nov. 042012
 

… de com la indústria armamentística als Estats units és poderosa com ella sola, i arrastra tota una estela de petits empresaris que decideixen crear i invertir en complements que a Europa tindrien poc sentit – i estarien abocats al fracàs amb tota probabilitat-, però que a l’altra banda de l’Atlàntic sembla que tenen força seguidors. I és que si no fos per l’elevat preu de sortida d’aquests complements, probablement encara en tindrien més, d’èxit!

Aquesta vegada m’ha cridat l’atenció una tassa una mica especial, del mateix tipus a la que ens tenen acostumats els nord americans de les pel·lícules, però amb una configuració militar molt al gust del target a qui va dirigit el producte.

 

La versió inicial és la tassa sense nança, però a partir d’aquí s’hi pot anar afegint diferents complements, a l’estil tàctic, gràcies al rail que incorpora. A la mateixa botiga podem comprar  la nança de rigor – la mateixa per transportar una carrabina M4-. També ens permet gravar-hi el que vulguem a la part de sota, el que incrementarà ostensiblement el preu, així com el valor sentimental que li poguem atorgar. I parlant de preu i valor, és sorprenent com treuen al mercat peces aparentment tant vulgars amb uns preus tant elevats. Si bé és cert que el material és d’alta qualitat, també ho és que el seu ús és limitat, per molt que ens proposin incorporar una minibaioneta, una mira telescòpica o una llanterna tàctica (exemples reals). El seu mercat deuen tenir a partir del moment que sembla que la idea tira endavant. És un bon regal segurament per commemoracions d’unitats militars o policials, però a un preu prohibitiu per a la majoria dels mortals. I és que recordem que només es tracta… d’una tassa! Ah, si. El preu. La versió bàsica costa 189$. La nança li pot sumar 33,95 o 74,99$, segons si es de fabricació nacional o estrangera, i si hi volem gravar alguna cosa, 30 o 100$ segons si és text normal o lliure (com signatures, logos, etc.). Ens en podem anar doncs als 364$ (283€) amb facilitat, per prendre el tè o café. Exagerat?

jul. 252012
 

Des del primer dia de trepitjar una galeria de tir que veig com hi ha moltíssima gent que encara no és conscient de la importància de dur unes bones ulleres de protecció balística. És obvi que el perill en una galeria de tir no té res a veure amb el perill a que s’exposa algú en una situació de combat, com és el tema principal de l’enllaç que us recomano aquí. De totes maneres és en aquestes situacions que es pot valorar quin tipus de protecció és la més adequada. Fa feredat de veure com en alguns casos les situacions extremes a que són sotmeses les diferents ulleres de protecció provoquen la destrucció total o parcial dels elements de visió. I per a deixar el reportatge ben acabat mostren imatges del que pot passar en cas de rebre un impacte directe amb ulleres de visió normal, amb ulleres de sol, etc. Molt interessant, sobretot per prendre consciència del que ens podem estalviar en cas de malfuncionament de l’arma, tret accidental, rebots, etc.

 

gen. 042012
 

Seguint amb la tònica general de la publicació de les revistes en PDF i de temàtica armamentística en aquest blog, acabo de descobrir que existeix la revista oficial per als practicants o aficionats a l’IPSC. I sembla que fins ara no devia estar en castellà, motiu pel qual alguns bloguers espanyols se’n fan ressò.

Aprofitant l’avinentesa en publico també aquí la existència, i com la majoria d’entitats massa grans, té un sistema rocambolesc per a arribar-hi. Resulta que cal subscriure’s a una mena de butlletí i d’aquesta manera ens enviaran l’enllaç a la revista cada vegada que en publiquin un nou número. Curiosament no hi ha cap enllaç directe des de la pàgina oficial.

La primera revista en castellà la trobareu aquí, i per a subscriure-us i mantenir-vos informats heu d’anar a aquest enllaç i facilitar nom, cognoms, adreça mail i regió.

