març 052017
 

Ahir dissabte es van alinear els astres i vaig trobar el moment, les ganes i la possibilitat d’agafr les armes i anar a treure una mica la pols. Fa… quan, 2 anys? tres? que no hi passava. Vam anar-hi per última vegada amb una colla de bons amics per gaudir de nou d’un plaer ja gairebé oblidat… i ara ja tornava a estar oblidat! Com sempre en aquestes ocasions, no sé qui m’hi trobaré, ni quina arma tindré ganes d’utilitzar, així que carrego tot el que puc transportar (que fa un embalum considerable) i cap al Club falta gent!

La primera sorpresa és veure que no ha canviat res. És alleugeridor comprovar que els mals auguris no s’han complert, així que tot hi restar a la corda fluixa la supervivència del Club es manté. La segona sorpresa és trobar-me una competició inesperada (no hi penso mai a comprovar el calendari de competicions, i això que està ben claret a la seva web!). Per mi una inicial mala notícia, perquè els meus plans (ei, fets sobre la marxa) no es podrien complir. Estar una estona amb cada una de les armes, anar foradant dianes amb calma, mirant de prendre el temps necessari per a retrobar aquell plaer de què parlava abans… En canvi, se m’obria la possibilitat de retrobar vells amics d’aquells que només et trobes al Club. Fins hi tot hi havia tiradors que a la seva millor època eren excepcionals i justament avui havien decidit de retornar a la pràctica del tir de competició amb el calibre .22lr. Òbviament només vaig necessitar 3 mil·lèsimes de segon per decidir que avui seguiria els esdeveniments tal hi com s’anessin presentant. La competició s’iniciava a les 16.30 i jo havia arribat amb 10m d’avança. Providencial.

Me’n sobraven ben bé 7. Obrir les bosses, preparar la Unique DES69, campiona olímpica i adonar-me que:

1- No tenia bales de competició (millor, sempre hem podria excusar dels mals resultats). Al fons d’una de les bosses va aparèixer finalment una caixeta de Eley (ep!) que finalment vaig descartar a favor d’unes RWS. Jo que havia pensat que hauria de competir amb bales de costellada!

2- Quan feia que no netejava l’arma? Pobreta… No vaig gosar fer una ullada al canó. No hi havia temps, i no hauria servit de res a hores d’ara (nota mental: netejar les armes en acabar)

3- No portava telescopi… en vaig demanar un al Club. Mala idea. El primer ni enfocava ni es mantenia quiet. El que hem van deixar després si que enfocava (més o menys) però no es mantenia quiet tampoc. La meva decisió veient el panorama va ser competir a pèl. Sense ullera. Ja hem cantarien els resultats els àrbitres.

4- No portava les ulleres de competició! Encara no les he estrenat…

5- Mmmm… sense cinturó la posició hem costaria més d’agafar.

6- Jo no hi dono massa importància però hi havia un ambient competitiu bastant fort… i s’empega!

 

La tirada calibre 22lr (stàndard) consisteix en una primera tirada de 5 bales del calibre 22lr de prova. No tinc apuntats els resultats però recordo que va anar força bé (amb les bales RWS). Després ja començava la competició i els resultats ja tenien importància, així que vaig carregar el segon carregador amb les Eley. Així, tenia 2 carregadors. El primer encara amb RWS (pensava que eren 3 tirades de prova…) i el segon amb les de compe.

La primera tirada me la vaig prendre tant a la lleugera que no vaig apuntar els resultats. Són 4 tirades de 5 bales durant 150 segons. Després vaig recuperar del jutge les puntuacions que ara us poso:

 

10 – 8 – 7 – 7 – 6. Amb les bales RWS. Vaig pensar que estava menys rovellat del que pensava! Certament havia anat malament, però si encara era capaç de fer un 10…!

7 – 6 – 6 – 5 – 4. Aquest era el carregador amb les Eley. Osti, si continuava així valia més que hem retirés ara! Vaig reflexionar una estoneta (jo no necessitava pas els 150 segons, en 10 o 15 ja ho tenia tot amanit), i vaig pensar de tornar a posar les RWS. Al cap i a la fi jo havia pensat inicialment que eren de costellada però no! Són alemanes i de molt bona factura, així que si les angleses no hem feien quedar mínimament bé, potser les alemanes es portarien millor. Vaig començar a apuntar els resultats. Encara no pensava fer-ne cap entrada al blog.

