març 252015
 

Quan un esport delicat com el tir, en qualsevol de les seves vessants, es practica d’esma, sense esperit, sense posar-hi els 5 sentits… es quan poden aparèixer els errors. I els pitjors errors en el nostre esport poden arribar a tenir greus conseqüències! Sempre, en qualsevol modalitat esportiva per a millorar o simplement practicar-la són necessaris el temps, la disciplina, l’atenció, la concentració… però arriba un moment en que ja sigui per esgotament o per distracció deixem de percebre el nostre entorn amb l’atenció merescuda i es quan poden esdevenir els errors. I el vídeo que us poso més avall potser és conseqüència d’aquests o altres factors, però el que és segur és que se’n van derivar conseqüències. No danys personals afortunadament, però en cap competició es pot admetre una errada de seguretat tan important com la que ens mostren les imatges sense depurar-ne les responsabilitats. El que podia haver acabat en tragèdia (i de fet tenia tots els números per acabar d’aquesta manera) es queda en un ensurt gràcies a l’entrenament i els reflexes del tirador. L’article original ens parla de la visió de túnel, de que la persona de l’staff no s’havia adonat que havia començat l’exercici perquè portava els cascs posats… És possible. Segurament aquí això seria altament improbable que ens passés, per la senzilla raó que la quantitat de tiradors d’IPSC o tir pràctic és infinitament inferior a la dels Estats Units. Igualment per les superfícies dels exercicis. En qualsevol cas, hi ha algú que pot donar gràcies per continuar fent la seva vida.

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

febr. 082011
 

El Diari d’Andorra ens ofereria ahir una notícia si més no inquietant. Resulta que fa “uns dies” l’arma reglamentaria d’una agent de la Policia Andorrana (una Sig Sauer calibre 9mm, sembla que el model SigPro, que va subministrar l’Armeria Dolsa entre el 2004 i el 2005 al Cos) ha desaparegut de l’edifici de la Policia. Aparentment els agents disposen d’unes caselles en una sala especialment habilitada per a poder dipositar l’arma mentre no l’han de menester. Aquesta sala disposa de gravació en circuit tancat i accés vedat a la resta de personal que no sigui agent de Policia. Per això costa de creure que l’arma hagi desaparegut del lloc on la va deixar la seva propietària. Llegint l’article s’intueix que algú devia saltar-se totes les mesures de seguretat i la va sostreure sense que ningú se n’adonés fins que ja va ser massa tard. La veritat, se m’ocorren altres maneres d’aconseguir robar una arma sense haver d’entrar a les dependències policials!

Imagino que el cas aviat es resoldrà.

Per cert que avui torna a sortir el tema a la premsa, aquesta vegada les coses es clarifiquen una mica més: L’agent sembla que inicialment va declarar que havia deixat l’arma a l’armer, però en demostrar-se que això no havia estat així va canviar la declaració, explicant que en realitat l’havia deixat a la casella dels vestidors. Ara a veure com evoluciona el cas, si es que en tornem a sentir alguna cosa! De moment ja se li ha obert un expedient disciplinari.

Us imagineu què passaria si qualsevol de nosaltres ha d’acudir a la Policia a declarar la pèrdua d’una arma?

juny 072010
 

A través de The Firearm Blog descobreixo la existència d’una mena de pòster visual amb les normes bàsiques que s’han de tenir en compte en el maneig de les armes. Són directrius i observacions tant senzilles i òbvies que a primera vista semblen supèrflues, però si ens entretenim a llegir-ne el contingut ràpidament ens adonem que no està de més tenir-les ben presents en tot moment, i sobretot demanar-li al novell que abans de tenir cap arma a les mans se les llegeixi bé, les entengui i les interioritzi. Només amb aquestes senzilles normes s’hauria de poder fer el següent pas.

Podem baixar el PDF des d’aquesta pàgina.

Les observacions més òbvies mostren per on surt la bala. Les que potser evitaran més d’un disgust fora del més evident: Mantenir la mà fora de la trajectòria de la corredera, mantenir el dit fora del gatell fins l’últim moment i no agafar mai una arma que ens cau, ja que actualment totes disposen de sistemes de seguretat que eviten que es disparin soles (aquí estariem parlant de semiautomàtiques, però. En cas de revòlvers caldria estudiar-ho millor).

febr. 132010
 

Una més d’entre la sèrie d’accidents de tir que poden ocòrrer, ja sigui per errors humans o dels materials.

L'arma accidentada. Es pot apreciar el bony a la culata... sembla ser que és l'agulla percutora!

