set. 072010
 

Mentre que al nostre país el sol fet de posseïr un silenciador és il·legal, segons el Decret sobre possessió, ús i circulació d’armes, de 03-07-1989, ens trobem que a l’altra banda de l’atlàntic poden organitzar i disfrutar de festivals com el Silencer Shoot 2011, prevista per aquest 4 i 5 de juny a Crawfordsville, Arkansas (on si no?) a West Memphis (just a la frontera entre Tenessee i Arkansas). Segurament no és un festival tant concorregut com acostumen a a ser-ho tots els dedicats a les armes, però l’any passat hi va assistir força gent!

Un vídeo de l’any passat:

juny 192010
 

De fet sembla ser que són veterinaris, i que per alguna raó no va funcionar prou ràpid el dard tranquilitzant. I talment com aquella dita que diu que “qui no té cap ha de tenir cames”, aquí es converteix en realitat, literalment.



I bones cames si volen tenir una oportunitat de sortir d’aquesta situació. Convé recordar les recomanacions habituals que es dónen en aquells països en que tenen óssos salvatges una mica per tot, i és que davant d’ún ós no serveix estrictament de res començar a còrrer. En aquest cas suposo que els va permetre guanyar aquells segons vitals per a que el narcòtic fés el seu efecte, però normalment, ni córrer ni enfilar-se a cap arbre. Els óssos són molt més ràpids i àgils. Està consensuat que la única manera d’evitar un atac d’ós és fer-li entendre que som humans, perillosos. Fer soroll, aixecar els braços per a semblar més grans del que som en realitat… coses així. Si l’ós no ens està atacant, evidentment el més prudent és retirar-se poc a poc i sense cridar-li l’atenció, ni mirar-lo als ulls ni donar-li l’esquena.

Podeu veure la seqüència completa al blog original.

juny 082010
 

I és que veient les imatges queda clar que l’element principal és la càmera i el complement és el muntatge per a donar-li estabilitat, però… era necessari tot aquest embalum de trastes per estabilitzar l’aparell? Crec que cal ser una mica especial per a portar aquest tinglado al damunt per a fer simplement fotografies. No m’imagino que tot això aporti més estabilitat que per exemple un trípode o si és per causa de la rapidesa de la presa d’imatges potser un monopeu.

Si és que algun reporter de conflictes realment ho ha utilitzat mai, deu ser perquè la casa li ha pagat per a deixar-se fotografiar amb tota aquesta escenificació. Si no no m’ho explico!

De totes maneres, aquí expliquen perquè l’utilitzen, i sembla que n’estan contents… També en fan una ressenya molt positiva aquí. Tots coincideixen que aquest muntatge de la casa Bushhawk pren tot el seu sentit amb objectius a partir de 400mm:

juny 052010
 

Des de la nostra perspectiva pot resultar fins-hi tot ridícul o pueril, però en escenaris de combat dur camuflades correctament les armes, pintant-les amb els colors adequats, pot representar un avantatge significatiu. Tant és així que recentment s’ha publicat un document intern de l’exèrcit dels EUA en que detalla pas per pas el procés. Sobta el to sovint paternalista, i és que imagino que les instruccions no van adreçades a cossos especials sinó a la infanteria “rasa”, que segurament no deuen comptar amb aquesta mena d’entrenament.

És realment un “How to” que seguint-lo al peu de la lletra no ha de presentar cap problema. Des dels materials que hem de tenir preparats abans de començar la feina, fins on s’han de llençar les restes de materials químics, passant per la efectiva protecció de les parts que no és necessari ni recomanable pintar.

Si busquem la possible utilitat d’aquest document per al sector civil, probablement ens limitariem als caçadors i als jugadors de paintball.

maig 122010
 

Sempre que una d’aquestes notícies surt als mitjans de comunicació hem desperta irremeiablement una curiositat insana: Visito immediatament les fonts per a escrutar les possibles fotografies o llegir amb avidesa el text (sempre escuet) que acompanya la informació. I és que sempre m’ha fet gràcia veure quina mena d’armes es compra la gent que delinqueix. Si es tracta de decomissos relacionats amb guerres -armament militar que han desviat o robat- et pots trobar amb qualsevol cosa, normalment força aparatós però poc pràctic per aficionats o amateurs de les armes. El que més hem crida l’atenció acostumen a ser els decomissos realitzats a gàngsters, trastocats i delinqüents varis. A més de ser el més variat també és el més divertit, amb diferència. Hi ha els arsenals que tot afeccionat voldria gaudir, predominant marques prestigioses com HK, Beretta, Colt o Sako, entre moltes altres. Però també ens trobem que darrerament els propietaris de les armes decomissades amb alt poder adquisitiu s’han dedicat a recobrir les armes amb materials diversos, normalment amb la noble intenció d’afegir un plus de gaudi a l’experiència de posseïr l’arma “per se”.

