupacions anaven inexplicablement a la banda més baixa de la diana. Sobre el terreny vaig optar per apuntar a la part més alta de la diana, i bingo! Les puntuacions no van trigar a aparèixer. Però no resulta còmode apuntar tan amunt. Per això he buscat informació per internet i sembla que no és el meu l’únic cas.

Les interrupcions sembla que apareixen perquè hi tinc un motlle recuperador que no treballa prou bé amb aquesta munició High velocity. En comprar l’arma ja hem van donar un motlle alternatiu que segurament és el que hauré d’utilitzar. Tocarà canviar-lo.

El punt de mira de la pistola sembla que també necessitarà un canvi, i és que amb l’arma també entregaven 2 alces més. Espero que la que tinc posada sigui la mitjana! Demà ho comprovaré. Hi hauré de col·locar la hipotètica alça més gran, si és que hi és (la que hi ha trobo que està molt sobredimensionada, ja).

Vistos els problemes no puc pas dir que sigui la millor .22 del món! De fet revisant els papers entregats amb l’arma és cert que les proves de tir resulten efectivament al punt més baix de la diana (el responsable de qualitat ja hi va col·locar l’alça més alta). Trobo que un fabricant com Sig Sauer no es pot permetre de treure al mercat armes amb aquests problemes. De moment he hagut de fer el McGyver i d’una manera absolutament rudimentària he pujat el punt de mira el prop de 3/4 de mm que necessita. Quan torni a la galeria de tir comprovaré que l’invent aguanti i que estigui millor afinada.

Per la resta, disparar amb ella és deliciós, a més de molt precís.

 

abr. 042013
 

Fa uns dies he descobert la existència d’un projecte engegat per Glock USA, anomenat Glock ID.

Es tracta d’una mena de xarxa social enfocada al món de les armes en general i de les Glock en particular. Té alguns detalls vistosos, com mostrar una caixa forta amb combinació digital de 4 xifres per accedir al teu “armer virtual”, on pots entrar les dades genèriques de les teves armes -foto inclosa-, i des d’allà portar un control primari però interessant de per exemple quanta munició has gastat en la teva darrera visita a l’stand de tir, quina és la darrera vegada que has netejat l’arma o integrar els resultats de les dianes per fer-ne el seguiment! Això permet aconseguir, per mitjà d’un sistema de punts algunes fites com galons militars o insígnies. Al més pur estil Call of Dutty. També es poden aconseguir punts responent qüestionaris sobre seguretat i maneig de les armes glock, història de la companyia, èxits comercials… Hi ha la possibilitat de formular preguntes i obtenir respostes de qualsevol integrant de la comunitat o fins hi tot de membres de Glock USA, el que pot desembocar en informació precisa sobre el tema que haguem demanat. I evidentment aquí també integren el sistema de punts per a guanyar les medalletes.

Per un usuari mitjà de les nostres contrades no li serà de gran utilitat, donat que el coneixement de l’anglès no acostuma a ser massa elevat i no hi ha un ús intensiu de les armes (ni tan sols moltes vegades regular).

Però per a dur una mena d’inventari del nostre arsenal, controlar quina arma utilitzem més, quantes bales hem gastat en cada sessió d’entrenament i si ja li convé passar-li el drap, pot arribar a ser interessant, sobretot per als qui com jo compartim l’interès per les armes i la tecnologia. I fixa’t tu que amb el temps potser acabem més coberts d’insígnies -digitals- que alguns caps militars que només de veure’ls et fan patir per la quantitat de pes que duen a l’americana!

Vist aquí, ammoland.com

març 292013
 

Es genera una sensació de profunda frustració entre la població, i això cada vegada allunya més la ciutadania de les institucions que diuen vetllar per l’interès públic, ja que queda demostrat una vegada més que l’únic desvetllament que tenen és el d’omplir-se les butxaques, pagar favors i aconseguir prebendes. Un dels darrers exemples ha aparegut als diaris aquesta setmana, referent a la justícia argentina. Resulta que entre 1991 i 1995, l’ex-president de la República Argentina Carlos Menem i altres amiguets seus (la notícia original, aquí) van decidir embutxacar-se uns quants pesos de més, i per a fer-ho només es van haver de saltar algunes Lleis i Tractats Internacionals. En aquell temps, Croàcia estava en guerra amb Sèrbia, i Equador estava en conflicte amb el Perú per un tema que feia anys que arrossegava de limitacions territorials. Les Nacions Unides havien decretat un embargament per a la venda d’armes a aquests països, i a més en el cas de l’enfrontament entre Equador i Perú, Argentina era una de les garants del tractat de pau. Però el Sr. Menem i quadrilla no es van deixar intimidar per aquestes minúcies, i van camuflar els enviaments d’armes com si fossin en realitat per a Panamà i Veneçuela.

D’alguna manera es va descobrir el pastís i es va estar investigant i celebrant el judici fins que el setembre de 2011 van ser declarats innocents. Ara la Càmera Federal de Cassació Penal ha revocat l’absolució i tocarà al Tribunal de Primera Instància resoldre les penes.

Més informació aquí i aquí.

Ja veurem com acaba tot plegat, però m’agradaria que es demostrés d’una vegada per totes que qui la fa la paga, sigui quina sigui la nissaga a la que pertany.

Està clar que per molts acords internacionals que es signin, els països que els respectaran són aquells que no hi tenen interessos directes. Si els tinguessin, o no els signarien, o els impugnarien o els violarien impunement, com és el cas que en aquest post ens ocupa.

També és notícia recent que la Síria, Corea del Nord i Iran estan vetant l’aprovació del primer tractat internacional que mira de regular la compra-venda d’armes. Se’n fa ressò Vilaweb i l’Ara en la seva versió premium.

Actualització 02-04-2013: Ja està aprovat el primer Tractat Internacional de Comerç d’Armes. Ara caldrà veure quina aplicació pràctica se li dóna, o si serveix d’alguna cosa. A favor: 153 estats. 23 abstencions, 3 en contra.

març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

març 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!