Per poder fullejar o descarregar les revistes en pdf, tant les que només han sortit en anglès com les que són també en castellà, podeu visitar aquest enllaç.

des. 142011
 

És curiós de llegir aquesta pàgina d’un coronel francès que ha decidit compartir les seves opinions en un blog, com podem fer molts, però en aquest cas amb l’afegit dels coneixements que una persona del seu rang pot aportar. El que més crida l’atenció d’aquest mini estudi és la conclusió: La major part dels soldats francesos que van participar en la confrontació van estar molt lluny d’establir contacte proper amb els enemics (<50m), i només un de cada 25 van ferir o matar un enemic. Total, que només una petita part dels soldats implicats van fer el 80% de la feina,conclou.

L’enllaç, aquí

des. 052011
 

“No hauríem d’haver adquirit sistemes que no hem d’utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem ni llavors ni ara”.

Amb aquesta frase comença l’article que podeu llegir aquí a l’Ara Premium. No narra res que no ens poguéssim imaginar els que seguim més o menys l’actualitat armamentística. En els darrers anys l’estat espanyol s’ha dedicat a ampliar i modernitzar amb profunditat una quantitat gens menyspreable de sistemes de defensa (i atac), el que inevitablement ha comportat una despesa immensa que no es podia pagar aleshores i molt menys es pot pagar ara. I potser la notícia bomba és que els diners es van aconseguir aplicant sistemes d’enginyeria financera (dit d’una altra manera, utilitzant les trampes legals hagudes i per haver) entre el ministeri d’indústria i el de defensa, i amb la connivència de les societats d’armament per a veure satisfets els seus desitjos d’ampliar el negoci. Segons l’article hi ha dos camins: Aconseguir més diners de l’estat espanyol o més probablement refinançar el deute, el que pot comportar que la factura passi a xifres absolutament escandaloses.

Segons un expert però, el més assenyat fóra cancel·lar alguns d’aquests programes, que van ser dissenyats per a repel·lir atacs aeris o terrestres en escenaris propis de la guerra freda

des. 042011
 

Aquesta mena de conclusions que podem consultar aquí extreu tot un seguit de dades recopilades a partir de l’estudi d’una gran quantitat d’atacs patits per les forces policials dels Estats Units. Analitza quines i com són les armes més utilitzades, el coneixement en el seu ús, la seva procedència…

És interessant, sempre sense perdre de vista que és un anàlisi de dades als USA, veure com totes (en realitat totes menys una) les armes són de procedència il·legal, comprades en transaccions al carrer o sostretes en robatoris. Els delinqüents no elegeixen quina arma utilitzaran en els seus actes delictius, simplement utilitzen aquella que els ha caigut a les mans. Si poden triar, trien la més potent. Evidentment obvien qualsevol llei. La legislació i els càstigs únicament serveixen per aquells que la compleixen , precisament els que NO efectuen actes violents.

L’edat en que van començar a portar armes els delinqüents interpel·lats comença entre els 9-12 anys, tot i la que la mitja s’assimila als 17 anys. I tots en tenen un coneixement força aprofundit, sobretot per haver estat a l’exèrcit amb anterioritat. També practiquen regularment (prop de 25 sessions d’entrenament anuals… és molt!), però no en camps de tir o galeries, sinó en abocadors, boscos i espais abandonats. Gairebé la meitat dels delinqüents tenien experiència en anteriors enfrontaments armats, abans d’enfrontar-se a la Policia. Els agents de l’autoritat que es van enfrontar als assaltants practicaven una mitja de 14 hores anuals.

Acostumen a portar les ames (curtes) a la cintura, directament als pantalons i preferiblement al davant, encara que també a l’esquena. Gairebé la meitat tenen prevista una 2a arma de suport. Si van en vehicle tenen l’arma a l’abast, algunes vegades sota el seient. I si són a casa, la guarden sota el matalàs, a la tauleta de nit o sota el coixí.

Més de la meitat disparen instintivament contra el seu objectiu, sense importar massa a quina part del cos arriben les bales. Un cop l’agent o la víctima al terra disposen de més temps i oportunitats per tornar a disparar, aquesta vegada de manera fulminant. El 70% dels agressors aconseguia impactar a la víctima, contra el 40% dels trets disparats pels agents (cal tenir en compte que normalment el delinqüent dispara primer, i per sorpresa, contra un agent de l’autoritat, el que incrementa en força mesura les possibilitats d’èxit).