La munició utilitzada, calibre .50BMG

Detall dels danys de l'arma

En aquest cas amb un rifle calibre .510 DTC (una variant legal del calibre .50 BMG, degut a les limitacions de l’estat de Califòrnia) de la casa Bohica Arms. Probablement en aquest cas no sigui un cas de mala recàrrega de la munició… sembla ser que el propietari de l’arma tenia problemes per a tancar la recàmera i per aconseguir-ho utilitzava un martell. En la darrera de les sessions de tir va tenir un petit problema… que s’anomena Kaboom. La inutilització de l’arma i per desgràcia uns danys personals prou importants. La mà esquerra amb ossos trencats i tendons seccionats, i la mà dreta severament lascerada.

Alguna traça de les conseqüències del kaboom, tot hi que segurament només és el lloc on van asseure l'accidentat per a practicar-li els primers auxilis

D’aquesta història en podem extreure ràpidament un parell de consells importants. En disparar, i sobretot en aquests calibres, convé anar ben equipat amb mesures de seguretat suficients: Ulleres i protectors auditius per descomptat, i en aquest cas hagués anat fantàstic que el tirador portés uns guants de tir; A més de ser fashion’s permeten agafar millor l’arma i protegeixen un xic més. L’altre consell important seria no forçar mai cap arma. Si alguna cosa no encaixa perfectament, hi ha un problema. Val més desistir de disparar fins que ho haguem resolt o si més no identificat i no representi una amenaça

Més informació a The firearm Blog i a Calguns (lloc inicial de la notícia)

nov. 202009
 

Qualsevol que tingui interès en les armes sap que ha de complir una sèrie de regles d’or, unes normes que son d’OBLIGAT compliment, no només una guia del que s’hauria o no de fer amb una arma a la mà. I això serveix per tiradors esportius, caçadors, professionals i qualsevol que tingui una mínima relació amb una arma.

Com sempre, aplicant el sentit comú automàticament s’apliquen aquestes normes, però com que sovint no ens parem a pensar suficient en el que estem manejant, convé tenir-les per escrit per a no oblidar-les mai.

  1. – Sempre considerarem que una arma està carregada. Encara que no ho estigui, i sapiguem del cert i al 100% que no ho està.
  2. – No apuntarem mai cap a res ni ningú a qui no es vulgui disparar. Ni en broma, ni amb l’arma descarregada, ni amb el dit fora del gatell. Amb les armes no s’hi juga.
  3. – Abans de disparar, hem de tenir clarament identificat l’objectiu i el que es pot trobar darrera o al voltant.

No és la primera ni serà la última que veig al camp de tir com algun tirador considerat expert es passeja amb l’arma carregada – pensant-se que no ho està- i dirigeix el canó cap als altres tiradors, sense ni tan sols adonar-se’n, posant d’aquesta manera en perill la seva vida i la dels companys que en aquell moment estan practicant el seu esport preferit, aliens a tot.

També recordo un cas a Girona on en plena temporada de caça, passejant tranquilament per la muntanya de sobte hem va saltar al mig del camí un caçador perfectament camuflat amb l’escopeta encarada cap a mi i a punt de disparar…! No cal dir que l’ensurt que ens vam endur els dos va ser majúscul!

Sortosament el tir esportiu és practicat majoritàriament per persones formades i conscients del perill que comporta manejar armes i munició, i les actituds descuidades no són habituals, però existeixen, i depèn de tots que poc a poc vagin desapareixent dels camps d’entrenament.

nov. 022009
 

És un tema recurrent, però com que passa – i més sovint del que voldríem creure – i és perillós, enllaço un blog on ens mostra un altre accident provocat per una mala recàrrega. Sembla que sense lamentar danys personals, però donat que és un tambor carregat de bales del calibre .44 Magnum que ha literalment explotat, podia haver passat qualsevol cosa pitjor.

No deixa de ser lamentable que una arma d’aquesta qualitat es perdi per un error  (o una negligència) recarregant, però sempre és millor l’arma que la persona.

Les fotos parlen per si soles. Espero que qui va patir l’explosió dugés posades les ulleres de seguretat i els cascs de protecció auditiva!

La destrossa només és equiparable a l’ensurt i el disgust posterior que es devia endur el propietari d’aquest revòlver, un Smith & Wesson M629 Classic.

ag. 302009
 

En una etapa de la vida en que estic compaginant la meva afició per les armes amb una preciosa princesa d’encara no 1 any hem resulta curiós trobar articles com el que desde Bebés y más tracten. En aquest post parlen de les 3 principals postures que adopten els pares respecte als jocs bèlics (entenc pistoles, escopetes, espases, punyals…) que deixen practicar als seus fills.

Podriem dir que identifiquen una escala de la menys a la més permissiva, i es que la primera actitud defineix una negació total i absoluta per a tot allò que tingui a veure amb les armes, la segona és més laxa i “permet” decidir als petits si volen o no incorporar les armes als seus jocs, i la tercera incita activament els petits a aprendre el maneig de les armes que tinguin a l’abast.

Trobo que és un post molt interessant i segurament a mi no se m’hagués passat pel cap de tractar-ho al blog, però és evident que la societat on vivim identifica les armes amb mort i destrucció, quan no necessariament és així. Serà interessant seguir els comentaris que en faci la gent.