10 – 9 – 8 – 8 – 1. Un altre cop amb les RWS. Si obviem l’últim tret, la resta feia patxoca! Decidit, hem quedava les RWS per avui. Això hauria estat millor de tenir-ho decidit abans de la competició, però la improvisació és el que té. Interiorment aquí estava molt cofoi. Val a dir que la Unique va sola, només cal posar-hi una mica de voluntat i els resultats surten sols. I l’1 del final hem va picar una mica l’orgull. Poquet, però aquí ja hem va pujar una mica la foguerada.

10 – 9 – 7 – 7 – 6. La última tirada de 150 segons. No era cap meravella, però hi tornava a haver un 10! Mooolt millor del que esperava. Les properes 4 tirades calia fer-les en 20 segons cada una. Veurem.

10 – 9 – 9 – 8 – 5. GENS malament! Aquí alguns dels altres tiradors van fallar fins hi tot trets! El 5 no és un bon resultat, però interiorment estava orgullós. 20 segons.. i encara me’n sobraven 10.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Continuava bé. Fins hi tot una mica millor. I tenint en compte que no sabia el resultat fins que la jutge el llegia, hem mantenia relaxat però content de mi mateix.

9 – 8 – 8 – 7 – 6. Aquesta vegada els resultats no anaven a l’hora… però igualment fins ara la cosa havia anat relativament fina.

10 – 9 – 9 – 8 – 6. Molt millor. La passada tirada havia estat un petit i enutjós problema temporal.

10 – 10 – 9 – 8 – 7.  Home! La primera tirada en 10 segons i aconseguia la meva millor puntuació de tota la compe! Si m’interessés realment per la competició hauria de mirar de treballar què passa amb els últims trets, que la cosa baixava força.

8 – 7 – 7 – 7 – 0. Aquí hem va sorprendre una mica la velocitat. Curiós. Ah! I el 0 en realitat era la darrera bala que havia tocat la diana en el moment que es plegava… que va fer un forat més gran que el doble del normal i es veu que aleshores es compta com un 0. Poc que m’importava aquest 0! Per mi i el meu indestructible ego allò només indicava que havia tocat la diana! I ja era més que alguns blancs que havien fet els companys!

9 – 9 – 7 – 7 – 5. Tornem amb el problema dels darrers trets… A veure si al final m’hi hauré de posar en “sèrio”!!

9 – 9 – 7 – 7 – 4.  Final de la competició. Orgullós del resultat (450 punts… d’un total de 600! Si no recordo malament el meu rècord estava en els 506. Sortosament encara conservo la 2a categoria. Si cada any es perdés la categoria i calgués tornar a demostrar resultats ho tindria clar!

Després i tenint en compte que havia portat tota la ferralla hem vaig quedar a disparar amb totes elles. La Mosquito (també en 22lr) hem va demostrar que no és una arma de precisió sinó de combat. La Glock 9mm amb el Cmore és senzillament impressionant. Caldria mirar perquè tots els trets van a parar a les 2. El Phyton en .357 Magnum… Uf! Quina delícia. Com la dita i la película, Molt soroll per a no res! però content i satisfet. I a fora m’esperava la moto molla i amb una mica de neu. Dia hivernal, temperatures hivernals! No vaig fer fotos i no vull posar-ne d’una Unique forastera, així que només comentar per finalitzar que és una arma excepcional. Es va fabricar a finals dels 70 a França… ho sigui que té probablement 40 anys…. Uau.

 

 

des. 192014
 

Ja fa un temps (el 4 de gener del 2009!!) vaig escriure un post sobre la pólvora negra, per posar en guàrdia a qui no estés un mica familiaritzat amb aquests temes. Curiosament fa una setmana algú molt proper hem va preguntar si en un revòlver d’avantcàrrega podria utilitzar pólvora Vectan que tenia guardada per casa… Aquestes coses passen i són normals quan un no es passa el dia a dia amb les armes! Evidentment l’esglai va ser majúscul, i seguidament li vaig explicar com en són de grans les diferències entre les dues pólvores.

I fa un parell de dies repassant ràpidament els blogs d’armes que acostumo a mirar (encara que no escrigui massa, continuo estant una mica “al loro” del que es cou) vaig veure una publicació del blog AccurateShooter.com on explicaven JUSTAMENT el que va passar realment a algú que no només va utilitzar la pólvora que no era, sinó que en va patir les conseqüències directament. Un parell de dits amputats. Probablement ferides diverses a la cara i als braços (les cames i la resta del cos amb sort no hauran patit danys). Eixordat segur. I espantat, atordit i sorprès. El dolor, la frustració, la incredulitat i l’acceptació dels fets hauran vingut després.

