març 292013
 

Es genera una sensació de profunda frustració entre la població, i això cada vegada allunya més la ciutadania de les institucions que diuen vetllar per l’interès públic, ja que queda demostrat una vegada més que l’únic desvetllament que tenen és el d’omplir-se les butxaques, pagar favors i aconseguir prebendes. Un dels darrers exemples ha aparegut als diaris aquesta setmana, referent a la justícia argentina. Resulta que entre 1991 i 1995, l’ex-president de la República Argentina Carlos Menem i altres amiguets seus (la notícia original, aquí) van decidir embutxacar-se uns quants pesos de més, i per a fer-ho només es van haver de saltar algunes Lleis i Tractats Internacionals. En aquell temps, Croàcia estava en guerra amb Sèrbia, i Equador estava en conflicte amb el Perú per un tema que feia anys que arrossegava de limitacions territorials. Les Nacions Unides havien decretat un embargament per a la venda d’armes a aquests països, i a més en el cas de l’enfrontament entre Equador i Perú, Argentina era una de les garants del tractat de pau. Però el Sr. Menem i quadrilla no es van deixar intimidar per aquestes minúcies, i van camuflar els enviaments d’armes com si fossin en realitat per a Panamà i Veneçuela.

D’alguna manera es va descobrir el pastís i es va estar investigant i celebrant el judici fins que el setembre de 2011 van ser declarats innocents. Ara la Càmera Federal de Cassació Penal ha revocat l’absolució i tocarà al Tribunal de Primera Instància resoldre les penes.

Més informació aquí i aquí.

Ja veurem com acaba tot plegat, però m’agradaria que es demostrés d’una vegada per totes que qui la fa la paga, sigui quina sigui la nissaga a la que pertany.

Està clar que per molts acords internacionals que es signin, els països que els respectaran són aquells que no hi tenen interessos directes. Si els tinguessin, o no els signarien, o els impugnarien o els violarien impunement, com és el cas que en aquest post ens ocupa.

També és notícia recent que la Síria, Corea del Nord i Iran estan vetant l’aprovació del primer tractat internacional que mira de regular la compra-venda d’armes. Se’n fa ressò Vilaweb i l’Ara en la seva versió premium.

Actualització 02-04-2013: Ja està aprovat el primer Tractat Internacional de Comerç d’Armes. Ara caldrà veure quina aplicació pràctica se li dóna, o si serveix d’alguna cosa. A favor: 153 estats. 23 abstencions, 3 en contra.

març 202013
 

Sempre he pensat que l’aprenentatge de les armes hauria de ser com a mínim una assignatura optativa a les nostres escoles. Un aprenentatge bàsic: Saber distingir els diferents tipus d’armes, el funcionament més elemental, fins hi tot alguna pràctica en funció de l’edat dels alumnes… El problema de sempre és el bloqueig mental que produeixen en una part important de la població, que considera l’ús i tinença d’armes altament immoral i ofensiu, i totalment desfassat en una societat sana i moderna com la nostra. N’he parlat a bastament en aquest blog i és una situació que es repeteix periòdicament: Tota relació amb les armes crea una posició d’incomprensió quan no d’oberta hostilitat en molts dels nostres conciutadans. I en canvi històricament sempre se n’ha fet ús! Sortosament en el nostre cas, Andorra, els conflictes s’han resolt sempre per la via de la paraula i les armes han tingut la seva importància únicament a nivell cinegètic o de defensa personal davant la fauna salvatge que fins fa no pas tant poblava les nostres muntanyes.

Recordo quan anava al col·legi que hi havia classes de música, anglès i francès, plàstica, natació, gimnàstica… Més tard a l’institut hi havia optatives com a reforç de matemàtiques, física o química, però també ètica, religió i una de molt curiosa que es deia hogar, on aprenies a cosir, cuinar o altres tasques pròpies de la llar. Més tard encara, i fora de l’entorn educatiu la majoria aprenem a conduïr, alguns fins hi tot a conduïr camions i autobusos, aprenem socorrisme en diferents vessants, ens preparem a nivell amateur o semiprofessional per algun esport, sovint relacionat amb el nostre entorn més immediat, que és la muntanya,  assistim a cursos i cursets, conferències i formacions diverses… però difícilment accedim a formacions on ens preparin per aprendre com s’encara un rifle, com assegurar una arma o fer diana a 25 metres de distància.

