març 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

set. 242014
 

Al blog de The firearm Blog sempre hi trobem coses interessants per compartir i aquesta vegada hem quedo amb un vídeo que parodia els diferents tipus de tiradors que ens podem arribar a trobar en un camp de tir qualsevol… dels Estats Units. Perquè per aqui algun dels personatges trobariem, però d’altres decididament són patrimoni exclusiu dels americans. (i potser d’algunes altres nacionalitats també…). Les escenificacions més divertides per mi, la primera, del “novato”, és la millor. Després algunes altres també molt bones són la del “Wanted” (la película) i la del Nazi. Són hilarants! Però Mireu-lo tot, és bò!

 

ag. 272014
 

Segur que aquesta notícia ho és pel simple fet que ha sortit a la llum; a youtube es pot veure el vídeo (tallat en el moment més escabrós, no us espanteu ni us feu il·lusions…), les xarxes socials en van plenes i els diaris locals i nacionals americans se n’han fet ressó (fins-hi tot l’Ara!!). Hi ha molts punts a discutir sobre el perquè s’ha produït aquest fet tant lamentable.

Però per aquells que encara no sabeu de què parlo, perdoneu, us en faig cinc cèntims: Una família novaiorquesa (a Manhattan està prohibida qualsevol relació amb les armes de foc si no formes part de l’exèrcit o de la policia, i encara) en una estada a Arizona, terra àrida i bressol de pistolers per excel·lència (amb perdó de l’estat de Texas) ha decidit fer una parada a Last Stop, una espècie de cau refugi enmig del no res on s’hi pot menjar, gaudir d’excel·lents vistes al desert i… practicar el tir amb armes absolutament prohibides al 99% dels països del món. No hem malinterpreteu, jo sóc el primer que pagaria una quantitat raonable per poder disparar amb aquestes armes, per poder sentir la sensació de tenir-les entre les mans. Però allà no hi deu haver cap mena de limitació, ja que pel que sembla els infants menors d’edat també poden disparar, després de passar per caixa. I això és el que ha fet aquesta família de Nova York. La seva filla de 9 anys ha volgut provar les armes que tantes vegades es veuen a les pel·lícules, i concretament el vídeo que us he linkat més amunt mostra com un instructor de tir del mateix camp dóna instruccions a la nena.

 

La desgràcia succeeix quan aquesta nena, suposadament inexperta en el maneig de les armes, no només es limita a disparar trets de manera intermitent sinó que manté el dit apretant de manera constant el gallet. L’arma, una Mini-uzi (o micro-uzi, no n’estic segur) totalment automàtica, fa reaccionar la nena com marquen les lleis de la física, i és que perd totalment el control, elevant l’arma i desplaçant-se cap a la seva esquerra, amb la mala sort que l’instructor no té temps de corregir res, i rep com a mínim un impacte directe al cap.

Ja he comentat que el vídeo no mostra el moment precís de l’impacte, i certament no tinc cap necessitat de veure’l.

Podem extreure de bones a primeres algunes conclusions, d’aquelles tant fàcils de convenir quan coneixem tota la història i estem tranquil·lament assentats darrera la pantalla de l’ordinador.

Primerament, són armes amb un poder destructor colossal. Així com no hi ha cap inconvenient en disparar qualsevol tipus d’arma sempre que estigui en un terreny absolutament controlat i minimitzem els riscos de prendre mal, tant de l’usuari com de qualsevol passavolant que pogués interferir inadvertidament en la línia de tir.

Però és força arriscat deixar que un menor pugui interactuar amb elles. Estaríem d’acord que sota la supervisió d’un adult responsable no hi hauria d’haver problema, però els fets demostren que els accidents es poden produir en qualsevol circumstància, per molt controlat que estigui tot plegat. En aquest cas, s’ha unit un tipus d’arma força lleugera, la seva capacitat de tir en mode automàtic i la inexperiència i poca força física de la nena. Potser l’instructor podia haver previst la situació i col·locar-se darrera la nena per corregir la trajectòria de l’arma, però tot passa tant depressa que no hi ha temps de res.

Suposo que aquest fet tant luctuós servirà per encendre més els ànims dels 2 bàndols enfrontats per les armes que hi ha en aquelles contrades. Descansi en pau, i que la nena i els seus pares pugin d’alguna manera superar aquest mal tràngol que han hagut de protagonitzar.