Es que és impressionant i gairebé caldria que tothom ho veiés amb els seus propis ulls, el dany que pot fer una explosió amb només 1 gram de pólvora blanca (sense fum – smoke less) comparada amb un gram de pólvora negra. Res a veure. La pólvora negra és un petard. La blanca una bomba!

(després he vist que la publicació original provenia de l0inefale The firearm Blog, d’on he pres la foto)

ag. 042011
 

… per la manca d’espai, mentre d’altres en fan virtud!

És curiós de veure com aquest paio, soldat retirat nordamericà, que imagino que viu en aquesta “petita” casa amb rodes, no renuncia a tenir el seu benchrest o banc de treball per a recarregar els seus calibres preferits, encara que sigui adaptant-se a les extraordinàries circumstàncies de la seva vida… i és que mentre jo necessito espai diàfan per a recarregar a gust, aquest senyor amb una sisena part en té suficient i de sobres. Massa còmode no deu estar-hi, però se’l veu força orgullós del seu raconet! La totalitat de les fotos i l’explicació aquí. Veient aquesta caravana hem fa pensar que un traste així de gros a Andorra no passaria per la meitat de les carreteres!

juny 072011
 

Tot el meu material de recàrrega és de RCBS, i la veritat és que m’està donant un resultat absolutament impecable. Tret d’una agulla extractora que va petar (per culpa meva), tota la resta no m’ha donat cap tipus de problema. I trobar el recanvi tampoc va suposar cap gran esforç, sortosament.

Fa temps que trobo que una gran marca com aquesta (i com Dillon, una altra gran marca que oblida tota aquesta àrea de negoci) hauria de posar a disposició dels seus clients material per promocionar el món de la recàrrega, que és ni més ni menys que el seu negoci. Wallpapers, imatges en alta resolució dels seus productes, taules de recàrrega, gent utilitzant els seus equips, bons manuals d’usuari, informació extensa de com utilitzar-los, proporcionar un espai per a que es creïn blogs o pàgines personals temàtiques… crear tot un ecosistema per a ser més presents en la vida dels usuaris.

Sembla que finalment han tret a la llum una pàgina en aquest sentit; ReloaderHub.com. Ara falta veure si la saben promocionar amb claredat i ofereixen suficients incentius als seus usuaris.

Per cert, que RCBS té disponible el seu catàleg 2011

febr. 062011
 

Acaba d’aparèixer la novena edició de la guia de recàrrega de les pòlvores Vihtavuori. Està disponible en pdf per a la seva descàrrega totalment lliure i aporta novetats per als següents calibres:

Arma curta
.45 ACP

Arma llarga
6mm Remington
.243 Winchester
.260 Remington
6.5×55 Swedish (Modern Action)
6.5×55 SKAN (Modern Action)
.30-06 Springfield
.45-70 Government

Per a qui treballi amb aquesta marca, té una bona raó per a descarregar-se les noves taules actualitzades!

nov. 192010
 

Una de les raons per començar a recarregar sovint és l’estalvi que s’aconsegueix. No és la única, però és de les importants. Però segur que tots ens hem preguntat… val la pena realment l’estalvi que s’aconsegueix? Si bàsicament fos aquesta la única de les raons, convindria tenir ben clar quin és exactament l’estalvi, monetitzar-lo per a fer-lo tangible.

I és clar, això requereix una gran organització -o una bona memòria- per a recuperar les factures dels components i realitzar el càlcul corresponent.

Jo reconec que tot hi ser força organitzat, no ho he calculat mai. Ni tan sols a grosso modo. Simplement donava per fet que és més barat, però és que per a mi les raons principals són la comoditat de no necessitar permisos administratius per a comprar la munició i la fiabilitat aconseguida.

I ara resulta que un paio americà ens brinda una aplicació web per a fer els càlculs. Ni que sigui aproximadament, veurem el que ens estalviem. I ostres, fa il·lusió!

Per a facilitar-vos la vida, el que l’aplicació anomena pounds són lliures, i per a calcular-ho, cal dividir els kg de pólvora entre 2,2. Si, per 0,5Kg el resultat és 1,1 pounds.