Finalment conclou que els delinqüents veterans en encontres armats encara són vius perquè han desenvolupat un instint de disparar primer i al menor indici de perill, sense mostrar cap recança moral o ètica.

Això ens trenca alguns tòpics que podem tenir al respecte, com per exemple que un delinqüent s’acoquinarà automàticament en veure una arma, que no disparen amb precisió i que no estan acostumats a fer-ho.

 

des. 022011
 

image

Encara que ho sembli, el blog no està abandonat! Acabo d’implementar la versió mòbil per al blog, i en el meu recent estrenat Note (android) es veu de fàbula. Imagino que amb els dispositius iOS, blackberry i assimilats també serà així. Per a comprovar com es veu n’hi ha prou amb visitar la pàgina des d’un dispositiu mòbil.

ag. 302011
 

Recordeu que fa poc vaig posar-vos un vídeo on apareixia un senyor que realitzant pràctiques de tir a molt curta distància es va disparar a la cama? Ara us porto un vídeo d’uns pocs segons on es veu un pre-adolescent que sortosament sembla que no fa mal a ningú, però possiblement tingui un forat rodó d’un centímetre de diàmetre a la paret de l’habitació o a l’ordinador o potser a l’armari. I encara sort que no hi havia ningú gaudint de l’espectacle!

 

Segurament hi ha pocs casos en que es deixin les armes i la munició a l’abast de persones poc capacitades per a l’ús de les armes, però quan passa i a casa hi ha un adolescent o preadolescent amb les hormones alterades, la combinació pot resultar fatal. Ja no parlem de deixar les armes carregades!

Si no hi ha més remei, no seria més intel·ligent ensenyar-li l’ús de les armes, com carregar i descarregar-les i gravar a foc dins el seu cervell unes mínimes mesures de seguretat?

ag. 292011
 

Acabo de trobar un vídeo a través de Theatrum Belli que és molt impactant, instructiu i fins imperatiu de veure. És en francès però sembla un reportatge nord-americà. Instrueix sobre l’autodefensa i com qualsevol persona, sigui quina sigui la seva complexió i preparació, és capaç d’abortar un atac inesperat en situacions quotidianes. No tracta els casos en que l’atacant estigui armat.

Comença definint les zones del cos humà més febles i per tant susceptibles d’actuar-hi per a baixar la determinació de l’agressor: Ulls, orelles, coll, pelvis. Per a fer-ho utilitza experts però deixa ben clar que només cal tenir clar quines són les zones més vulnerables. I alerta que algunes de les maniobres poden provocar la mort de l’agressor, per tant compte!

Després fa un repàs a eines utilitzades com a defensa no-letal, com els esprais, les llanternes amb elevats lúmens i el Taser.

Interessant de debò!


Science du combat – l’Autodéfense by alxka

ag. 242011
 

Aquest vídeo de terres oceà enllà ens mostra el que sembla que és la primera experiència d’un paio amb les armes. S’inicia amb una ruger calibre .22, fins aquí tot normal, Després (i si no ho he entés malament) passen a majors amb una Smith & Wesson calibre .40.

Acte seguit li treuen una Sig Sauer tipus M4. Ja hem arribat a les armes llargues. I com a colofó final una Uzi automàtica. L’interessat sembla que en surt content (si no no haurien publicat el vídeo), però aquesta iniciació és la manera més ràpida per a fer agafar pànic a les armes a qualsevol. Als que ens agraden les armes però, ens cau la baba quan veiem aquest surtit i sobretot aquestes instal·lacions, perquè fixeu-vos-hi bé: Són enormes i impresionants! Sistemes automàtics, un munt de llocs de tir, proteccions amb vidre o plexiglàs blindat entre els llocs, bigues de ferro que fan de guia de les màquines que atansen o allunyen les dianes… Us imagineu gaudir d’unes instal·lacions similars al vostre Club de Tir? Jo firmo!