La nostra societat es comporta de manera molt hipòcrita amb aquest tema, ja que les armes i el seu ús creen una fascinació indubtable en l’imaginari col·lectiu, estant presents en la nostra vida a través del cinema, la televisió o els noticiaris, però en canvi genera un profund recel quan es tracta de sobrepassar aquestes fronteres imaginàries. Així, no és estrany que ningú es plantegi d’ensenyar les armes o el tir a les escoles… Però en altres societats, probablement també en altres temps aquesta no era la realitat. La realitat era que els alumnes rebien formació en aquests àmbits. Al Japó encara s’ensenya com sobreviure davant fenòmens naturals com tsunamis o terratrèmols. A l’antiga URSS aprenien l’ús de les armes des de ben jovenets. Als Estats Units hi havia instituts que feien el mateix. Segurament la realitat d’aquests dos països era molt especial i diferent de la nostra, on l’ús de les armes s’enfoca més des de la vessant esportiva… quan s’enfoca des d’alguna vessant!

A través del blog The Firearm Blog publiquen una fotografia en que un professor, monitor o voluntari explica i mostra als alumnes com es neteja un rifle. Sembla que data de  1966, als Estats Units.

Com a contraposició, un comentarista al blog ha publicat l’adreça d’un vídeo del youtube, on es mostren alumnes russos fent una prova de velocitat muntant i desmuntant un rifle AK. Nens i nenes per igual. Sembla una mena de competició interna, perquè les ganes que hi posen són espectaculars. I els nervis que passen (i fan passar), també:

.

.

Impressionant. Teniu alguna opinió al respecte?

març 082013
 

Fa uns dies vaig ensopegar amb un reportatge força interessant que mostra un grup de dones, amants de les armes que van a un ranxo de Texas (on sinó?) algunes a gaudir d’uns dies de tir i altres a aprendre a utilitzar les armes. Trobo que és diferent i això el fa expressament entretingut de veure. És cert que el narrador no té massa clares les diferències entre una i altra arma, però el que es veu a les imatges és prou aclaridor, a més que mostra d’una manera prou conciliadora la relació que tenen aquestes senyores amb les armes. És curiós com també mostren algunes opcions per a dur camuflada una arma curta, com ara als sostenidors o a la lliga-cama. En algun moment sembla una reunió de tupper-sex però amb armes! Molt instructiu. I es deixa veure fins al final!

febr. 262013
 

I és que ara que estic a punt de posar punt i final a la meva tasca com a membre de la Junta d’un Club de Tir, sembla que apareixen de nou les ganes i la il·lusió que havia anat perdent per aquest esport! I això es tradueix primerament en anar recuperant el bloc, poc a poc, per a recuperar la passió amb que el vaig començar.

I per aquells Clubs o tiradors que tot hi estar patint la crisi de valent prefereixen trobar solucions imaginatives i inteligents per a disminuïr el cost d’aquest esport, hi ha un vídeo americà que explica com amb 17$ es pot construïr una estructura per a dianes lleugera, pràctica i sobretot barata.