És interessant perquè també ens demana la quantitat d’usos de les vaines i la quantitat de pòlvora que utilitzem per a cada càrrega. Impressionant. I útil!

La imatge recull els meus resultats per a les càrregues de la Glock 17C. El preu de les vaines és aproximat, de fet no en tinc ni idea del que hem van costar. I he utilitzat com a base de càlcul uns 5 usos de vida per a les vaines. I el mig quilo de pòlvora com ja he comentat abans és 1,1 pound, però l’aplicació sembla que no permet decimals, així que el 0,1 es perd.

No està gens malament 9€ per cada caixa de 50 bales, oi? (a les botigues ens pot costar fàcilment 18€, just el doble)

El temps invertit en la recàrrega no es contempla, però en un hobby aquesta mena de minúcies no tenen importància… o si?

nov. 182010
 

Aquest és el tipus de punta que fa un bon grapat d’anys que tinc al “rebost” i que hem feia molta mandra d’etiquetar perquè les vaig comprar pràcticament a grapats, sense cap tipus d’indicació de la marca, pes ni tipus. Ara si, ara ja he trobat exactament quina punta és i el que és més important, amb la pòlvora de què disposo, de la marca francesa Vectan, quina càrrega hi haig de posar per a conservar la integritat física tant de l’arma com de la meva mà! Per la dificultat en trobar informació, dedueixo que ja no es fabrica aquest tipus de punta amb aquesta configuració i pes.

Les seves dades són:

  • Fabricant: Sierra
  • Línia: Sports Master
  • Diàmetre: .357 “
  • Calibre: .38 Special
  • Pes: 125 grains
  • Descripció: JSP (Jacketed Soft Point)

Bales calibre .38 Special equipades amb la punta Sierra 125 grains, pistons alemanys i 6,5 grains de Vectan Ba9

La càrrega més similar que casi les pòlvores Vectan amb aquest tipus de projectil correspon a 6,5 grains de Ba9. És una manera ràpida d’esgotar les reserves de qualsevol bidó! Tenia la intenció d’utilitzar la Ba10, però com que no hi he trobat referències…

Els primers resultats han donat excel·lents puntuacions! Un cop trobades les equivalències calia decidir quin tipus de tancament de vaina aplicava, i he anat provant. Al final m’he decantat per un tancament (sertissage, en francès) força dur, no sé si he fet bé (això implica un augment de les pressions internes). A més, he baixat la punta fins a aconseguir tapar la totalitat de la línia de greixatge, deixant la bala amb una línia visual molt atractiva, quan aparentment hauria d’estar a la vista si més no parcialment. Això també augmentarà les pressions internes.

Però no és massa preocupant, si tenim en compte que l’arma per a la que estan muntades és el Colt Python, preparat per la munició del calibre .357 Magnum, amb unes pressions moltíssim més importants.

Els links on trobar més informació de la punta en qüestió:

https://www.sierrabullets.com/index.cfm?section=store&page=item&stock_num=8310

http://www.sierrabullets.com/index.cfm?section=bullets&page=handgun&brandID=6&displayAll=1

I les taules de recàrrega per a quadrar les càrregues.

Les 5 primeres bales de prova s’han convertit en quatre 10 i un 7.

Les velocitats són força dispars, degut sense dubte a la manca de criteri inicial en tancar les vaines:

  1. 1221 f/s
  2. 840 f/s
  3. 955 f/s
  4. 938 f/s
  5. 1310 f/s

Si faig més proves amb cronògraf aniré posant els resultats aquí.

nov. 092010
 

Pistó Berdan i Boxer comparats amb una moneda de 2 cèntims d'euro

Aquest post fa gairebé 2 anys que estava al congelador de les propostes inacabades però suficientment interessants com per a no descartar-lo totalment. És l’avantatge de tenir un blog d’aquesta matèria! Si parléssim de tecnologia en un parell de setmanes el post ralentitzat estaria destinat al més obscur oblit. En temes d’armes i recàrrega els canvis no són tant ràpids, per sort o per desgràcia.

Pistó Boxer, Berdan i d'avantcàrrega, respectivament.

Pistó Boxer, Berdan i d'avantcàrrega, respectivament. Vista perfil

Pistó Boxer, Berdan i d'avantcàrrega, respectivament. Vista interna.

Fa temps doncs que vaig trobar interessant fer una ràpida pinzellada als diferents tipus de pistons (càpsules iniciadores, primers, amorces, primaris, iniciadors…). I la veritat és que la cosa és força senzilla, fins on jo conec!