No cal dir que conec bé totes tres postures, com segurament la majoria dels que llegiu aquest blog, i per això hem xoca moltíssim que es faci una analogia absolutament directa entre una pistola làser de la guerra de les galàxies, una espasa romana o un rifle winchester amb un nen a qui es fonamenten actituds com l’agressivitat o la violència. És fins-hi tot difícil d’acceptar que hi hagi qui pensi així! Des del meu punt de vista és força reaccionari voler privar l’infant de jocs potencialment violents que l’ajudaran a desenvolupar-se com a persona. Si seguim per aquesta línia, probablement els pares que defensen la primera actitud (el NO rotund a deixar jugar els seus fills amb joguines bèliques) no els permetran llençar tampoc pedres al riu, ni tirar amb rifle a les firetes ni disfressar-se de Zorro per carnaval. Cadascú té la seva manera d’educar els propis fills, però no estic segur que aquesta sigui especialment protectora per al seu bon desenvolupament.

La segona actitud segurament és la més assenyada, ja que deixa a l’infant la decisió de triar els jocs que prefereixi. Ull! Que els pares són els pares i han de vetllar per la correcta educació que brinden als seus fills, tampoc seria recomanable que al nen que vol jugar permanentment a lladres i serenos no li brindem altres opcions que el puguin captivar igualment!

La tercera actitud segurament queda emmarcada en un territori com els USA, amb l’accés a les armes totalment obert. A Europa es podria equiparar amb un nen a qui se’l convida a iniciar-se en el tir esportiu, duent-lo a campionats, celebracions locals i a practicar al camp de tir amb persones que li poden ensenyar per començar les normes bàsiques de seguretat, i després una bona posició, una bona manera d’aguantar l’arma i com aliniar les mires per a fer blanc.

I si l’infant mostra interès i ganes per continuar, aleshores tindriem un nou amant de les armes, sense cap voluntat de fer mal ni cap espurna de violència per enlloc. I tanmateix la societat se’l mirarà ai las amb recel!

És lamentable però és el que ens volen fer creure des de tots els angles. Si no aborreixes absolutament les armes, aleshores resultes perillós per la societat. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Algú a mencionat en Bush i n’Aznar?

ag. 292009
 

D’entre tots aquells que tenim armes a casa, ja sigui per defensa de la llar, per tir esportiu o perquè la feina ens hi obliga, segur que a tots que tinguin família se’ls ha presentat el mateix problema: Com guardar l’arma d’una manera segura però al mateix temps tenir-la disponible en cas de necessitat?

N’hi ha que la guarden a la tauleta de nit, sota el coixí o en un armari, evidentment carregada i preparada per disparar. D’altres guarden l’arma per una banda i el carregador per una altra, d’altres la tenen dins la caixa forta… però en cap d’aquests casos es compleixen els 2 requisits a la vegada: Seguretat i disponibilitat.

La casa GunVault té disponible entre el seu catàleg una micro caixa forta (el model MicroVault, en les seves 2 versions, la biomètrica “MVB500 MICROVAULT BIOMETRIC” i la normal “MV500-STD MICROVAULT“) que permet disposar de l’arma en qualsevol moment (en 3 segons, diuen) ja que permet gravar les empremtes digitals i obrir-se tan sols quan les detecti. Això permetria que els nens no hi tinguessin accés, però nosaltres en 3 segons tinguéssim l’arma a les mans, amb el seu carregador i fins hi tot alimentada.

La caixa es pot penjar a la paret, portar al damunt en una motxil·la o servir per a fer trasllats aeris, ja que sembla que està homologada.

És suficientment atractiu com per a comentar-ho, segur que més d’un ho trobarà interessant!

ag. 282009
 

Nidec ens ofereix una botiga amb multitud de productes relacionats amb la seguretat, des de armes fins a armilles antibales, passant per botes, guants, ulleres, cascos, gravadores… una infinitat de productes especialment indicat per membres dels cossos policials, ja que hi ha un gran desplegament de defenses, segones armes, esprais, fundes…

A més a més de botiga, imparteixen cursos relacionats amb la defensa personal, ús de tècniques policials, tir instintiu… i tir tàctic per civils amb permís d’arma. Els preus són més econòmics si estem inscrits en l’anomenat Club Nidec, fins a un 15% de descompte, tant en cursos com en material. I pel que sembla els cursos no estan malament, ja que per internet es comenta (professionals de la seguretat) que n’estan molt contents. És qüestió de fer-hi una ullada, i si ens interessa, i en funció de si som professionals, tiradors esportius o civils armats, apuntar-nos-hi.

És llaminer que relativament a prop es realitzin cursos d’aquesta temàtica, i jo ja m’estic plantejant de seguir-ne algun!

Segur que hi aprenem moltes coses i passem una bona estona!