I no ens enganyem, normalment aquests experiments acaben amb unes armes que semblen d’atrezzo, llestes per a la propera actuació del nou rei del pop. Perden aquella aura tan característica de les bones armes, desapareixen les ganes de tenir-les a les mans.

L’exemple perfecte d’aquesta mena d’armes engalanades fins a l’extrem de resultar puerils l’hem pogut veure a les notícies a principis d’aquest mes de maig. Aquí podem llegir la notícia completa, al Telegraph anglès. I aquí podem veure la resta de les imatges. Curioses. (els diamants incrustats sembla que són reals. Els daurats i platejats, no)

abr. 062010
 

Acaba de sortir a la llum aquest vídeo que passo d’enllaçar directament. Us poso la font (wikileaks) i el lloc on l’he vist (Collateral murder). És durillo perquè mostra l’atac aeri però perfectament dirigit que van fer les forces nordamericanes en un suburbi iraquià anomenat Nou Bagdad. En aquest atac hi van resultar ferides o mortes dotze persones (dos nens inclosos). Però no es va disparar contra milicians armats, sinó contra un grup de persones que xerraven amb 2 reporters de Reuters. Els soldats per mitjà de càmeres aèries (no m’ha quedat del tot clar si són a bord d’un helicòpter Apache o bé si les imatges i els trets provenen d’un avió no tripulat) confonen la càmera dels reporters amb un RPG. I disparen. Observen si algú es mou o s’escapa, i afinen encara més. I quan apareixen d’altres persones amb una camioneta per a socòrrer els ferits, hi tornen. Contra tots. És una mica bèstia. La por els fa reaccionar així, però llegint les transmissions de ràdio dels soldats sembla que fins hi disfrutin. Sembla talment un joc d’ordinador. Com el de l’anterior post. Però això és real.

El vídeo el podeu trobar a youtube, però si visiteu les pàgines anteriors en trobareu directament la versió curta i la extesa. No es veu sang i fetge. Són imatges aèries. Però impacta igual.

març 302010
 

Acabo de trobar un trailer d’un joc d’ordinador (potser també sortirà per a les consoles, no ho sé) que com molts dels que surten darrerament, et deixen amb la boca oberta amb l’hiperrealisme que aconsegueixen plasmar a les pantalles. Aconsegueixen ambientar-te tant hi tant bé, que és possible que arribis a oblidar en algun moment que estàs darrera un teclat i una pantalla i que no has de patir per a res, sinó és perdre punts o no completar la missió a temps.

Aquest joc, on l’aclamat Tom Clancy n’és un dels principals artífexs, s’anomena Future Soldier, i és la continuació de la saga de Ghost Recon. El trailer promet…

[youtube CfpCkO1w9-k]

març 292010
 

Per sort a Andorra no sembla que sigui fàcil de dur a terme una cerca d’aquest tipus amb resultats positius. Als Estats Units deu ser diferent, ja que un diari tan important i de tant alta tirada com és el The New York Times decideixi publicar un article sobre aquest tema… demostra com està el pati!

L’autora, Megan Jaegerman fa anys que publica tota mena de quadres explicatius d’aquest tipus. L’original del 26 de maig del 1992 que es va publicar al diari és aquest:

I aquest quadre més complet i més visual, per a publicar en un llibre (Beautiful evidence):

Podeu consultar aquests quadres i molts d’altres (de temàtica variada) podeu mirar per aquí

març 252010
 

Aquest és el títol d’una nova revista digital gratuïta i disponible tant per consultar online com per descarregar en format PDF al nostre ordinador. Si bé el nom ja fa la cosa, i el paintball no és un tema recurrent al blog, tangencialment el considero lligat al món de les armes i la passió que ens desperta a molts, i alguns prefereixen avançar per aquest món en el seu vessant més lúdic i dinàmic i probablement menys perillós.

Val la pena de citar-ne l’aparició i posar-la a disposició de tots els qui estiguin interessats en aquest joc-esport. Només les fotografíes ja paga la pena de veure-les. Us en deixo una petita mostra, que són força impactants. I no cal dir que fan el seu efecte…

No sé vosaltres, però a mi no m’agradaria trobar-me cap d’aquests dos individus enlloc… ni l’un ni l’altre. Definitivament!

març 022010
 


Photo from fOTOGLIF

Fa dies que volia fer un article sobre el biatló, centrant-me en els esportistes andorrans que hi han competit en les darreres olimpíades d’hivern de Vancouver (per cert, quina fantàstica ciutat canadenca!), El cert però és que hi entenc massa poc i la informació que he pogut rastrejar és tan minsa que no m’hi he atrevit. M’ha caigut a les mans però una perla d’humor que es centra en el biatló i ho amenitza tot amb uns tocs a l’estil Bond que és francament hilarant. I comparteixo el vídeo perquè el trobo molt graciós. Ara, que ningú posi el crit al cel per barrejar esport i violència!

[youtube iMJcdN6YFFY&]

No s’assembla en res al que tenia pensat en un principi, però era massa bò per deixar-ho passar.