Sempre parlant d’armes curtes, tot hi que en arma llarga tampoc no difereix massa, tenim 2 tipus de pistons:

Caixa pistons Berdan

  • El BERDAN, un sistema típicament militar i actualment pràcticament en desús per a usos comercials o civils. Consisteix en un pistó similar al boxer, però amb la diferència que el que comunica l’explosió a la pólvora de l’interior de la vaina són 2 o més petits forats. No conec a ningú que recarregui les vaines que utilitzen aquest sistema. Jo ho he intentat, i encara no me n’he sortit, tot hi que tinc l’aparell que comercialitza RCBS per a desempistonar les vaines equipades amb aquest sistema… he arribat a la conclusió que només permet desempistonar vaines d’arma llarga, perquè invariablement cada vegada que ho intento, degut als pocs milímetres de la vaina de 9mm, deixo inutilitzada la vaina! Evidentment el meu intent era un “divertimento”, ja que precisament les vaines del 9mm són prou habituals com per a no necessitar procedir al desempistonament de les vaines equipades amb el sistema Berdan. L’origen sembla que és europeu, curiosament de la mà del coronel H.W. Berdan, nacional d’Amèrica del nord.

    Caixa pistons Boxer

  • El BOXER, que paradoxalment troba el seu origen als USA, de la mà del coronel anglès Edward Boxer, és una càpsula aparentment idèntica a la Berdan, però equipat amb l’enclusa directament al pistó. També varien les dimensions. Sempre la longitud, sovint també el diàmetre. Traspassa l’explosió a l’interior de la vaina per mitjà d’un únic i cèntric forat. És molt més senzill de desencapsular, ja que les premses disposen d’un dels “dies” expressament equipats amb una petita llança que per simple pressió expulsen el pistó utilitzat. La diferència amb el Berdan és tan aclaparadora que l’ha eclipsat totalment, i ja només s’utilitza aquest sistema. L’auge de la recàrrega i la necessitat dels exèrcits de recuperar i reutilitzar les vaines emprades ha estat determinant.

Si mai algú decideix utilitzar vaines amb un sistema i altre indistintament, cal estar especialment atents a no barrejar les unes i les altres, ja que desempistonar un lot de vaines sistema boxer amb una sola d’infiltrada del Berdan ens pot fer aturar ben depressa la producció i haver d’anar a l’armeria a buscar una agulla desempistonadora per a canviar la que sense cap mena de dubte haurem trencat!

Vaines tipus Berdan i Boxer, respectivament

Un altre tema que convindria deixar clar és que tant si tenim un grapat com caixes senceres de munició del sistema Berdan, la recomanació és utilitzar-la sense remordiments i descartar-la tot seguit. Només en casos molt especials de vaines extremadament rares o oneroses ens compensarà el risc de rectificar una vaina Berdan per a convertir-la en una vaina Boxer. Cal tenir molt clar que practicar un forat central en una vaina Berdan, a més de rectificar-ne les dimensions és còrrer riscos innecessaris, ja que les pressions augmentaran de manera perillosa en produïr-se la explosió, ja que facilitaran que la pólvora es cremi més depressa del previst. És un mal negoci es miri per on es miri, si bé és cert que hi ha gent que ho fa i li funciona. També convé deixar clar que aconseguir pistons Berdan avui en dia és força complicat a més de car.

nov. 042010
 

Grapat de 25 vaines descartades aquesta vegada

Abans de cada recàrrega, reviso les vaines una per una per a descartar aquelles que mostrin algun signe de desgast, i les provo a les galgues per a confirmar que tenen el tamany adequat.

Pel que fa al calibre .38 Special i .357 Magnum des dels inicis tinc problemes amb algunes de les vaines, i a cada revisió n’haig de descartar un bon grapat. El fet és que sovint algunes d’aquestes vaines han augmentat (imperceptiblement) de diàmetre i no aconsegueixen entrar adequadament a la galga. Això no seria major problema si havent passat pel die corresponent el recalibrat fos total, però amb els dies de RCBS que utilitzo no se’m sol·luciona el problema. La conclusió és que algunes d’aquestes vaines, tot hi estar en perfecte estat (aparent, si més no) han de ser descartades per evitar mals majors al camp de tir.

Avui he decidit que aniré fent un report de les quantitats i les marques afectades, i potser més endavant en podré extreure alguna conclusió, com per exemple quines marques és preferible evitar si volem aprofitar les vaines per a recarregar. Tot això pel que fa referència al meu revòlver Colt Python.