L’enllaço tot seguit:

febr. 242013
 

I és que fins hi tot als USA s’ha generat una forta polèmica després que es fes públic que una agència guvernamental havia demanat un munt d’aquestes dianes, diguem-ne… especials. L’objectiu jo l’entenc perfectament, i és que en una societat amb un accés a les armes i la munició tant senzill, on qualsevol pot obtenir pràcticament el tipus d’arma que li vingui de gust en un termini de temps molt curt, els agents de policia sovint es troben en situacions que difícilment entendriem aquí o  als paisos del nostre entorn. I necessiten formar-se i entrenar en situacions properes a la realitat que es trobaran un cop surtin al carrer. I això és el que han fet. A Europa es considera fortament ofensiu entrenar amb dianes que tinguin vagament algun tret humà. El més proper que podem trobar habitualment són les dianes que s’utilitzen per al tir pràctic o IPSC, que tot hi això són francament abstractes…:

En canvi ja fa molt de temps que als USA entrenen amb imatges molt més suggerents, que aquí ni s’imaginen:

I finalment el motiu d’aquest article, que trobo que és molt impactant, fins hi tot pel que sembla per als mateixos nordamericans, que amb la polseguera que han aixecat han obligat a treure-les de la pàgina web on es venien i han posat el crit al cel. No n’hi ha per menys… oi?







 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Via Infowars aquí i aquí

jul. 252012
 

Des del primer dia de trepitjar una galeria de tir que veig com hi ha moltíssima gent que encara no és conscient de la importància de dur unes bones ulleres de protecció balística. És obvi que el perill en una galeria de tir no té res a veure amb el perill a que s’exposa algú en una situació de combat, com és el tema principal de l’enllaç que us recomano aquí. De totes maneres és en aquestes situacions que es pot valorar quin tipus de protecció és la més adequada. Fa feredat de veure com en alguns casos les situacions extremes a que són sotmeses les diferents ulleres de protecció provoquen la destrucció total o parcial dels elements de visió. I per a deixar el reportatge ben acabat mostren imatges del que pot passar en cas de rebre un impacte directe amb ulleres de visió normal, amb ulleres de sol, etc. Molt interessant, sobretot per prendre consciència del que ens podem estalviar en cas de malfuncionament de l’arma, tret accidental, rebots, etc.

 

gen. 042012
 

Seguint amb la tònica general de la publicació de les revistes en PDF i de temàtica armamentística en aquest blog, acabo de descobrir que existeix la revista oficial per als practicants o aficionats a l’IPSC. I sembla que fins ara no devia estar en castellà, motiu pel qual alguns bloguers espanyols se’n fan ressò.

Aprofitant l’avinentesa en publico també aquí la existència, i com la majoria d’entitats massa grans, té un sistema rocambolesc per a arribar-hi. Resulta que cal subscriure’s a una mena de butlletí i d’aquesta manera ens enviaran l’enllaç a la revista cada vegada que en publiquin un nou número. Curiosament no hi ha cap enllaç directe des de la pàgina oficial.

La primera revista en castellà la trobareu aquí, i per a subscriure-us i mantenir-vos informats heu d’anar a aquest enllaç i facilitar nom, cognoms, adreça mail i regió.

Per poder fullejar o descarregar les revistes en pdf, tant les que només han sortit en anglès com les que són també en castellà, podeu visitar aquest enllaç.

des. 052011
 

“No hauríem d’haver adquirit sistemes que no hem d’utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem ni llavors ni ara”.

Amb aquesta frase comença l’article que podeu llegir aquí a l’Ara Premium. No narra res que no ens poguéssim imaginar els que seguim més o menys l’actualitat armamentística. En els darrers anys l’estat espanyol s’ha dedicat a ampliar i modernitzar amb profunditat una quantitat gens menyspreable de sistemes de defensa (i atac), el que inevitablement ha comportat una despesa immensa que no es podia pagar aleshores i molt menys es pot pagar ara. I potser la notícia bomba és que els diners es van aconseguir aplicant sistemes d’enginyeria financera (dit d’una altra manera, utilitzant les trampes legals hagudes i per haver) entre el ministeri d’indústria i el de defensa, i amb la connivència de les societats d’armament per a veure satisfets els seus desitjos d’ampliar el negoci. Segons l’article hi ha dos camins: Aconseguir més diners de l’estat espanyol o més probablement refinançar el deute, el que pot comportar que la factura passi a xifres absolutament escandaloses.