 

Font: Reuters

 

set. 162013
 

La màquina que veureu en aquest vídeo m’ha cridat força l’atenció pel simple fet que és impensable que una cosa així es pogués inventar a Europa. Ja no dic res d’Andorra, és clar…! No tinc ni idea de la quantitat d’armes que es poden arribar a destruir a Andorra, Catalunya, Espanya, França o Alemanya, per citar alguns dels països del nostre entorn més immediat i més accessibles. De totes maneres, tot hi començant pel final de la llista no crec que necessitin disposar d’un enginy com el que mostra el vídeo. Encara que estem parlant d’alguns centenars d’armes, potser algun miler hi tot, aquesta màquina es menja les armes de tot tipus com si fossin galetes, i el millor és que les deixa total i absolutament destrossades, diria que no es pot aprofitar ni un trist percutor! Allà les armes són un bé de consum com els cotxes, i per tant necessiten un sistema de desballestament òptim i eficaç, però per aquestes contrades… potser no fa falta.

març 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!

febr. 242013
 

I és que fins hi tot als USA s’ha generat una forta polèmica després que es fes públic que una agència guvernamental havia demanat un munt d’aquestes dianes, diguem-ne… especials. L’objectiu jo l’entenc perfectament, i és que en una societat amb un accés a les armes i la munició tant senzill, on qualsevol pot obtenir pràcticament el tipus d’arma que li vingui de gust en un termini de temps molt curt, els agents de policia sovint es troben en situacions que difícilment entendriem aquí o  als paisos del nostre entorn. I necessiten formar-se i entrenar en situacions properes a la realitat que es trobaran un cop surtin al carrer. I això és el que han fet. A Europa es considera fortament ofensiu entrenar amb dianes que tinguin vagament algun tret humà. El més proper que podem trobar habitualment són les dianes que s’utilitzen per al tir pràctic o IPSC, que tot hi això són francament abstractes…:

En canvi ja fa molt de temps que als USA entrenen amb imatges molt més suggerents, que aquí ni s’imaginen:

I finalment el motiu d’aquest article, que trobo que és molt impactant, fins hi tot pel que sembla per als mateixos nordamericans, que amb la polseguera que han aixecat han obligat a treure-les de la pàgina web on es venien i han posat el crit al cel. No n’hi ha per menys… oi?







 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Via Infowars aquí i aquí

nov. 042012
 

… de com la indústria armamentística als Estats units és poderosa com ella sola, i arrastra tota una estela de petits empresaris que decideixen crear i invertir en complements que a Europa tindrien poc sentit – i estarien abocats al fracàs amb tota probabilitat-, però que a l’altra banda de l’Atlàntic sembla que tenen força seguidors. I és que si no fos per l’elevat preu de sortida d’aquests complements, probablement encara en tindrien més, d’èxit!

Aquesta vegada m’ha cridat l’atenció una tassa una mica especial, del mateix tipus a la que ens tenen acostumats els nord americans de les pel·lícules, però amb una configuració militar molt al gust del target a qui va dirigit el producte.

 

La versió inicial és la tassa sense nança, però a partir d’aquí s’hi pot anar afegint diferents complements, a l’estil tàctic, gràcies al rail que incorpora. A la mateixa botiga podem comprar  la nança de rigor – la mateixa per transportar una carrabina M4-. També ens permet gravar-hi el que vulguem a la part de sota, el que incrementarà ostensiblement el preu, així com el valor sentimental que li poguem atorgar. I parlant de preu i valor, és sorprenent com treuen al mercat peces aparentment tant vulgars amb uns preus tant elevats. Si bé és cert que el material és d’alta qualitat, també ho és que el seu ús és limitat, per molt que ens proposin incorporar una minibaioneta, una mira telescòpica o una llanterna tàctica (exemples reals). El seu mercat deuen tenir a partir del moment que sembla que la idea tira endavant. És un bon regal segurament per commemoracions d’unitats militars o policials, però a un preu prohibitiu per a la majoria dels mortals. I és que recordem que només es tracta… d’una tassa! Ah, si. El preu. La versió bàsica costa 189$. La nança li pot sumar 33,95 o 74,99$, segons si es de fabricació nacional o estrangera, i si hi volem gravar alguna cosa, 30 o 100$ segons si és text normal o lliure (com signatures, logos, etc.). Ens en podem anar doncs als 364$ (283€) amb facilitat, per prendre el tè o café. Exagerat?

des. 042011
 

Aquesta mena de conclusions que podem consultar aquí extreu tot un seguit de dades recopilades a partir de l’estudi d’una gran quantitat d’atacs patits per les forces policials dels Estats Units. Analitza quines i com són les armes més utilitzades, el coneixement en el seu ús, la seva procedència…

És interessant, sempre sense perdre de vista que és un anàlisi de dades als USA, veure com totes (en realitat totes menys una) les armes són de procedència il·legal, comprades en transaccions al carrer o sostretes en robatoris. Els delinqüents no elegeixen quina arma utilitzaran en els seus actes delictius, simplement utilitzen aquella que els ha caigut a les mans. Si poden triar, trien la més potent. Evidentment obvien qualsevol llei. La legislació i els càstigs únicament serveixen per aquells que la compleixen , precisament els que NO efectuen actes violents.

