I una més. Una revista més disponible gratuïtament en línia, tant per a consulta com per a descàrrega en un arxiu PDF, sense necessitat de subscriure’s enlloc. Una bona iniciativa que permetrà a tots els aficionats als temes militars consultar-la i mantenir-se al corrent de l’actualitat de l’exèrcit de terra francès.
L’enllaç per accedir a la totalitat de les revistes publicades fins ara és aquí
No he estat mai un admirador de les pistoles tipus 1911, el que sovint m’ha fet sentir incomprès entre els mateixos amants de les armes. Però he de reconèixer que no hem faria res posseïr aquesta preciositat. Resulta que la casa Kimber ha decidit treure al mercat aquesta xulada commemoració del centenari (almenys del nom) del Colt 1911. Abans que ningú s’emocioni, sapigueu que són 4.352$ als USA i que només se n’han fet 250 unitats. Són diners però no és tan car com pot semblar a primera vista.
Aquest tros de bèstia del calibre .50 és el que he tingut avui a les mans, propietat d’algú molt pròxim… el que vol dir que aviat tindrem ocasió de provar aquesta formidable arma! Es tracta d’una rèplica de la casa Davide Pedersoli, d’un pes de prop de 3 kg i amb doble canó. Sembla ser que s’utilitzava cap al 1850 als territoris més inhòspits que formaven part de l’imperi britànic. Eren apreciats particularment pels oficials de l’exèrcit destacats als indrets més remots de la Índia, en acuarteraments limítrofs amb el no-res. Els eren útils per defensar-se de les feres que habitaven la selva. Tigres principalment, que tenien la mania de saltar al llom dels elefants que transportaven als oficials. Amb una descàrrega d’aquest calibre .50 n’hi havia prou i de sobres per a eliminar l’amenaça. No us recorda vagament els pedrenyals catalans?
A través de The Firearm Blog descobreixo la existència d’una mena de pòster visual amb les normes bàsiques que s’han de tenir en compte en el maneig de les armes. Són directrius i observacions tant senzilles i òbvies que a primera vista semblen supèrflues, però si ens entretenim a llegir-ne el contingut ràpidament ens adonem que no està de més tenir-les ben presents en tot moment, i sobretot demanar-li al novell que abans de tenir cap arma a les mans se les llegeixi bé, les entengui i les interioritzi. Només amb aquestes senzilles normes s’hauria de poder fer el següent pas.
Podem baixar el PDF des d’aquesta pàgina.
Les observacions més òbvies mostren per on surt la bala. Les que potser evitaran més d’un disgust fora del més evident: Mantenir la mà fora de la trajectòria de la corredera, mantenir el dit fora del gatell fins l’últim moment i no agafar mai una arma que ens cau, ja que actualment totes disposen de sistemes de seguretat que eviten que es disparin soles (aquí estariem parlant de semiautomàtiques, però. En cas de revòlvers caldria estudiar-ho millor).
És correcte o és menystenir aquest complexe esportiu dedicat al tir? Parlo del MÜLLER SCHIESSCENTRUM ULM, una espècie de somni per a qualsevol que tingui res a veure amb les armes. Està situat a Alemanya, prop de la ciutat de Ulm, entre Stuttgart, Zürich i München. És al·lucinant els metres quadrats que hi dediquen, tot un edifici enorme!
El vídeo de youtube és força explicatiu. Compte que no us caigui la baba damunt del teclat!
[youtube nyq90LEZe4k&feature=player_embedded]
Disposen de galeries per a tir al plat (tot tancat), galeries de tir fins a 300m, poden practicar la cacera amb figures que es desplacen o bé amb programes informàtics que simulen indrets idílics amb espècies cinegètiques, disposen de botiga ben assortida i com tota la resta enorme, cafeteria que sembla de super luxe i sales de formació on per exemple imparteixen cursos de recàrrega amb una Rock Chucker de RCBS…!
Home, no estaria malament anar-hi a passar les vacances… llàstima que no tenen platja, osti!