Segons un expert però, el més assenyat fóra cancel·lar alguns d’aquests programes, que van ser dissenyats per a repel·lir atacs aeris o terrestres en escenaris propis de la guerra freda

des. 042011
 

Aquesta mena de conclusions que podem consultar aquí extreu tot un seguit de dades recopilades a partir de l’estudi d’una gran quantitat d’atacs patits per les forces policials dels Estats Units. Analitza quines i com són les armes més utilitzades, el coneixement en el seu ús, la seva procedència…

És interessant, sempre sense perdre de vista que és un anàlisi de dades als USA, veure com totes (en realitat totes menys una) les armes són de procedència il·legal, comprades en transaccions al carrer o sostretes en robatoris. Els delinqüents no elegeixen quina arma utilitzaran en els seus actes delictius, simplement utilitzen aquella que els ha caigut a les mans. Si poden triar, trien la més potent. Evidentment obvien qualsevol llei. La legislació i els càstigs únicament serveixen per aquells que la compleixen , precisament els que NO efectuen actes violents.

L’edat en que van començar a portar armes els delinqüents interpel·lats comença entre els 9-12 anys, tot i la que la mitja s’assimila als 17 anys. I tots en tenen un coneixement força aprofundit, sobretot per haver estat a l’exèrcit amb anterioritat. També practiquen regularment (prop de 25 sessions d’entrenament anuals… és molt!), però no en camps de tir o galeries, sinó en abocadors, boscos i espais abandonats. Gairebé la meitat dels delinqüents tenien experiència en anteriors enfrontaments armats, abans d’enfrontar-se a la Policia. Els agents de l’autoritat que es van enfrontar als assaltants practicaven una mitja de 14 hores anuals.

Acostumen a portar les ames (curtes) a la cintura, directament als pantalons i preferiblement al davant, encara que també a l’esquena. Gairebé la meitat tenen prevista una 2a arma de suport. Si van en vehicle tenen l’arma a l’abast, algunes vegades sota el seient. I si són a casa, la guarden sota el matalàs, a la tauleta de nit o sota el coixí.

Més de la meitat disparen instintivament contra el seu objectiu, sense importar massa a quina part del cos arriben les bales. Un cop l’agent o la víctima al terra disposen de més temps i oportunitats per tornar a disparar, aquesta vegada de manera fulminant. El 70% dels agressors aconseguia impactar a la víctima, contra el 40% dels trets disparats pels agents (cal tenir en compte que normalment el delinqüent dispara primer, i per sorpresa, contra un agent de l’autoritat, el que incrementa en força mesura les possibilitats d’èxit).

Finalment conclou que els delinqüents veterans en encontres armats encara són vius perquè han desenvolupat un instint de disparar primer i al menor indici de perill, sense mostrar cap recança moral o ètica.

Això ens trenca alguns tòpics que podem tenir al respecte, com per exemple que un delinqüent s’acoquinarà automàticament en veure una arma, que no disparen amb precisió i que no estan acostumats a fer-ho.

 

ag. 302011
 

Recordeu que fa poc vaig posar-vos un vídeo on apareixia un senyor que realitzant pràctiques de tir a molt curta distància es va disparar a la cama? Ara us porto un vídeo d’uns pocs segons on es veu un pre-adolescent que sortosament sembla que no fa mal a ningú, però possiblement tingui un forat rodó d’un centímetre de diàmetre a la paret de l’habitació o a l’ordinador o potser a l’armari. I encara sort que no hi havia ningú gaudint de l’espectacle!

 

Segurament hi ha pocs casos en que es deixin les armes i la munició a l’abast de persones poc capacitades per a l’ús de les armes, però quan passa i a casa hi ha un adolescent o preadolescent amb les hormones alterades, la combinació pot resultar fatal. Ja no parlem de deixar les armes carregades!

Si no hi ha més remei, no seria més intel·ligent ensenyar-li l’ús de les armes, com carregar i descarregar-les i gravar a foc dins el seu cervell unes mínimes mesures de seguretat?