Detall d'algunes de les marques afectades. Hi ha relació amb el problema?

De moment, la relació observada és la següent:

– 9 vaines marca Gevelot amb la inscripció: Gevelot 38 SW SPL

– 5 vaines marca Geco amb la inscripció: Geco 38 Special

– 3 vaines G.F.L. amb la inscripció G.F.L. 357 Magnum

– 3 vaines Speer platejades amb la inscripció: Speer 38 Special

– 2 vaines M.F.S. amb la inscripció: M.F.S. 38 Special

– 2 vaines HP amb la inscripció: HP *38-SPL*

– 1 vaina R.P. amb la inscripció: R-P 38 SPL

En total 25 vaines descartades i apartades a falta de trobar una sol·lució, si hi és.

oct. 282010
 

Segur que a tots els qui recarreguem ens ha passat alguna vegada. Tant se val si ens dediquem a un sol calibre com a vint. Només canviarà la quantitat de material.

És imprescindible per a tot aquell que es planteja començar a recarregar pensar en el lloc ideal on col·locarà el banc de recàrrega – els anglòfons en diuen reloading bench-. És important decidir quin tipus de màquina, quins jocs de dies i quins components utilitzarà, però és bàsic saber ON recarregarà. A més de l’habitació pràcticament dedicada, hem de disposar d’alguna mena de ventilació i alguna llum que ens faciliti la feina i… una bona taula / taulell / banc de recàrrega. El principi fonamental és que sigui ben ferm i no es mogui amb les constants pressions que exercirem amb la premsa. Idealment aniria collat a la paret i al terra, però és evident que no tothom té la possibilitat de carregar-se el parquet i la paret per collar la taula. En el cas que no ens ho poguem permetre, haurem d’optar per una taula preferiblement massissa i amb les potes ben assentades. Si convé haurem de falcar-la.

Si triem una taula de treball massa àmplia tendirem a emmagatzemar-hi tot el material (diferents tipus de puntes, de vaines, eines, barrils de pòlvora, peu de rei, balança, llibres…) i no és aquesta la seva funció, ja que només hauriem de tenir a la vista els materials i les eines necessàries en cada moment.

Com que actualment estic en un procés regenerador en aquest sentit (de manera menys pedant: vull tornar a recarregar a casa, i estic valorant si simplement traslladar la taula i tots els trastos, comprar-ne una de nova més adequada o construïr-la com bonament pugui jo mateix) m’he estat documentant i com sempre deixo aquí les meves conclusions:

  • De manera ideal el material a emprar és la fusta. El ferro seria massa pesat i no és necessari (a més que una espurna provocada per alguna peça que ens caigués damunt la taula i la pòlvora i fulminants que hi poden haver per sobre seria del més inconvenient). El plàstic de taules tipus Black & Decker trobo que són força ortopèdiques i poc pràctiques.
  • La dimensions són a gust del consumidor. He vist taules per internet d’unes mides mínimes, similars al que pot ocupar un portàtil d’unes 17″, i d’altres que gairebé arriben als 2 metres. És clar que també hi corren imatges de bancals d’uns 6 metres ocupats amb mitja dotzena de màquines de recàrrega, totes col·locades en sèrie. Les meves mides ideals vindrien a ser d’1 metre de llargada i uns 0,5m d’ample. Si pot ser més millor. Un gruix d’uns 2cm seria correcte.
  • Interessant també disposar de prestatgeries o armariets per a guardar totes les eines i components. No cal que estiguin a la vista.
  • Una prestatge inferior diàfan per al tumbler, caixes d’eines i altres elements.
  • Prefereixo tenir espai per a les cames, ho sigui que aquest prestatge inferior haurà de ser una mica especial per a poder entrar-hi.

He trobat 2 articles a internet, en anglès, que en descriuen la construcció. Són bastant currats i no crec pas que jo fos capaç de construïr-los, ho sigui que els tinc pràcticament descartats. Però per si de cas algú es troba en la mateixa tesitura que jo i té els mitjans i la capacitat, deixo els PDF aquí:

  1. Reloading bench – Every good load begins with a good bench. By Terry Wieland
  2. Reloading bench – Reloading Bench Plans. Plans courtesy of the National Reloading Manufacturers Association

Actualització: Aquí parlen del mateix tema. 20.02.2011