Sempre que una d’aquestes notícies surt als mitjans de comunicació hem desperta irremeiablement una curiositat insana: Visito immediatament les fonts per a escrutar les possibles fotografies o llegir amb avidesa el text (sempre escuet) que acompanya la informació. I és que sempre m’ha fet gràcia veure quina mena d’armes es compra la gent que delinqueix. Si es tracta de decomissos relacionats amb guerres -armament militar que han desviat o robat- et pots trobar amb qualsevol cosa, normalment força aparatós però poc pràctic per aficionats o amateurs de les armes. El que més hem crida l’atenció acostumen a ser els decomissos realitzats a gàngsters, trastocats i delinqüents varis. A més de ser el més variat també és el més divertit, amb diferència. Hi ha els arsenals que tot afeccionat voldria gaudir, predominant marques prestigioses com HK, Beretta, Colt o Sako, entre moltes altres. Però també ens trobem que darrerament els propietaris de les armes decomissades amb alt poder adquisitiu s’han dedicat a recobrir les armes amb materials diversos, normalment amb la noble intenció d’afegir un plus de gaudi a l’experiència de posseïr l’arma “per se”.
I no ens enganyem, normalment aquests experiments acaben amb unes armes que semblen d’atrezzo, llestes per a la propera actuació del nou rei del pop. Perden aquella aura tan característica de les bones armes, desapareixen les ganes de tenir-les a les mans.
L’exemple perfecte d’aquesta mena d’armes engalanades fins a l’extrem de resultar puerils l’hem pogut veure a les notícies a principis d’aquest mes de maig. Aquí podem llegir la notícia completa, al Telegraph anglès. I aquí podem veure la resta de les imatges. Curioses. (els diamants incrustats sembla que són reals. Els daurats i platejats, no)
Acabo de veure a través del blog Guerras Posmodernas com el setembre de 2009 va aparèixer una revista que es pot descarregar de manera gratuïta en format PDF o bé consultar a través d’internet, una revista bèlica que s’anomena Ejércitos del Mundo, i que s’escapa una mica de la temàtica del blog per tractar únicament aspectes bèlics, però com que encara que sigui com a curiositat segur que a tots ens agrada ficar-hi una mica el nas, la incorporo a la biblioteca del blog, a més de ser la segona, després de armas.es que podem llegir en castellà. Els reportatges i les fotos semblen prou interessants per a ser-hi. I segueix amb la tendència d’oferir els continguts gratuïtament, cosa que sempre és d’agraïr.
La pàgina web és senzilleta però això la fa més comprensible. Disposa també d’un fòrum per discutir d’aquests temes.
L’enllaç per accedir a l’arxiu de les revistes anteriors (fins avui, 5 números)
El març del 2002, el caporal Rob Furlong de l’exèrcit canadenc es trobava a les muntanyes de l’Afganistan, juntament amb 4 companys més. En un moment donat van divisar un grup d’homes que portaven armament típicament utilitzat pels membres d’al-Qaeda. El sniper Furlong va ajustar les mires a la distància que el seu company li va indicar (ni més ni menys que 2.430 m!) i va disparar. Però el tret no va tocar ni tan sols es va apropar el suficient als objectius. Va corregir les mires i va realitzar un segon tret, que va anar a parar a la motxil·la d’un d’ells. Els insurgents, tot hi adonar-se de la urgència de la situació, actuaven amb total normalitat, avesats al foc enemic com estaven. El tercer tret va fer blanc.
Era el blanc a més llarga distància aconseguit fins aleshores. En podeu llegir el relat (força amè i d’instructiva lectura) aquí. L’arma emprada era un McMillan Tac-50
Recentment ha saltat a la palestra un nou rècord (aconseguit durant el novembre de 2009) aquesta vegada protagonitzat per un sniper anglès, Craig Harrison, que equipat del seu rifle Accuracy International L11583, derivat del L115A3 en calibre .338LM, ha aconseguit fer blanc a 2 objectius situats a 2.475m… A aquesta distància i a la velocitat de la bala, des del moment que surt del canó fins que arriba a l’objectiu passen 4 segons… s’ha de ser molt bò per a preveure els moviments que pot realitzar l’objectiu durant aquests 4 segons!