L’edat en que van començar a portar armes els delinqüents interpel·lats comença entre els 9-12 anys, tot i la que la mitja s’assimila als 17 anys. I tots en tenen un coneixement força aprofundit, sobretot per haver estat a l’exèrcit amb anterioritat. També practiquen regularment (prop de 25 sessions d’entrenament anuals… és molt!), però no en camps de tir o galeries, sinó en abocadors, boscos i espais abandonats. Gairebé la meitat dels delinqüents tenien experiència en anteriors enfrontaments armats, abans d’enfrontar-se a la Policia. Els agents de l’autoritat que es van enfrontar als assaltants practicaven una mitja de 14 hores anuals.

Acostumen a portar les ames (curtes) a la cintura, directament als pantalons i preferiblement al davant, encara que també a l’esquena. Gairebé la meitat tenen prevista una 2a arma de suport. Si van en vehicle tenen l’arma a l’abast, algunes vegades sota el seient. I si són a casa, la guarden sota el matalàs, a la tauleta de nit o sota el coixí.

Més de la meitat disparen instintivament contra el seu objectiu, sense importar massa a quina part del cos arriben les bales. Un cop l’agent o la víctima al terra disposen de més temps i oportunitats per tornar a disparar, aquesta vegada de manera fulminant. El 70% dels agressors aconseguia impactar a la víctima, contra el 40% dels trets disparats pels agents (cal tenir en compte que normalment el delinqüent dispara primer, i per sorpresa, contra un agent de l’autoritat, el que incrementa en força mesura les possibilitats d’èxit).

Finalment conclou que els delinqüents veterans en encontres armats encara són vius perquè han desenvolupat un instint de disparar primer i al menor indici de perill, sense mostrar cap recança moral o ètica.

Això ens trenca alguns tòpics que podem tenir al respecte, com per exemple que un delinqüent s’acoquinarà automàticament en veure una arma, que no disparen amb precisió i que no estan acostumats a fer-ho.

 

ag. 302011
 

Recordeu que fa poc vaig posar-vos un vídeo on apareixia un senyor que realitzant pràctiques de tir a molt curta distància es va disparar a la cama? Ara us porto un vídeo d’uns pocs segons on es veu un pre-adolescent que sortosament sembla que no fa mal a ningú, però possiblement tingui un forat rodó d’un centímetre de diàmetre a la paret de l’habitació o a l’ordinador o potser a l’armari. I encara sort que no hi havia ningú gaudint de l’espectacle!

 

Segurament hi ha pocs casos en que es deixin les armes i la munició a l’abast de persones poc capacitades per a l’ús de les armes, però quan passa i a casa hi ha un adolescent o preadolescent amb les hormones alterades, la combinació pot resultar fatal. Ja no parlem de deixar les armes carregades!

Si no hi ha més remei, no seria més intel·ligent ensenyar-li l’ús de les armes, com carregar i descarregar-les i gravar a foc dins el seu cervell unes mínimes mesures de seguretat?

ag. 242011
 

Aquest vídeo de terres oceà enllà ens mostra el que sembla que és la primera experiència d’un paio amb les armes. S’inicia amb una ruger calibre .22, fins aquí tot normal, Després (i si no ho he entés malament) passen a majors amb una Smith & Wesson calibre .40.

Acte seguit li treuen una Sig Sauer tipus M4. Ja hem arribat a les armes llargues. I com a colofó final una Uzi automàtica. L’interessat sembla que en surt content (si no no haurien publicat el vídeo), però aquesta iniciació és la manera més ràpida per a fer agafar pànic a les armes a qualsevol. Als que ens agraden les armes però, ens cau la baba quan veiem aquest surtit i sobretot aquestes instal·lacions, perquè fixeu-vos-hi bé: Són enormes i impresionants! Sistemes automàtics, un munt de llocs de tir, proteccions amb vidre o plexiglàs blindat entre els llocs, bigues de ferro que fan de guia de les màquines que atansen o allunyen les dianes… Us imagineu gaudir d’unes instal·lacions similars al vostre Club de Tir? Jo firmo!