Una més d’entre la sèrie d’accidents de tir que poden ocòrrer, ja sigui per errors humans o dels materials.
L'arma accidentada. Es pot apreciar el bony a la culata... sembla ser que és l'agulla percutora!
La munició utilitzada, calibre .50BMG
Detall dels danys de l'arma
En aquest cas amb un rifle calibre .510 DTC (una variant legal del calibre .50 BMG, degut a les limitacions de l’estat de Califòrnia) de la casa Bohica Arms. Probablement en aquest cas no sigui un cas de mala recàrrega de la munició… sembla ser que el propietari de l’arma tenia problemes per a tancar la recàmera i per aconseguir-ho utilitzava un martell. En la darrera de les sessions de tir va tenir un petit problema… que s’anomena Kaboom. La inutilització de l’arma i per desgràcia uns danys personals prou importants. La mà esquerra amb ossos trencats i tendons seccionats, i la mà dreta severament lascerada.
Alguna traça de les conseqüències del kaboom, tot hi que segurament només és el lloc on van asseure l'accidentat per a practicar-li els primers auxilis
D’aquesta història en podem extreure ràpidament un parell de consells importants. En disparar, i sobretot en aquests calibres, convé anar ben equipat amb mesures de seguretat suficients: Ulleres i protectors auditius per descomptat, i en aquest cas hagués anat fantàstic que el tirador portés uns guants de tir; A més de ser fashion’s permeten agafar millor l’arma i protegeixen un xic més. L’altre consell important seria no forçar mai cap arma. Si alguna cosa no encaixa perfectament, hi ha un problema. Val més desistir de disparar fins que ho haguem resolt o si més no identificat i no representi una amenaça
Més informació a The firearm Blog i a Calguns (lloc inicial de la notícia)
Sovint quan veiem estadístiques no en fem massa cas. Al cap i a la fi no deixen de ser números, que vés a saber d’on els han tret, si no han aplicat artificis per augmentar-los o disminuïr-los o fins hi tot si s’han basat en dades reals o inventades. Se n’ha vist de tants colors, que a hores d’ara totes les estadístiques abans de celebrar-les o lamentar-se’n s’han d’agafar amb pinces i fer una elaboració pròpia per a poder creure-s’ho.
Aquest procés d’elaboració en la gran majoria dels casos no el podem fer. Perquè no ens hi dediquem, perquè no tenim altres dades amb que contrastar o perquè no ens interessa i només tenim dues opcions: Ens les creiem, o les obviem i no en fem cas. No hi ha terme mig.
I en aquest apunt comentaré les dades que ens vénen donades, i que són certament positives per al nostre món (el de les armes, vull dir)
Als USA, allà on no tenen vergonya de publicar aquesta mena de dades amb tò triunfalista, han donat a conèixer que la taxa que grava les transaccions amb armes ha recaptat un 29% més durant el darrer trimestre de l’any 2009 que durant el mateix període de l’any anterior. Traduïnt-se aquest percentatge en 115,8 milions de dòlars americans, que no són pocs calers.
Si això aproximadament ho multipliquem per 4… obtenim la bonica xifra de 463,2 milions de dòlars, que encara que s’hagin quedat en 300 o 400, suposant que el darrer trimestre hagi estat el millor… no està gens malament, oi?
Si per aquesta banda de l’atlàntic enlloc de dimonitzar tant les armes i els posseïdors i reglamentar i limitar amb tant d’èmfasi tot el que fa olor de pòlvora, deixessin que el mercat actués amb un mínim de llibertat, potser aconseguiriem alguns diners extres per a l’estat, que prou falta li fan! Tot plegat, si ja hem permès que algú tingui una pistola a casa, tant li fa si en té 10 més! La capacitat per trastornar-se i fer mal a algú amb les armes no és directament proporcional a la quantitat que en disposi.
En definitiva, una mostra més del que pot aportar, convenientment acotat, un sistema més permisiu amb les armes.
Ah! Les dades les he vist a AmmoLand. Una autèntica mina!